La cinta de Moebius

"En la bellesa paradigmàtica de l'obra de Maat Zina podem apreciar tota la sublim essència de la natura en la seva plenitud més extrema. Els matisos dels colors de les seves pintures, oasi estètic en un món d'estetes assedegats, ens transporten a un món personal i únic, curull de ressonàncies clàssiques, però a l'ensems a una realitat poètica, plena de simbolismes irreals que ens captiven i ens corprenen. Ningú no pot restar indiferent davant d'una obra com el "Fragment incomplet del darrer sopar", on els verds metàl·lics i iridiscents ressalten sobremanera damunt les tonalitats bermelloses i els ocres terrosos, com un record d'antigues civilitzacions oblidades. Són obres com l'esmentada, les que confereixen a Maat Zina aquest sentit oriental, sensual i mediterrani. Són el reflex, sens dubte, de personalísimes vivències que l'artista recrea per al nostre gaudi, amb la pregona intenció d'encegar-nos i captivar-nos alhora."

Després de llegir fins aquí, en Flequi va tornar el catàleg a la taula d'on l'havia recollit, disposat a donar un tomb per l'exposició del Maat Zina.

La gent, que primer s'havia concentrat al voltant de la taula dels canapés, a poc a poc, I a mesura que els calamars a la romana i els bocins de pizza desapareixien de les respectives safates, s'anava dispersant, formant petits grups de persones que, amb la copa de cava a la mà, es repartien per tota la sala. Curiosament però, cap dels assistents no mostrava el més mínim interès per l'obra exposada.

En un d'aquests cercles, en Flequi hi va poder veure l'artista, escoltant amb obligada atenció les explicacions d'un personatge ben curiós que, amb gesticulacions exagerades, donava a entendre que era un expert en l'obra ziniana. Déu ser el que ha escrit la presentació del catàleg, va pensar en Flequi.

Es va acostar a en Maat per saludar-lo, però en anar a fer-ho, el suposat crític, exultant, d'un moviment sobtat, va donar un cop a una pobra senyora que s'abocava a la taula dels canapés per agafar el darrer bocí de pizza.

La dona, per no caure, es va recolzar amb la taula amb tanta mala fortuna que, en fer-ho, va catapultar la safata de la pizza. L'anhelat últim tros de pizza va sortir disparat i, davant l'estupefacció dels presents, es va anar a estampar just damunt la tela "Fragment incomplert del darrer sopar", amb la qual cosa l'obra va quedar definitivament completada.

El crític, ultraràpid, això sí, va aprofitar l'avinentesa per enaltir públicament l'obra ziniana, "impregnada ara de subtils essències italianes que porten l'obra aquí exposada a un estadi sublim i eteri, fins i tot quimèric i, tanmateix, digne representant de la concepció més agosarada que caracteritza l'art contemporani més transgressor i espuri, …"

En sentir aquestes paraules, en Flequi, fastiguejat, va sortir de la galeria F-Art. Era aviat per tornar a casa on, d'altra banda, ningú no l'esperava. "-Aniré al cinema", va decidir. Va fer parar un taxi i només va haver de dir "-als Oscar".

En Zuau feia poc que era taxista. Que tenia la llicència de taxista, hem de dir, perquè abans de tenir-la ja feia el taxi. Era un home taciturn, de poques paraules, en Zuau. Per això li havia agradat aquest passatger que acabava d'agafar: perquè no li donava conversa. Això que podrien haver parlat de cimena. En Zuau n'era un gran afeccionat. Fins i tot havia fet d'extra en una pel·lícula. Però això era una història molt llunyana, i no volia recordar-la.

En un tres i no res, van arribar als Oscar. Tot i que no volia recordar-ho, en Zuau, quan va veure el gran cartell a la façana de les multisales, va reviure el dia que, dos anys enrera, va veure la Tarim per primera vegada. Llavors ell no tenia feina, acabava d'arribar a Girona, i es va apuntar a un càsting per a una pel·lícula que anaven a començar. La Tarim també s'hi va apuntar. Només de veure-la, en Zuau s'hi va fixar de seguida. I ella, també, n'estava segur.

A en Zuau el van escollir per fer de gent que passava per un pont sota la pluja. A la Tarim, en canvi, no la van escollir. Decepcionada, no va tornar més per allà. Des d'aquell dia en Zuau no l'ha tornat a veure.

La Tarim és una noia molt decidida, i molt inquieta. Des de que va marxar de Girona ha treballat en un munt de llocs. Primer va repartir targetes d'una agència que assegurava que podia treure les multes dels cotxes mal aparcats. Més tard va entrar de dependenta en una botiga de "tot a cent", però no hi va durar ni cent hores. També va repartir propaganda per les bústies i va fer de cangur innombrables vegades. Durant uns mesos, els caps de setmana, ajudava un fotogràf. Primer només l'ajudava a portar les càmeres i els focus, però al cap de poc ja era ella la que feia els reportatges fotogràfics, mentre el fotògraf, que es feia dir Gis, filmava en video "càmera, acció", els convidats, els nuvis i tota la pesca.

Amb el temps, en Gis va deixar també la càmera de video en mans de la Tarim. De fet li va deixar el negoci. Perquè en Gis n'estava fart de casaments i comunions. Un bon dia, va agafar els trapaus i va marxar a un petit poble de Terol, on la gent, el paisatge i el clima, però sobretot la gent, el van acollir com a un fill pròdig.

Allà, envoltat de silenci i de pau, es va posar a pintar. Primer, paisatges. Després, retrats de la gent del poble. Però aviat se li va acabar el repertori. De fet la pintura encara li recordava massa la fotografia. No era allò, el què buscava.

Llavors es va posar amb l'escultura. Anava per les cases a recollir eines velles, trastos inservibles, que la gent li donava per cap calé. Així va començar a fer muntatges, assemblatges o, com deia ell, giscultures.

La seva intenció no era … De fet, en fer les giscultures, no hi posava cap intenció. Simplement ho feia perquè l'abellia, perquè sentia la necessitat de fer-ho. I prou. Tampoc cal donar-hi més voltes.

Debia ser pels volts de març, quan en Gis va rebre una trucada d'un tal Zep Vila Moïnat, un afamat crític d'art, segons ell mateix es va definir. En Zep li va comentar que li havien parlat molt bé de les giscultures i que, estant molt interessat per la seva obra, li demanava si li aniria bé que l'anés aveure. De fet, però, en Zep era només un crític a temps parcial, un escriptor força limitat, val a dir.ho, autor de relats immenjables, que cap editor, i n'havia visitat uns quants, no s'havia atrevit a publicar. Per això en Zep, que als matins treballava en una assessoria, els caps de setmana es dedicava a visitar artistes sense pedigrí, als quals els proposava d'escriure una monografia documentada de la seva obra, o si més no, de redactar una breu presentació pel catáleg d'una exposició, en cas que tingués intenció de fer-ne alguna properament.
La darrera presentació que havia fet era per a un pintor empordanès, d'origen holandès, en Maat Zina, que ara presentava una exposició a la galeria F-Art de Girona. Els comentaris d'en Zep començaven així:

"En la bellesa paradigmàtica de l'obra de Maat Zina podem apreciar tota la sublim essència de la natura en la seva plenitud més extrema. Els matisos dels colors de les seves pintures, ens transporten a un món personal i únic, curull de ressonàncies clàssiques, però a l'ensems a una realitat poètica, plena de simbolismes irreals que ens captiven i ens corprenen. Ningú no pot restar impassible davant d'una obra com el "Fragment incomplet del darrer sopar", on els verds metàl·lics i iridiscents ressalten sobremanera damunt les tonalitats bermelloses i terrosses, com un record d'antigues civilitzacions oblidades. Són obres com l'esmentada, les que confereixen a Maat Zina aquest sentit oriental, sensual i mediterrani. Són el reflex, sens dubte, de personalísimes vivències que l'artista recrea per al nostre gaudi, amb la pregona intenció d'encegar-nos i captivar-nos alhora."

Després de llegir fins aquí, en Flequi va tornar el catàleg a la taula d'on l'havia recollit, disposat a donar un tomb per l'exposició del Maat Zina.

La gent, que primer s'havia concentrat …. etcètera.