LA CARA DE L’ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT DE SANTA MARIA DE MONTFAR. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA, LLEIDA

Quan al topònim hi ha diferents opcions :

1. Etimològicament del llatí monte pharu ‘muntanya de far’, ‘almenara’.

2. ‘Far’ en la llengua llatina, vol dir blat, i si anem més enllà del que sembla evident, en aquestes terres de la Vall de l’Ondara se’n devien obtenir bones collites, a l’època en que es va fitxar el topònim.

3. Far, encara com a ‘ llum, o gràcia’ que demanaven els que aquí vivien per la intermediació de Santa Maria.

Em quedo amb la segona opció, tota vegada que l’esglesiola, i el nucli d’habitatges estan quasi al nivell de l’Ondara.

Altrament un bon tros més amunt tenim l’esglesiola de Santa Fe de Montfred, que senyoreja les terres de la Segarra, de l’Anoia sobirana, i de la Conca.

Em cridava l’atenció, més que l’abandó d’aquesta esglesiola, propi - que no natural - en aquesta comarca, l’absolut despreci històric per aquesta advocació de la Nativitat de Santa Maria de Montfar, de la que l’enciclopèdia de Barcelona en diu : capella de trets medievals i dedicada a la Nativitat de Santa Maria, en reformes antigues que es feren al temple, algun sarcòfag i diversos elements ornamentals, foren sostrets, i altres foren aprofitats per decorar una font pública, històricament depenia com a sufragània de Sant Bartomeu de Carbasí, inclòs actualment al terme d’Argençola, a la comarca de l’Anoia sobirana.



La cara – potser femenina – sembla preguntar-se – i preguntar-nos - ; «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»