La melodia. (Secrets)

Des de petita que m'atreia la porta closa de l'habitació de dalt; els pares, però, m'ensenyaren a no ficar el nas en els afers dels grans; i el que fos que s'amagava allà, deien que era cosa d' ells.
El fet era que sovint s'hi sentien gemecs.
Els pares organitzaven col·lectes, preparaven conferències, promovien festes de germanor... però malgrat les hores que dedicaven a la filantropia, sempre complien el protocol d'alimentar l'ésser que vivia a l'habitació de dalt.
Quan vaig fer els dotze anys, vaig encastar l'orella a la porta closa, i m'arribà el so d'algú que taral·lejava una melodia. D'ençà d'aquell moment, els sons de la cambra m'atragueren obsessivament.
A l'últim, vaig aconseguir la clau, i vaig obrir la porta.
El raig de sol que tenyí d'ataronjat la paret de l'habitació, fou la primera llum natural que la nena assaborí. La vaig contemplar una estona. Tenia els cabells rossos, els ulls blaus, la pell clara... Les seves extremitats estaven recargolades i es convulsava. Però sabeu què... després de l'ensurt inicial, em somrigué. I sabeu una altra cosa... malgrat sentir-me, de primeres, aclaparada... de seguida em vaig alegrar; ja no era filla única, ja tenia algú a qui explicar allò que em passava pel cor. Tant se valia que no m'entengués; i qui ho sap, si no m'entenia; hi havia tantes coses que jo no sabia!
La vaig abraçar. Li vaig explicar qui era jo. Li vaig prometre que mai no la deixaria sola.
Els pares s'enfurismaren. M'explicaren que l'havien amagada per evitar-me patiments i perquè vivim en una societat. Em suplicaren que mantingués el secret.
Els vaig dir que si m'obligaven a ocultar-la, me n'aniria de casa i no em veurien mai més.
La mare plorà; el pare s'assegué al sofà amb les mans al cap; i jo, a poc a poc, la vaig agafar a coll, la vaig portar al menjador, i juntes vam contemplar la gent que caminava pel carrer i les formes dels núvols del capvespre...