La formiga temerària o dissertacions casolanes

Rumio alguna cosa mentre els meus ulls vaguen distretament pel terra de la cuina, quan de sobte, la mirada s'entrebanca amb una minúscula brosseta que es belluga. Hi paro atenció, i la inquieta taqueta negra pren la forma d'una formiga. Una formiga d'aquelles tan petites; una formigueta. Em pregunto per on deu haver entrat. Per alguna junta de la porta del terrat, és clar. Tot i que també podria ser que hagués sortit directament d'algun foradet de sota les rajoles de la paret, o del terra. I que n'hi hagi moltes més amagades, perquè no és precisament la primera que veig. Mentre penso tot això, la formiga segueix passejant indiferent. El terra blanc i negre, a voltes la camufla, i a voltes la revela. I ella no sospita ni per un moment l'immens perill que jo represento. Segurament, el seu cervell de formiga deu ser incapaç d'imaginar que hi hagi res més enllà del que veu. I segurament, només deu veure allò que l'envolta directament, en proporció a la seva mida. Per tant, no em pot veure, és clar. Podria morir esclafada ara mateix, i ni se n'adonaria. Tràgica ignorància, la seva! No crec que tingui ni tan sols una idea de les dimensions reals de la cuina per on camina... La meva cuina... tot el seu univers! Ep! Ara l'he perdut de vista. No la veig! Si em moc de lloc podria aixafar-la... On deu ser...? No voldria... Què poca importància que li donem al fet d'aixafar una formiga, quan, ben mirat, el que fem és acabar amb la vida d'un ésser viu... petit, sí, però viu! Perquè té menys valor la vida d'una formiga que la d'una persona? Segurament pensareu... No fotem! No hi ha comparació! Però, i si ho preguntéssim... a la formiga? Quin valor pot tenir una improbable "persona"..., sí, aquest ens irreal del que ni tan sols intueix la presència... (osti, tu!, a què em sona, això, ara?), comparada amb una formiga real i viva com ella mateixa... Com ella, real i viva, doncs el seu existir és tot el que té... Ai, ara em sabria greu que prengués mal, pobra...! Ah! Mira-la, és aquí. Ui, ara es posa a córrer... alguna cosa l'ha espantat. Potser ha notat el meu alè... Ja està, ja torna a passejar tranquil·lament. Quina vida! Sempre fent el mateix. És evident que no té cap consciència de lo insignificant de la seva existència. Tot això em fa pensar... si nosaltres no ens assemblem a aquesta formiga més del que creiem. És possible, que a una altra escala, nosaltres siguem tan insignificants com ella? Sí, i tant que sí! Només cal veure els nostres pobles i ciutats des d'un avió, per adonar-nos de que les persones som cosetes diminutes a sobre la terra, susceptibles de ser esclafades per un hipotètic peu gegant..., tan diminutes com ho és la formiga per mi...! I les imatges de satèl·lit ens mostren un món mínim, on les persones pràcticament desapareixem com bacteris... fins a fer-nos invisibles, presumiblement ben enganxats a la superfície d'un planeta-pilota que potser roda pel terra de la cuina d'algun irresponsable que la podria xutar en qualsevol moment, només per jugar... Què relatiu que és tot...! I ja no diguem d'imaginar aquest minúscul planeta carregat de gent microscòpica, marejat de dibuixar el·lipses al voltant d'una immensa estrella perduda en les entranyes d'una galàxia que viatja a velocitats inversemblants a través del vast espai, entre centenars d'altres galàxies, o milers, o potser centenars de milers...! a voltes arrossegades caòticament per alguna força inimaginable, a voltes esquivant forats negres per pura casualitat, o desapareixent engolides dins del no res... perquè el nostre pobre cervell de personeta, tan limitat, ens fa inconscients de les dimensions reals de...

Val! Ja estic començant a divagar! Au va, prou de perdre el temps, que tinc feina! A veure, què havia de fer ara...? Ah, sí! Vaig a passar l'escombra..., o serà millor l'aspiradora...?