La divisió del Bisbat de Barcelona

Un relat de: KiMeAls

Fa pena[1] que en una decisió d'aquest tipus no se'ns hagi tingut en compte.

Però si ens hi parem a pensar tampoc és de massa estranyar: L'Església està estructurada de forma totalment jeràrquica; al més pur estil del Despotisme Il·lustrat del s.XIII.

"Governar per al poble, però sense el poble" potser és la frase que més s'adiu a aquest canvi sobtat que ens han implantat.

Fins i tot podríem trobar més semblances entre la societat d'una Monarquia Absolutista i la nostra organització eclesiàstica. Per una banda teníem el Rei i la seva cort, els nobles, els governadors i la plebe; i per una altre banda ens trobem (encara avui) amb el Papa i els cardenals, els bisbes, els capellans i, finalment, els feligresos. I com bé ens han demostrat, tant en una banda com en l'altra, l'últim esglaó no té veu ni vot; tot i ser el més nombrós!

La Samaritana li va preguntar a Jesús: Els samaritans adorem Déu a Garizim[2], però els jueus dieu que s'ha d'adorar a Jerusalem. I aquest li va contestar: Traieu-vos aquestes idees del cap; arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Grans paraules! Però què hem fet (com a Església) des d'aleshores fins ara? Construir temples a tort i a dret, donant més importància al continent que no pas al contingut, provocant mals entesos entre comunitats, i mirant més per l'Església-temple que no pas per l'Església-poble. I aquesta divisió del bisbat n'és un altre exemple: s'ha mirat més per l'estructura que no pas per la comunitat.

Si Abraham MASLOW[3] despertés, es posaria les mans al cap en veure aquesta barbaritat que es passa pel folro dels pantalons les seves teories sobre la motivació. Encara que l'organització eclesiàstica sigui totalment jeràrquica i les decisions vinguin imposades de des de dalt, el mínim, per demostrar al poble que fa una bona tasca i que es mira per ells, és preguntar-los abans de fer un canvi d'aquesta magnitud, o simplement anunciar-lo amb un límit de temps més prudencial per tal de que es vagi assimilant.

És que fins i tot fa riure: Com pot ser que uns personatges, que estan on estan per les seves virtuts i capacitats, hagin actuat amb tanta poca gràcia i tant poc tacte?

La única cosa que critico ha sigut la manera: Com s'ha decidit per mi sense mi. Personalment accepto la decisió tot i que no l'acabo d'entendre; bé, de fet ni l'acabo ni la començo a entendre. Només em pregunto, referent al tros de l'evangeli sobre "El tribut al César" i sense voler saber la resposta per no decebrem, si no hauran tractat amb moneda del César les coses de Déu.

Però no ens afligim tant; potser aquesta imposició serà l'enzim que ens acostarà, més ràpidament, al canvi que tard o d'hora com a cristians haurem d'assumir: Un protagonisme més decisiu i rellevant dels laics en les nostres comunitats; i l'accentuació del sentiment de pertinença a l'Església universal acompanyat de l'evident disminució de la solemnització patètica dels nostres campanars, ja que ens haurem de plantejar la divisió i repartició de serveis entre parròquies i comunitats.


--------------------------------------------------------------------------------

[1]: Per pena, la que feien quatre arreplegats el dissabte 19 de juny contramanifestant-se davant la Catedral de Barcelona i cridant: "Visca el Papa!"

[2]: Lloc on els samaritans, exclosos del cultes al temple de Jerusalem, van construir un temple.

[3]: Maslow va neixer a Brooklyn, New York, al 1908. I és mundialment conegut pels seus treballs sobre la motivació humana.

Comentaris

  • Fa pena... si, però[Ofensiu]
    Marcel Vidal | 23-12-2004

    Fa pena, si, però no ens hauria de sorprendre gens. Gens ni mica..... Des de quan l'Esglèsia s'ha FET entre tots els qui la formen/em? Mai. Hi haurà comunitats que funcionin, sí, i aquesta és la única esperança.... perquè, com deia ja fa anys el germà Roger..... (més o menys, perquè literalment no ho recordo) ... Un grup reduït de persones pót provocar grans canvis..

    M'allargaria molt més.... però no es tracta d'aburrir, sinò de comentar. Gràcies per compartir e teu penasament i deixar que el comentem.

  • La solució rau en el poble[Ofensiu]
    lespurna | 13-12-2004 | Valoració: 10

    La clau és el poble.
    Queixant-se com fa tothom no s'arribarà enlloc; cal actuar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de KiMeAls

KiMeAls

2 Relats

10 Comentaris

5392 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00