LA BRASA SOTA LA CENDRA

LA BRASA SOTA LA CENDRA

Sovint, en la quietud d’aquests capvespres d’estiu, quan el sol es cola tímid entre les persianes mig abaixades, em visita. No arriba amb estrèpit, ni amb la urpada de la nostàlgia punyent. Arriba com una aroma antiga, l’olor de tinta de ciclostil i paper aspre, l’olor d’un cafè llarg i fred en una tassa bruta de ceràmica, en un pis d’estudiants on el món es refundava cada nit.

L’enyor d’un pensament revolucionari és discret, quasi elegant. No s’assembla a l’enyor d’un amor perdut, que trosseja, ni al dels morts, que és un pes al pit. És una fiblada subtil, un vel de melangia que cobreix per un instant els objectes quotidians. El veig reflectit en un llibre de Gramsci de tapes descolorides que ja ningú consulta, en una pintada mig esborrada sota capes de guix i oblit, en la mirada cansada d’un vell com jo que travessa el carrer arrossegant els peus i que potser, només potser, vàrem creure en un horitzó que mai hem conegut.

Quin pensament era? Ja no ho sé. Potser tots. Era el pensament que bategava en els marges, el que no demanava permís, el que no feia càlculs de risc ni anàlisis de cost-benefici. Era un pensament de foc, incòmode, que cremava les mans i il·luminava les cantonades fosques de la realitat. Era la certesa absoluta, quasi insolent, que l’arquitectura del món, amb les seves sales de poder i els seus passadissos de misèria, podia ser enderrocada i construïda de nou amb materials més nobles. Era la bellesa de la utopia abans de ser domesticada per la por.

Ara, en la maduresa, les revolucions ens fan por. Ens sabem mortals, vulnerables, i una por terrible a perdre el poc que tenim. Però, el pensament ha esdevingut tàctic: coneixem les estretors del sistema i aprenem a ser feliços dins de les seves escletxes. És un pensament funcional, diàfan, que no deixa ferides. Però no enlluerna.

I aleshores, en una d’aquestes tardes, fullejo fotos velles i em pregunto què se n’ha fet, d’aquella capacitat d’indignació total, d’aquella fe ingènua i ferotge en el “nosaltres”. En aquelles tètriques visites a Via Laietana. Aquest és el discret encant: saber que aquell pensament ja no hi és com a flama, sinó com una brasa sota la cendra. No crema, no transforma el paisatge, però encara és càlid. Encara escalfa els dits de la memòria.

És l’enyor d’una innocència perduda, però no d’una innocència ximple, sinó d’una d’armada i perillosa. És l’encant de saber que un dia vam ser prou valents, o prou bojos, per contemplar l’abisme i somiar un pont en lloc d’una tanca. I en aquest record discret, sense soroll, hi ha una dignitat estranya, una espurna que la pols del temps no ha aconseguit ofegar del tot. Un pensament que, com a vell docent, mig revolucionari, m’he tornat savi, silent i profundament desenganyat veient cap on anem...