La ciutat dels esperits

La mort arribava sense avisar, s'endinsava a les cases i les impregnava del seu mantell de resolutiva serenor que feia esfereir els que quedaven vius. Els morts es transfiguraven aleshores en fantasmes i anaven a raure a la seva pròpia ciutat on vivien feliçment per molts anys fins que trobaven una segona mort i moltes d'altres. A la ciutat dels esperits fantasmagòrics tot esdevenia com a la resta del món, en les mateixes proporcions aproximades i amb la mateixa seqüència d'esdeveniments. Els lleters duien la llet pels dematins i les mestresses amb la bossa a la mà o sota l'aixella anaven a fer les compres quotidianes. Pot semblar que aquests éssers supranaturals no hagin menester de menjar res, res més allunyat de la realitat doncs menjaven esperits d'animals morts o de vegetals podrits que arreplegaven al món dels vius o dels vius per primer cop i se'ls enduien en grans camions cap a la seva terra de mort i desolació. En realitat els carrers de la ciutat eren guarnits amb els colors de la negror i la grisor sense contrastos, si més no als ulls dels vius que la veien en somnis i que per la seva manca de sensibilitat no eren capaços de destriar les variades tonalitats que s'amagaven dessota l'aparent uniformitat. Un dels fantasmes era el d'un home que havia estat assassinat essent professor. Sembla ser, o si més no això explicava a la taverna, que un dels seus alumnes fart de que li retragués el fet que no posava prou signes de puntuació a les redaccions va decidir un bon dia de clavar-li vint-i-quatre cops de destral al cap fins a deixar-s'ho irreconeixible. Un cop transfigurat en esperit viatger va recuperar l'aspecte del seu visatge i va poder presentar-se als altres d'una manera natural.
Als carrers de la ciutat es respirava un ambient estrany barreja de sensacions i sentiments contradictoris que eren els que havien mogut les vides de tots els que hi habitaven. No tothom anava a aquella ciutat en transitar, i fins i tot les famílies quedaven separades i els avantpassats perduts per sempre en alguns casos, mentre que en altres s'ajuntaven generacions separades per molts segles. Era una cosa d'allò més estrany que els mateixos veïns provaven d'esbrinar des de feia molt. Les vides a la ciutat dels esperits oscil·laven entre els vint-i-cinc i els tres-mil anys; val a dir que les distàncies i mesures del temps seguien els mateixos barems que al món dels vius aproximadament, encara que podia apreciar-se un error menyspreable entre les convencions d'ambdós indrets.
Algun dels vius alguna vegada havia aconseguit de fer una visita llampec al que denominaven l'altra banda quan la mort entrava de costat i no aconseguia de exercir la seva funció executora amb total definició. Aleshores es produïa un efecte de rebot elàstic de manera que anaven i tornaven com un bumerang. El fet era que podien entreveure en el seu estat encara embrionari els clarobscurs principals de després de la defunció i endur-se en el record algunes estampes memorables que després tenien la dèria d'explicar a tothom fent augmentar les llegendes absolutament falses al respecte, com ara que s'hi veu una llum o que hi ha sensacions de felicitat. En fi que els records que romanien al cervells d'aquells que fracassaven en el seu intent de morir anaven a parar al món dels vius distorsionats i subjectes a tota mena de males interpretacions. Els morts besaven la terra per on trepitjaven aquests viatgers de l'inframón doncs d'alguna manera els recordaven les seves estances a la terra, cosa que feia que les experiències que tenien eren poc acurades i subjectes a la manipulació. En realitat els esperits en pena, que també hi havien de l'altre costat, exercien la seva influència d'una manera tan callada com efectiva. S'endinsaven als caps de les persones vives en els seus viatges carronyaires cap al primer món i un cop a dins del cap no hi havia cap força que les deturés, es feien amb el control de les neurones i incitaven a tota mena de visions i aparicions inexplicables. D'aquí que hi hagués al món dels vius tal proliferació de vidents i altres persones il·luminades o posseïdes d'una manera o una altra. Les seves forces provenien de la tensió que exercien a les seves ments les ànimes que no poguén romandre en pau a la ciutat dels morts havien de pelegrinar constantment cap a totes bandes promovent la desestructuració espiritual de les seves víctimes.
Corria l'aigua per les diverses fonts que l'ajuntament havia col·locat a diversos llocs de la ciutat, encara que es tractava només, o ni més ni menys, que d'esperit d'aigua. En realitat l'aigua de la terra és de dos menes, la que té esperit i la que ha estat desposseïda del mateix per ser necessària a la ciutat on van a parar els fantasmes de les persones mortes, ja sigui per accident o de mort natural. Aquesta aigua sense ànima es molt perjudicial de beure i es troba en la seva major part als casquets polars, on no hi ha perill que la begui ningú, soterrada dessota de moltes tones de glaç que fa que sigui inaccessible als humans. Tanmateix si aquest glaç s'arribés a desfer algun dia per causa de les emissions contaminats el problema seria greu doncs l'aigua sense ànima es barrejaria amb la normal dels mars i la malaltia derivada passaria primer als organismes microscòpics que suren dins la mar, per passar després als peixos de les diferents mides possibles i finalment a la raça humana que es veuria seriosament amenaçada per aquest fet. L'aigua que feien servir a la ciutat dels esperits els refrescava alhora que els hi donava intel·ligència doncs posseïa poders màgics. També tenia propietats curatives per a les estranyes malalties que patien els morts com ara la putrefacció espontània de les puntes dels dits o l'hypercreixement dels queixals del seny fins a foradar el crani i afectar a les funcions neurals. Aleshores es produïa la segona mort i l'esperit recurrent de l'esperit anava a raure a qualque lloc equiparable al que es trobava però sense ser semblant de cap manera com no ho era el lloc comparable a la terra. Es a dir que no es podien fer interpolacions de cap manera tot hi que n'hi havia que ho provaven i fins i tot s'ho creien.
El fet era que els nouvinguts eren admesos a una oficina amb llargues cues situada al centre mateix de la població dels morts i allà s'amuntegaven tot un seguit d'esperits semitransparents, amb colors argentats, estossegaven i es donaven cops de colze per tal d'arribar a la finestreta corresponent al seu problema, que pretenien solucionar de seguida encara que els tràmits duraven mesos. Les cues de morts sense els papers corresponents eren colpidores a l'entrada de les oficines d'admissió que readreçaven alguns dels nouvinguts cap a d'altres planetes per tal que provessin sort. L'emprenyament generalitzat feia que s'escoltessin amb freqüència imprecacions i paraules gruixudes en contra dels funcionaris que per altra banda no tenien cap necessitat de treballar doncs com a morts no passaven gana. Si menjaven els morts era només pel plaer de fer-ho de manera que se'n podien estar perfectament. Per tant, no era infreqüent que algun dels funcionaris s'atipés de tanta mala educació i manca de polidesa en el tracte i s'aixequés cridant el nom del porc i enfilés el camí de sortida en mig de la sorpresa dels esperits que esperaven a les cues i que estaven convençuts que allò no podia passar de cap de les maneres.
Un dels homes que feien aquest servei a la comunitat era el que havia estat assassinat a cops de destral per l'alumne que no posava signes de puntuació. A la seva feina tenia molts miraments per tal de que no hi hagués cap punt i coma o cap altre signe lingüístic fora de lloc i per fer que l'harmonia de les paraules fos perfecta. Ningú no el seguia en la seva fal·lera ni en feien el més mínim esment els seus superiors que veien tant de perfeccionisme com un defecte impropi dels temps moderns que creien córrer. El cas era que la resta d'escrivans escrivien al seu aire sense preocupar-se gens mi mica en cap dels detalls que amoïnaven l'esperit del professor. De fet tothom a la ciutat dels esperits feia la seva sense amoïnar-se el més mínim per res del que succeís al seu voltant. Pensaven que ja estaven morts i, per bé que podien morir per segona i successives vegades, s'adonaven que ja no els hi vindria de nou una nova mort. Alguns dels més eixelebrats cridaven per les cruïlles i les places consignes en favor d'una religiositat totalment equivocada i contraria als indicis que es podia resumir en que la segona mort era la definitiva. Entre aquests mateixos hi havia dels que al primer món havien defensat que la mort primera era la definitiva, pel que s'estaven contradient a ells mateixos de manera clamorosa. No semblava que això els fes perdre l'alè ni fer palès la seva contradicció. Ans al contrari es reafirmaven en les seves opinions descabellades. La majoria pensava que allò anava per llarg i que segurament els esperaven moltes morts i molts trànsits cap a inframóns cada cop més elaborats probablement d'una manera indefinida fins al final dels temps si és que n'hi havia de tal final. La perspectiva era feixuga pel païdor mental doncs la majoria tenien l'esperança d'anar cap als cels després de morts i no d'haver de reeditar d'una manera totalment inèdita les seves anadures pel món, amb similars actituds i problemes equiparables.
Els avantatges de ser un no-viu eren diversos: l'assecament i desaparició gairebé instantània dels traus a la pell, la capacitat de volar, la visió perifèrica a molts quilòmetres, i tantes d'altres que no val la pena enumerar. Entre els morts hi havia la gent més diversa, inclòs un aiatol·là xiïta que seguia predicant les mateixes faules religioses encara que hagués constatat en primera persona que tot el que creia a la primera existència era radicalment fals. Deia que tot plegat era un detall sense rellevància i que si no s'esmentava el trànsit cap a la segona vida abans d'entrar al paradís per reunir-se amb el seu Déu, era perquè no t
enia cap mena d'importància. L'home s'havia instal·lat a un temple dels molts que hi havia a la ciutat i seguia predicant al costat dels seus predecessors al càrrec, sense mantenir del tot els seus privilegis doncs com a esperits els seus antecessors encara seguien vivint. Els cristians no es quedaven enrera en absurditat, tot i que el mateix Jesús vivia a la mateixa ciutat dels esperits. Deien la majoria que era un farsant i que no es tractava del salvador en realitat, el fet que coincidís la seva mort i altres detalls perfectament amb el que deien els evangelis ho atribuïen a la casualitat i deien que en realitat es tractava d'un lladre o d'un assassí que havia viscut de prop la vida del messies i que per tant coneixia tots els fets fins al mínim detall i per això els reproduïa. El tal Jesús insistia que era ell de qui parlaven les escriptures i tenia un bon grapat de seguidors que eren perseguits per l'església oficial, que tenia a les seves files en actiu fins a un centenar de papes, que havien anat morint i reunint-se a la ciutat, i com que es vivien molts anys en alguns casos d'especial depravació moral i de lligam amb la vida més prosaica, doncs eren legió els papes que havien de conviure i repartir-se les feines. D'entre tots triaven un cap que consideraven el veritable papa i tota la resta, tot i mantenir les vestimentes de papa, quedaven en major o menor mesura relegats del seu poder. En fi, que així passava a totes les religions i institucions hereditàries. Hi havia més de cinc-mil monarques regnants, que havien de repartir-se fins al darrer racó de la ciutat per tal d'exercir les seves monarquies sobre uns súbdits alguns dels quals havien viscut en èpoques de revoltes revolucionaries i per tant no tenien perquè seguir els dictats dels tals reis. Com que no es podien matar amb les armes o per mitjà de la violència cadascú feia el que millor li semblava i si volien escopir els reis en meitat del carrer ho feien i el mateix passava amb els papes.
La manera de morir a la ciutat dels esperits era estranya. La tebiesa de la carn espiritual s'anava accentuant a poc a poc de manera que els habitants es tornaven cada cop més transparents, deixant passar feixos de llum cada dia més esclaridors fins que el grau de transparència era tan elevat que els dissortats esperits començaven a cremar-se per l'acció del sol, que també era un astre espiritual. Finalment eren transparents com el vidre i la seva textura s'empedreïa fins que amb prou feines no podien moure's. Aleshores venia el moment fatal i per les pròpies energies internes del material en que s'havien transformat esclataven en bocins que quedaven escampats pel terra. El vidre esdevenia sucre en patir aquesta darrera transformació, de manera que les restes eren aprofitades pel banquet mortuori que es celebrava comunament als pocs dies del segon occit. El cas era que ningú no sabia que hi havia després de la segona mort, fet aquest força descoratjador doncs s'entreveia la possibilitat que es tractés d'un procés cíclic sense fi de manera que no poguessin descansar mai en tota l'eternitat. Hi havia molts que postulaven que després de la segona mort hi havia el final absolut, la vida eterna i altres bajanades que entraven en contradicció amb el que ja havien dit a la primera existència i que no s'havia complert en absolut. En realitat la majoria d'habitants de la ciutat dels morts pensaven en un final després de la segona mort tot i els inconvenients evidents, doncs els era molt més passador de tenir aquestes idees que no d'haver d'acarar-se amb tot un reguitzell d'existències cadascuna més etèria i insubstancial que l'anterior. És cert que els esperits menjaven i bevien a pler, però el cas era que la satisfacció que obtenien no era la mateixa que els vius, doncs no tenien necessitats a sadollar de manera que menjaven només per plaer, però sense l'al·licient de la necessitat. Això feia que els menjars fossin grisos i les cares llargues i de poca felicitat a tot arreu. Els esperits es movien com empesos pel temps i per la rutina, amb unes cares fins als peus que denotaven l'ensopiment que patien, res a veure amb les alegries i decepcions que havien experimentat al món dels vius.
De tota manera si que en tenien alegries i tristeses, el que passava era que aquestes eren tan lleugeres i immaterials que comparades amb les de veritat els hi semblaven tules i mancades de veritable autenticitat. Alguns pensaven que calia de totes maneres aprofitar-les doncs qui sabia si després de la segona mort no hi hauria un món dels esperits al quadrat on les sensacions i la vida fos encara més grisa i mancada d'entreteniment. Per tant hi havia qui s'especialitzava en escurar fins a les escorrialles de tot el que podia oferir la vida fantasmagòrica i fins arribaven a trobar plaer veritable i sensacions memorables en allò que feien. Eren una minoria però doncs la major part dels morts es planyien de la seva mala sort i patien més que no gaudien de la seva nova existència.
Alguns feien càlculs i s'adonaven que a la ciutat dels esperits no hi cabia tota la gent que havia viscut als temps que tocaven als que hi havia a la ciutat, i fins i tot s'adonaven que morts recents no hi eren, els que els feia pensar que no hi haguessin diferents destinacions per a després de la vida, potser millors que la que els hi havia tocat en sort a ells. Tot eren excuses per a sentir-se desgraciats i agreujats pel destí. Hi havia diverses destinacions, però es tractava d'altres ciutats dels esperits que encara no havien estat comunicades entre si. Les vies de comunicació existien, però el retràs investigador i la manca d'iniciativa els havia impedit fins aleshores de trobar els camins en mig de la boira que envoltava la ciutat i a la que ningú no s'aventurava a endinsar-s'hi. A més a més, com que convivien persones de feia mil·lennis, totes les discussions d'alt nivell i totes les investigacions quedaven empantanegades per les arnades opinions dels més vells que no havien evolucionat en milers d'anys i que encara heretaven opinions de quan la humanitat vestia pells de tigre, de manera que no es podia avançar científicament com calia. A més a més, les necessitats estaven cobertes de manera que mandrejar tot el dia era el més comú entre els esperits que no feien altra cosa que badallar i maleir la seva dissort.
De tant en tant es feien curses de cavalls, que havien ingressat a la ciutat dels esperits després de ser sacrificats a l'escorxador la majoria d'ells, doncs pocs cavalls tenen la bona fortuna de morir de mort natural. Els esperits dels cavalls s'esveraven amb molta més facilitats que els cavalls vius, doncs els hi feia por fins el seu propi cos i les coses que els envoltaven, totes semitransparents i tremoloses com fulles de plataner a la tardor abans de caure. De tota manera, havien descobert tot un seguit de drogues que apaivagaven els mals sentiments dels cavalls si més no el temps que es perllongava la cursa. Tothom apostava els seus diners. Val a dir que els diners eren també esperits de monedes i bitllets que havien funcionat al món dels vius i que per una raó o una altra havien estat sacrificats, destruïts al foc abrusador de la incineradora o anant a raure al gresol. Els esperits d'aquests bitllets i monedes travessaven els espais separadors dels dos mons per caure a les mans dels esperits dels banquers que ja sabien per on arribaven, darrera de quines pedres o per qui sap quins altres indrets de manera que els recaptaven només es plantaven als racons de la ciutat dels esperits. Els banquers feien servir els diners per ells mateixos i per a usos socials, repartint-ne petites quantitats entre els pobres i fent altres obres de caritat, així com promovent la creació d'infraestructures que reviscolessin el teixit social i laboral de la societat espiritual de la ciutat. En realitat es podia fer banquer qualsevol que descobrís un indret de recepció de diners on ragessin els ingressos amb certa regularitat. La seva ocupació acabava quan el doll s'exhauria.
En definitiva, els esperits anaven amunt i avall com ànimes en pena, i es que la seva existència era tota una frustració tenint en compte les promeses en que havien cregut de vides eternes i sense patiments quan encara eren vius. S'havien sacrificat per tal que les seves accions fossin bones i reputades, i tot plegat per a res doncs es trobaven a un món encara pitjor que el primer, on les begudes i menges eren del tot insípides i els plaer reduïts i escadussers. Tot plegat era un ensopiment continuat que podia durar milers d'anys als que no passava res remarcable fora de les noves incorporacions i les segones morts que tots esperaven amb delit. Només els escèptics eren feliços doncs consideraven l'existència com una font inesgotable de noves sensacions que cal aprofitar sense perdre's en falòrnies o pensaments de mons imaginaris que no hi ha cap manera de comprovar la seva versemblança o realitat.