Cercador
LA COMA DE SANT SADURNÍ DE CALLÚS. BAGES
Un relat de: Antonio Mora VergésSortíem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, del restaurant XAVI, a la Colònia Cortès, terme de Callús, eren prop de les 15,00 i el sol començava el seu declivi.
Demanava al Joan que ens arribéssim dalt d’una coma que s’aixeca a l’esquerra de la carretera, i en la que identifico un gran edifici en obres amb trets inconfusibles d’església. És l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús.
Quan arribem dalt del cim aplanat, a la nostra dreta veiem el cementiri, i a l’esquerra la fàbrica impressionant temple vell, documentat des del segle XII, més enllà damunt de l’espadat, les ruïnes del castell.
El primer nucli de Callús, : un poble rural de cases escampades, al cim dels turons i les serres, com la propera i magnifica de Cal Cortès, es va formar a redós d’aquest nucli ; castell, església i cementiri. No serà fins el 21 de novembre de 1926 que serà col•locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d'agost de 1940. La industrialització, en establir-se les fàbriques a la vora del riu, farà créixer el ‘nou poble‘, que no pararà de rebre veïns, fins al període 1950-60, d’aleshores ençà i malgrat la proximitat a la C-55, la població ha anat minvant. Les restes del Castell, esmentat el 1026 com “castell Gotmar” , també anomenat castellús (o castell petit), diuen clarament que es tractava d'una fortalesa de poca importància militar o de petites dimensions; no és impensable que únicament fos una torre o burg, en el període en que la frontera amb els àrabs era el Cardener.
De castellús hom fa derivar el topònim Callús o Catllús. El cognom Callús o Catllús aplicat a diverses persones de la família del castell apareix en nombrosos documents dels segles XII i XIII. A mitjan segle XIV, el noble Eimeric de Sallent, ciutadà de Manresa, figura com a senyor del “castell de Catlluç”. Un seu descendent llunyà, Jaume Vicenç d'Alemany-Descatllar, senyor de Palmerola i baró de Callús, regent de la tresoreria reial, l'any 1708 obtenia de Carles III la creació del marquesat de Callús a favor seu. Desprès de la guerra Civil, el títol de marquès de Callús fou rehabilitat a favor del marquès de Palmerola i comte de Fonollar, altrament present en la història del Bages per la senyoria de Castellgalí i el vincle familiar amb els Amigant i Despujol manresans.
Demanava al Joan que ens arribéssim dalt d’una coma que s’aixeca a l’esquerra de la carretera, i en la que identifico un gran edifici en obres amb trets inconfusibles d’església. És l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús.
Quan arribem dalt del cim aplanat, a la nostra dreta veiem el cementiri, i a l’esquerra la fàbrica impressionant temple vell, documentat des del segle XII, més enllà damunt de l’espadat, les ruïnes del castell.
El primer nucli de Callús, : un poble rural de cases escampades, al cim dels turons i les serres, com la propera i magnifica de Cal Cortès, es va formar a redós d’aquest nucli ; castell, església i cementiri. No serà fins el 21 de novembre de 1926 que serà col•locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d'agost de 1940. La industrialització, en establir-se les fàbriques a la vora del riu, farà créixer el ‘nou poble‘, que no pararà de rebre veïns, fins al període 1950-60, d’aleshores ençà i malgrat la proximitat a la C-55, la població ha anat minvant. Les restes del Castell, esmentat el 1026 com “castell Gotmar” , també anomenat castellús (o castell petit), diuen clarament que es tractava d'una fortalesa de poca importància militar o de petites dimensions; no és impensable que únicament fos una torre o burg, en el període en que la frontera amb els àrabs era el Cardener.
De castellús hom fa derivar el topònim Callús o Catllús. El cognom Callús o Catllús aplicat a diverses persones de la família del castell apareix en nombrosos documents dels segles XII i XIII. A mitjan segle XIV, el noble Eimeric de Sallent, ciutadà de Manresa, figura com a senyor del “castell de Catlluç”. Un seu descendent llunyà, Jaume Vicenç d'Alemany-Descatllar, senyor de Palmerola i baró de Callús, regent de la tresoreria reial, l'any 1708 obtenia de Carles III la creació del marquesat de Callús a favor seu. Desprès de la guerra Civil, el títol de marquès de Callús fou rehabilitat a favor del marquès de Palmerola i comte de Fonollar, altrament present en la història del Bages per la senyoria de Castellgalí i el vincle familiar amb els Amigant i Despujol manresans.
l´Autor
6917 Relats
1201 Comentaris
5458073 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com
Últims relats de l'autor
- DESPROGRAMAR ACTIVITATS SANITÀRIES ES POT CONSIDERAR DELICTIU?.
- SANT JOAN BAPTISTA DE PERADALTA. PLA DE SANT JOAN. SANT MARTÍ DE LLÉMENA. EL GIRONÈS
- IN MEMORIAM. DEL COL·LEGI DE SANT IGNASI DE LOIOLA AL MUSEU COMARCAL DE MANRESA, EL BAGES.
- SABOTATGE
- Meigas habelas, hainas
- LES DADES DELS PACIENTS DE LA SEGURETAT SOCIAL SON CONFIDENCIALS?
- PONT DE BOLASSELL. BEGET. CAMPRODON, LA GARROTXA SOBIRANA/ EL RIPOLLÈS
- REPARTIR-SE EL PASTÍS
- MOLI DE QUEROL. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS
- CAPELLA DE SANT JOSEP DEL COL·LEGI COR IMMACULAT DE MARIA. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL
- LOBBYS
- IN MEMORIAM DE LES CASES VALENCIANES DE L’HERMENEGILD MIRALLES ÀNGLÈS. SARRIÀ. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.
- LA PLAÇA DE BANYOLES QUE RETRATAVA L’ANY 1912 EL JOSEP SALVANY BLANCH. EL PLA DE L’ESTANY
- Diumenge 25.2.2024, Passada en record i memòria de sant Antoni Abat
- TENIU DADES DE L’ADVOCACIÓ QUE TÉ/TENIA LA CAPELLA DE LA RICARDA. EL PRAT DE LLOBREGAT.