La classe de violí

Fedra va deixar de tocar i va mirar en Taz amb desconsol.
-Ho sento -va dir, deixant caure els braços als costats del cos com si el violí i l'arc pesessin una tona.
L'àtic on es trobaven era impressionant. Només l'estudi ja superava els cinquanta metres quadrats i tota la paret que havia rere la jove violinista era un finestral que mostrava el vespre plujós.
-No passa res -va murmurar en Taz. Ell també semblava trist. Sempre ho semblava. Va aturar el metrònom i es va asseure millor en el sofà de disseny. Tota la decoració desprenia el mateix aire de sofisticació calculada, des dels armaris auxiliars de les tres cambres de bany, fins aquell sofà de línies rectes i gruixudes on en Taz s'acomodava.
-És que no em concentro -es va excusar la noia. Va envoltar la taula braser sobre la qual reposaven en ordenat silenci un termo i dues tasses de cafè fumejant i es va dirigir al finestral.
-Si vols, deixem la classe -va proposar en Taz. Es va gratar la incipient barba amb dos dits i va beure un llarg glop de la seva tassa.
Fedra es va quedar plantada, mirant cap al paisatge gris acoltellat per la pluja. Sense deixar el seu instrument, va creuar els braços com si volgués protegir-se del fred de l'exterior.
-Taz…
-Digues-me.
Fedra es va girar i va mirar al seu professor amb una expressió que implorava ajuda. Semblava afectada per alguna cosa, encara que intentava ocultar-lo d'alguna manera… sense aconseguir-lo del tot.
La noia va tornar cap al sofà i va deixar el violí en el seu estoig, al costat de la butaca grisa que sempre ocupava en començar la classe, durant la primera hora de teòrica. Va agafar la seva tassa amb les dues mans i va romandre uns instants observant al seu professor mentre la feia girar lentament per a remoure el cafè. Semblava estar considerant si podia o no confiar-li allò que la preocupava.
-¿Per què et diuen Taz? -va dir de cop i volta.
-¿És això? -va respondre l'home, sorprès. En Taz tenia trenta-un anys. Portava cinc fent classes particulars de solfeig i violí i mai abans un alumne li havia fet aquesta pregunta. Tots donaven per bo el seu nom sense preguntar-se (bé perquè ho sabessin, bé perquè els importés un rave) el seu origen.
Fedra no li va respondre. Va continuar escrutant-lo amb aquells ulls negres seus, tan grans i plens de misteri que sovint desconcertaven el professor.
-¿Coneixes el personatge dels dibuixos de la Warner, els Looney Toones? -va dir en Taz, lleugerament avergonyit.
Fedra va assentir.
-Doncs és per ell. Pel Dimoni de Tasmània. Sóc el seu fan numero u.
La noia va somriure. En Taz va detectar certa amargor en el seu gest i es va posar seriós.
-Escolta, a tu et passa alguna cosa, ¿veritat? -va inquirir. La seva veu sonava preocupada, però en ella hi havia un to d'irritació, com si volgués dir: "va, nena, si tens quelcom per explicar-me, fes-ho d'una vegada i deixa't de ximpleries…".
*Fedra va beure d'un glop el seu cafè i va deixar la tassa sobre la taula. Es va aclarir la gola i es va passar una mà pel front per a apartar dos bucles de serrell ros.
-Sí que em passa alguna cosa -respongué, taciturna.
-Va, Fedra, explica-m'ho -la va animar en Taz sense voler semblar impacient.
-He de confessar-te que…
En Taz se la mirava, ara, expectant, fent glops curts i sonors de cafè.
-¿Què? -va dir, abandonant tota subtilesa, en veure que la Fedra es regirava, incòmoda, a la seva butaca.
-Que he matat un home -va sentenciar la noia.
A en Taz va estar a punt de caure-li la tassa de les mans. Era la tercera que bevia aquella tarda i fins aquell moment, com sempre, els seus nervis ni s'havien assabentat de la càrrega de cafeïna que corria pels seus dominis. En escoltar la confessió de la Fedra, van semblar despertar de cop, i ho van fer de tal manera que el professor es creia incapaç de sostenir la tassa entre les seves mans.
-¿Que tu què? -va exclamar.
-Que he matat a un paio... -va sanglotar Fedra.
-¿Però com…? -va balbotejar en Taz.
-És que ell… ell…
-¿Què? -va cridar el professor.
-Em va violar, Taz. ¡He mort al cabró que em va violar fa dos mesos!
En Taz es va quedar glaçat. Durant uns minuts no va dir res, ni la Fedra tampoc. Només la remor de la pluja acompanyava els sanglots de la noia.
-Fa dos mesos -va dir la Fedra, finalment-, sortint de la feina, bé, vaig sortir una mica més tard que de costum… Caminava sola cap a casa meva quan vaig notar que em seguien.
En Taz va acabar el seu cafè i es va servir una altra tassa. Escoltava com la Fedra li relatava sense vacil·lar la seva història.
-Abans que m'adonés, ja el tenia al damunt, respirant sobre el meu coll i dient-me que em cardaria viva, que m'assabentaria de què era un home…
-Déu -va murmurar en Taz.
-No, ell no hi era… -va dir, amargament, la Fedra-. La meva lluita i els meus esforços no van servir de res, i només vaig poder tancar els ulls i desitjar que aquell fill de puta no em matés. Fins i tot em vaig sentir alleujada en veure que es posava un preservatiu abans de…
Dos enormes llàgrimes van saltar dels seus ulls i van relliscar per les seves galtes pàl·lides.
-¿Però com? ¿Com has pogut matar-lo després de tant de temps? ¿Com l'has trobat?
-Ell duia la cara tapada, però hi va haver detalls que se'm van quedar gravats, que recordaré sempre. Coses en les quals em vaig fixar involuntàriament. Com els seus ulls, la seva veu…
-Però només això no…
-Em vaig fixar en quelcom més. Duia un clauer molt curiós.
-Un clauer… -va repetir en Taz en un murmuri.
-Si. Un clauer com el teu -va dir la Fedra, assenyalant cap als pantalons d'en Taz. El Dimoni de Tasmània rugia amb els braços enlaire al costat de la seva butxaca.
-¿Què has fet, Fedra? -va inquirir, nerviós, en Taz.
-Vas ser tu -no ho va preguntar. Coneixia de sobres la resposta. Coneixia la veu, els ulls, el clauer… la seva olor.
-¿Què-has-fet-Fedra? -va repetir en Taz, marcant les paraules. Sentia que els nervis l'impedien respirar, que gairebé no podia subjectar la tassa i que el vespre plujós envaïa l'interior del seu estudi amb el baluern de mil gotes copejant-li el cervell.
-La primera tassa de cafè… la que t'he portat directament des de la cuina -va somriure la Fedra amb amargor-. Em refereixo a la primera que t'has begut.
-Ets una puta -va clacar en Taz, aixecant-se d'un salt. Va intentar agafar-la per sobre de la tauleta però es va desplomar salvatgement sobre el termo de cafè abans d'arribar a atansar-la a.
-Li he posat verí, Taz -va dir la Fedra. Es va apropar a l'home que l'havia violat feia dos mesos, just el dia que es complia el primer aniversari de l'inici de les seves classes de violí, i es va agenollar al seu costat. Encara respirava, tot i que dificultosament. La seva pell s'havia descolorit i sota els seus ulls (tan oberts i fixos com els del seu personatge de dibuixos favorit) es veien dues enormes taques porpres.
Els tenia tan oberts com els va veure la Fedra a través del passamuntanyes la nit que la va violar.
-Pu-pu… -va tornar a murmurar en Taz. De la comissura dels seus llavis brollava un fil de saliva que progressivament s'anava tenyint de vermell.
La Fedra va empènyer l'agulla del metrònom. Va agafar el seu violí i va continuar tocant al costat del finestral mentre contemplava la pluja incessant.
Encara quedava mitja hora de classe, encara que per quan el metrònom s'aturés, Taz, el Dimoni de Tasmània, ja estaria mort.