La lluna

Un relat de: salsilvia
Riu la lluna des el seu marc d'estels, quant em veu asseguda al terra del balcó.
Es que et vas creure en algun moment que era teva?
Tan gran et senties , per poder allargar la ma i tocar me?
Jo governo la nit i tan sols et permeto gaudir de la meva llum.
Immòbil l'escolto i no puc deixar de mirar-la amb el desconsol de quimera ,per poder apropar m'hi.
Cada nit l'espero, cada nit la busco.
Ella no sap que em porta al record, d'una nit , on aliena a mi i llunyana , va fer possible un somni.

Comentaris

  • Llunàtics[Ofensiu]
    Victre | 13-09-2016 | Valoració: 10

    Felicitats per relat. Molt poètic.
    Qui pogués conversar amb la lluna!
    Quantes coses que li hauríem d'agraïr!
    I com m'agrada l'adjectiu llunàtic! I com m'hi identifico!

    Víctor.

  • Lluna i amor[Ofensiu]
    Illadestany | 13-09-2016 | Valoració: 10

    La lluna, un record d'una nit, d'un somni...El nostre satèl.lit ens fa pensar, manta vegada, en l'amor. Per què deu ser? Serà que és l´únic astre que realment veiem, amb forma i volum per a veure a ull nu, i això ens fa sentir que no estem tan sols en l'univers?