la caixa, tu i jo

La caixa de la teva habitació,
sempre pensava en ella i en els anys que ha romàs tancada, l'obstinada.
i em commou haver-la obert tan sobtadament, d'aquesta manera.

Però m'aclapara el dubte...i si mai ha estat tancada? i si ja estava oberta? i si tot és fruit d'un tripijoc, d'una espècie de perversitat essent jo la nova víctima? sotmès, quin seria l'objectiu obscur de tal diversió?

Després del dubte ve la por. la temença de la següent visió em fa mantenir els ulls tancats davant l'espai obert. i aquelles mans que segons abans han encertat la combinació de números, ara, suen.
i reconec que estic emocionat i em sento veritablement especial, un ésser superior amb dots fora del raciocini humà.

I tu molt a prop, fingeixes no saber res de tot això. aquesta naturalitat teva em crea un batibull mental més gran i fa la situació encara més irreal i insuportable. aquella brisa que passa no ajuda gens. segrego endorfines i la teva tranquil·litat em segueix exasperant. diria que és un moment irrepetible i únic. l'olor de rosa i el contacte amb la teva pell em fa reaccionar de l'hibernació cristal·lina i porcellana. giro el cap i comprenc que res tornarà a ser el mateix. la caixa, tu, jo i la brisa desapareixent silenciosament.