LA CASA CASTELLS AL CARRER GRAN D’ESPARRAGUERA

Continuava el meu passeig per Esparraguera, m’aturava per retratar la façana de l’edifici del carrer Gran número 48-50, coneguda com Casa Castells.




La fitxa tècnica, explica que s’aixecava l’any 1570, aquesta pairal construïda amb tapial, de planta baixa i dos pisos. Cal destacar a la façana, restaurada al segle XIX, el portal d'entrada formada per un arc realçat i adovellat; a la clau està esculpit un escut amb forma de rosetó. El primer pis, té quatre balconades amb les baranes de ferro forjat i els sota- balcons enrajolats, formant diferents motius. Una d'aquestes balconades va escapçar part de l'arc i l'escut de l'entrada Al segon pis hi ha quatre balcons més reduïts amb un ull de bou cec a sobre. La teulada és a dues aigües, rematada amb una canalera de ceràmica verda. Quant al seu interior, cal esmentar l'enrajolat de la cuina i un llit d'èstil barroc.

Al segle XVII ja es tenen notícies d'aquesta casa: un viatger esmenta que era pintada tota en la seva part exterior tot imitant la pedra picada. També se sap que la Reina Regent, María Cristina de Borbón-Dos Sicilias (Palermo, 27 de abril de 1806 - Sainte-Adresse, 22 de agosto de 1878), hi va fer estada, i va ser aquí on el general que la història coneixerà com Espartero [ perquè va adoptar el segon cognom del seu pare que treballava de carreter a les terres manxegues, i l’avergonyia aquesta ascendència humil, el seu nom complet era : Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d'octubre de 1793 - Logronyo, 8 de gener de 1879) ; continua avui encara aquest mal costum, ara en les files politiques ], li va exigir que el nomenés president del Consell de Ministres , finalment però, davant la resistència de la regent al seu programa, li va exigir que abdiqués, i va fer que les Corts el nomenessin regent a ell mateix.

Seva és la paternitat de la frase ‘que per al bé d'Espanya era convenient bombardejar Barcelona almenys una vegada cada 50 anys’; Gregorio Peces-Barba Martínez (Madrid, 13 de enero de 1938 - Oviedo, 24 de julio de 2012), emplenarà d’oprobi a la seva nissaga en repetir-ho – segons ell, fent ‘brometa’ - ; ja ho diu la saviesa, per la boca mor el peix.