La calavera. (Poder)

Subjecta la calavera assegut en un banc del jardí.
Llenques de boira baixa avancen per camins de sorra grana, amaren els arbusts de teix que fan de tanca, els brucs, els rosers sense flors de la tardor que s'acaba.
La calavera, l'ha robada dels sepulcres dels bojos que ningú no reclama; no li ha costat, la majoria de lloses estan esquerdades.
Contempla el fum humit i eteri, com una mena de vapor purificador de glòries passades. Se submergeix en la vida que mai no va assumir i que ara li fa llengotes: alçava un dit i tots corrien; estossegava, i una bonior de metges el borinotejaven; explicava un acudit, i estols de rialles sense fons alçaven el vol com corbs esvalotats.
El goig li durà set anys; després, la foscor.
Començà a sentir-se responsable d'allò que no evitava. Podia salvar milions de vides; cada instant que transcorria sense salvar-les el consumia. Tenia tants diners que no podia evitar de caure en temptacions que l'abatien: viatjava a Tailàndia i tenia sexe amb nenes, muntava orgies que després del plaer li regalaven buidors insuportables, ensumava coca... No podia tenir més poder del que tenia, i això li impedia d'anhelar res més. Desconfiava de tothom, perquè tothom l'envejava. Alhora, estava malalt; un càncer lent el consumia a poc a poc, i amb els diners no podia comprar la supervivència. El corsecava l'evidència de patir la malaltia que pateix qualsevol miserable i, igual com ell, no poder pagar-se la salut. Era infeliç; i encara ho era més quan descobria que amb el seu poder no aconseguia de deixar de ser-ho.
A l'últim, ho donà tot als pobres per a comprar la pau, però la pau no arribà; els amics fugiren, la dona l'abandonà, els fills l'incapacitaren per bogeria i l'internaren al psiquiàtric.

Ara mateix, amb la calavera a les mans, pensa que ni renunciant al poder no és feliç. Després, l'amaga dessota un romaní; és seva del tot, i no vol que li prenguin.