La gargola tenebrosa

L’Anna estava cansada i se’n va anar a dormir, havia tingut un dia ple d’exàmens a l’escola i volia que el seu cos rebentat descansés unes hores. Es va estirar al llit i li va faltar temps per desconnectar que ja estava dormint.
Tenia fred, va obrir els ulls i es trobava en un camí lluny de la civilització era tot fosc i, si, tenia por. No sabia que fer si quedar-se allí o caminar cap un bosc que tenia just al davant, era lúgubre, i les branques dels arbres es movien molt ràpid i, es veien ombres. De repent un crit esfereïdor, es va agafar a la seva roba amb força amb ganes de que algú la protegís, però no hi havia ningú, o això era el que es pensava. De cop va sentir uns passos darrera seu, no es volia girar, tenia por, molta por, una ma freda es va posar d’amunt la seva espatlla i va dir: “Anna ets tu?” L’Anna va fer un bot i ràpidament es va girar, era el seu amic, en Pere, el va abraçar amb força volia sentir la calentor d’un altre cos unint-se amb el seu, però el cos d’en Pere no tenia escalfor, era gèlid. Ells dos van parlar i deien que no sabien on eren. En Pere sabia perdut anant amb moto. Van decidir avançar pel fred bosc, i amb molta esgarrifança van entrar, volien saber si darrera de aquella fredor i havia civilització que els pogués ajudar a tornar a casa. A mida que avançaven les branques dels arbres els tocaven els cossos plens de suor, bé, la suor del cos de l’Anna, perquè en Pere no suava, ho va trobar molt estrany, però ho va passar per alt. Van sentir un udol, i l’Anna es va espantar i va xocar amb el cos rígid d’en Pere, que mirava firmament endavant, sense distreure’s, com si fos d’un altre món. Ella es va esgarrifar al veure que ell estava pàl•lid, la cara la tenia blanca com el paper, els ulls vermells, no gosava parlar-hi ni dir-li res. Cada vegada la noia s’allunyava més d’aquell ésser que per un moment li va semblar el seu amic. En un moment donat es va posar a córrer a tota velocitat entre uns matolls del costat del camí que travessava aquella espècia de jungla, mentre corria va girar el cap un moment i va veure que en Pere se l’hi acostava per moments però ell només caminava, no sabia com s’ho feia perquè cada vegada estava més a prop, i més desfigurat a mida que avançava anava perdent la forma humana, convertint-se en una aparició en forma de gargola