Cercador
La Guerra sense memòria
Un relat de: Mariona Gallardo I Bergés- Compartir:
Si bé és cert que moltes coses ens manquen en aquest nostre país, trobo que la falta de memòria històrica n’és una que hauríem de començar a solucionar abans no sigui massa tard i la pols del temps tapi per complet totes les històries que a poc a poc van quedant enterrades entre parets.
La Guerra Civil. El desastre. La gana. La por.
Sense cap mena de dubte, la Guerra Civil Espanyola iniciada l’any 1936 va ser un fet que va marcar de per vida a milers de generacions encara vives, i també a les que vindran en un futur. Tres anys que els llibres d’història definirien com a foscos, decadents i plens de patiment. Famílies trencades, cultura desterrada i cremada, explosions, morts i ruïna. Són molts els adjectius i les expressions que es podrien incloure en aquest text per a definir els anys de Guerra així com els anys que vindrien, però avui no es tracta d’això.
Avui és necessari parlar de què per molts llibres que s’escriguin, moltes pel·lícules que s’estrenin i molts col·loquis que s’impulsin, els anys de guerra són per a moltes famílies catalanes, un gran abisme negre. La raó és que la memòria històrica no tan sols es conserva i divulga a través de textos, estàtues i museus. La memòria històrica té el seu bressol en les persones que van viure dins d’aquestes pel·lícules no fictícies.
Els avis que van anar a la guerra, les àvies que van mantenir a la família unida, les infermeres voluntàries, els que van fugir a França i les morts sense precedents. Podríem dir que l’última generació que va viure en primera persona aquesta guerra està a punt de desaparèixer, tanmateix, és de vital importància que els sentiments, pensaments i vivències d’aquestes persones no desapareguin amb elles.
Moltes de nosaltres sabem quin va ser el transcurs de tals anys, i sabem a través dels llibres d’història com en va ser de dur per a tots els que els va tocar ser-hi d’una manera o d’una altra. Però malgrat això, molts cops no sabem com ho van viure els nostres besavis i besàvies, o si els nostres avis recorden la seva infància marcada per un moment històric desastrós. No sabem qui va lluitar, qui es va amagar, què va passar amb l'església del nostre poble o ni tan sols si les nostres famílies militaven per algun partit.
La informació és poder, tal com segurament va dir algú important. I tenim molta informació a l’abast durant els dinars de Nadal, les tardes d’hivern o les visites a la residència. Tenim el poder de decidir què s’enterra i què es recorda. Què preval i què no. Qui preval i qui no.
Anem a museus, llegim i visitem, però sobretot conversem. Conversem amb els del nostre costat, amb familiars, veïns i amics que massa vegades passen desapercebuts. No cal parlar sobre els temes més profunds i dolorosos, pot ser suficient en saber què es menjava el dia de pasqua o com va ser el dia de la seva comunió. Les petites coses són les que acaben conformant les nostres vides, ara i abans.
Els partits i moviments d’extrema dreta a l’estat Espanyol no tan sols pretenen destruir el passat i el dolor de vàries generacions, sinó que alhora volen construir un futur que repeteixi molts dels errors que ja es van cometre en el passat. I potser no parlo d’una guerra, però sí que parlo que valors racistes i masclistes, ideologies feixistes i un conservacionisme radical. Parlo de tornar enrere, d’oblidar el passat i començar-lo de nou en el present. Apoteòsic.
I parlo d’Espanya i Catalunya per la meva clara proximitat amb aquests, però d’igual manera que aquest fet està ocorrent aquí, també ho fa a molts altres països amb passats històrics que ressonen al d’Espanya i Catalunya. No és un fet aïllat, lo qual ens indica que el problema és més gran, i així han de ser-ho les respostes que ho batallin.
Dia a dia. Conversa a conversa. Lluita a lluita.
No s’oblida.
La Guerra Civil. El desastre. La gana. La por.
Sense cap mena de dubte, la Guerra Civil Espanyola iniciada l’any 1936 va ser un fet que va marcar de per vida a milers de generacions encara vives, i també a les que vindran en un futur. Tres anys que els llibres d’història definirien com a foscos, decadents i plens de patiment. Famílies trencades, cultura desterrada i cremada, explosions, morts i ruïna. Són molts els adjectius i les expressions que es podrien incloure en aquest text per a definir els anys de Guerra així com els anys que vindrien, però avui no es tracta d’això.
Avui és necessari parlar de què per molts llibres que s’escriguin, moltes pel·lícules que s’estrenin i molts col·loquis que s’impulsin, els anys de guerra són per a moltes famílies catalanes, un gran abisme negre. La raó és que la memòria històrica no tan sols es conserva i divulga a través de textos, estàtues i museus. La memòria històrica té el seu bressol en les persones que van viure dins d’aquestes pel·lícules no fictícies.
Els avis que van anar a la guerra, les àvies que van mantenir a la família unida, les infermeres voluntàries, els que van fugir a França i les morts sense precedents. Podríem dir que l’última generació que va viure en primera persona aquesta guerra està a punt de desaparèixer, tanmateix, és de vital importància que els sentiments, pensaments i vivències d’aquestes persones no desapareguin amb elles.
Moltes de nosaltres sabem quin va ser el transcurs de tals anys, i sabem a través dels llibres d’història com en va ser de dur per a tots els que els va tocar ser-hi d’una manera o d’una altra. Però malgrat això, molts cops no sabem com ho van viure els nostres besavis i besàvies, o si els nostres avis recorden la seva infància marcada per un moment històric desastrós. No sabem qui va lluitar, qui es va amagar, què va passar amb l'església del nostre poble o ni tan sols si les nostres famílies militaven per algun partit.
La informació és poder, tal com segurament va dir algú important. I tenim molta informació a l’abast durant els dinars de Nadal, les tardes d’hivern o les visites a la residència. Tenim el poder de decidir què s’enterra i què es recorda. Què preval i què no. Qui preval i qui no.
Anem a museus, llegim i visitem, però sobretot conversem. Conversem amb els del nostre costat, amb familiars, veïns i amics que massa vegades passen desapercebuts. No cal parlar sobre els temes més profunds i dolorosos, pot ser suficient en saber què es menjava el dia de pasqua o com va ser el dia de la seva comunió. Les petites coses són les que acaben conformant les nostres vides, ara i abans.
Els partits i moviments d’extrema dreta a l’estat Espanyol no tan sols pretenen destruir el passat i el dolor de vàries generacions, sinó que alhora volen construir un futur que repeteixi molts dels errors que ja es van cometre en el passat. I potser no parlo d’una guerra, però sí que parlo que valors racistes i masclistes, ideologies feixistes i un conservacionisme radical. Parlo de tornar enrere, d’oblidar el passat i començar-lo de nou en el present. Apoteòsic.
I parlo d’Espanya i Catalunya per la meva clara proximitat amb aquests, però d’igual manera que aquest fet està ocorrent aquí, també ho fa a molts altres països amb passats històrics que ressonen al d’Espanya i Catalunya. No és un fet aïllat, lo qual ens indica que el problema és més gran, i així han de ser-ho les respostes que ho batallin.
Dia a dia. Conversa a conversa. Lluita a lluita.
No s’oblida.