La ceguesa de l'optimista

L'optimista surt a prendre el sol amb els ulls tant badats que es queda cego.

A urgències el reben amb els braços oberts, doncs fa temps que no atenen a cap pacient i comencen a avorrir-se.

El doctor no hi pot fer rés. Compungit pel propi fracàs professional, li omple tots els papers de la baixa. Per cobrar-la, l'optimista ha d'anar a la mútua i signar-ne uns quants més.

Tot i que la seva mà està acostumada al moviment automàtic d'escriure el seu nom, signa damunt la taula perquè no veu el que fa, sense que el funcionari se'n adoni. Amb aquesta acció involuntària l'optimista destrossa tota possibilitat de cobrar cap indemnització.

S'espera, de la manera en que només un optimista sap fer-ho, uns diners que no arriben mai.

Desprès d'una setmana sense menjar -bevent una mica d'aigua de l'aixeta, això si- l'optimista pensa que tot plegat no hi fa rés; que la vida és plena d'oportunitats i que només cal provocar-les i aprofitar les que surtin bé.

Tothom que el coneix, se'l estima o el pateix sap que se'n sortirà perquè és molt intel·ligent. Això últim es fa dolorosament palès el dia que fa vuit que l'optimista no surt al carrer: a l'entrada de casa seva es confonen els que l'esperen amb rams de flors i els que ho fan amb un revòlver carregat.

Poques vegades s'ha vist tanta gent mirant-se malament els uns als altres.