La Bèstia del Pirineus. I finalment un trist i profund udol trencà la nit.

El crepuscle amenaçava amb exhaurir la poca llum que li quedava a la jornada. Aviat hauríem de buscar recer per passar la nit, però les ganes de poder arribar al meu objectiu m'asfixiaven terriblement el cor i no em permetien afluixar el pas. El trineu lliscava ràpid per la neu. Els músculs dels gossos es tensaven i es relaxaven alternadament de manera suau i entrenada; no oposaven cap mena de resistència. Tampoc es queixaven del sobreesforç al qual els sotmetia. Es podria considerar la millor trepa d'animals en molts quilòmetres a la rodona, i n'estava plenament orgullós. L'Alan era el cap de colla, el que dirigia el millor camí a seguir, el que ensenyava les dents quan convenia, i el que imposava sempre un esperit de calma al meu trineu. Un gos dominant, sens dubte.

Estavem travessant una zona amb un gruix considerable de neu, en plena estació hivernal, per una zona dels Pirineus propera a la Vall d'Aran. Un cop haguéssim superat el pas en què ens trobàvem, un tram estret amb un gran penyasegat esquerpat a la dreta i una pineda de pins negres, ben frondosa a l'esquerra, podríem aturar-nos a descansar i dormir. El vespre es feia efimer, el capvespre, puntual; i amb les últimes llums del Sol, els meus gossos tiraven endavant.

L'Alan anava al capdavant de la canilla, com sempre que em volia assegurar la millor seguretat i rapidesa en el camí, quan va veure fugaçment com s'encenia una xispa entre els arbres. Llavors tot va anar massa depressa. Va percebre com una persona protegida entre la foscor del bosc i els murmuris del riu i els mussols llançava un explosiu a la part posterior del seu trineu. Va fer un esforç desesperat per intentar allunyar el trineu més enllà del perill, però el cansament que carregaven els seus companys de viatge va impedir que els altres gossos l'ajudéssin, i per tant… ell sol no va ser capaç d'allunyar-lo suficientment.

L'explosió va retronar entre les parets escarpades de la vall. Un rogit ensordidor va retrunyir entre el laberint de troncs del bosc, provocant els udols d'una manada de llops, el vol sobtat de vàries espècies d'ocells nocturnes, la corredissa d'algun animal esporuguit, i l'espant d'un pastor que vivia en un refugi allà a prop, amagat entre la bruma de la boira i la frondositat de la muntanya. Quan vaig veure els cartutxs que se m'apropaven volant, em vaig quedar palplantat allà damunt del trineu, incapaç de moure'm. Confús. L'impacte va ser fort. Però el meu cos només recorda com vaig sortir llançat pels aires per estampar-me contre el sòl gelat que deixava entreveure algunes mates d'arbusts enfonsats en el gel, i que m'esgarrinxaven la roba i la cara, produint-me una fatal coïssor que gairebé m'impedia articular cap paraula. Vaig reaccionar quan ja estava lliscant per la neu, juntament amb la part posterior del trineu, que m'acompanyava en direcció al precipici. L'explosió ens va empènyer per sobre el gel amb una força imparable. Els gossos es van desestabilitzar. Sembla increïble, però mentre m'arrossegava pels terres, envoltant de corretges, arreus, caixes i tot l'equipament que hi duia, vaig entreveure com l'Alan seguia dret com un roure, al davant dels meus gossos tirats per terra, i lluitava desesperadament per tornar a col·locar el trineu sobre eixos i fer-lo lliscar pel camí. No vaig poder evitar sentir un respecte i una gran adoració per aquell gos que mai abandonava res i que sempre se'l veia lluitar amb totes les seves forces.

De sobte, però, vaig sentir com el cos anà agafant un sentit de descens lent i pausat. L'última imatge que vaig poder tenir en aquell moment van ser les grans potes del meu gos, amb els músculs tensats i el cos tirat endavant, que lliscava lentament cap enrera vençut pel pes mort del trineu. Per uns moments el trineu i jo vam quedar suspesos a l'aire; l'Alan estava retenint el trineu ell tot sol! Llavors vaig sentir com grunyia i lladrava suament. La idea em va espantar i vaig perdre els estreps: l'home que m'havia tirat els explosius debia estar acostant-se al trineu per acabar de rematrar la feina. No podia ser. Vaig començar a moure'm com un autòmata allà, al mig de la foscor, sense tocar amb els peus a terra. Estava subjectat al trineu per la cintura amb una corda, i aquesta m'estrenyia la cintura cada vegada més. En moure'm encara em va fer més mal. Vaig parar. De fet, en adonar-me del que realment estava passant vaig compendre que l'havia errat de mig a mig. I una gran alegria em va inundar el cor. Els meus gossos s'estaven aixecant darrere l'Alan, que els subjectava el trineu, animant-los amb petits grunyits i amb els seus sons greus que emetia en situacions difícils. La cosa no podia aguantar massa però. Mica en mica, el trineu va agafar el sentit ascendent, i vaig començar a albirar el marge per on havia caigut. Cada vegada hi estava més a prop. Veia com la vida em tornava a somriure. Em podia salvar d'allò que era inevitable! Faltaven cinc pams. Quatre. Tres. Llavors vaig sentir un tret, un udol ben llarg, i vaig veure com el trineu reculava dos pams avall. Es va tornar a estabilitzar i els grunyits de l'Alan es van fer sentir entre la remor de l'aire gelat que em tallava la cara. Vam reprendre la via cap amunt, però un segon tret va encertar un altre gos i el trineu va començar a davallar lentament. Es va aturar de nou. Llavors vaig comprendre que allò realment era inevitable. Moriríem els meus gossos i jo.

Vaig treure'm el ganivet que tenia enganxat a la cama i vag començar a intentar tallar les cordes de cuir que lligaven el trineu als gossos. Un tercer tret va encertar a un altre dels meus companys… La caiguada era imparable. L'Alan ja no podia agunatr més, i res no aturava el trineu, que cada vegada anava més ràpid. Em sentia plorar els ulls, la confussió, l'inevitable destí de la meva vida, els udols dels gossos morts. i sobretot la sensació d'impotència em van posseïr. Ràbia. Això és el que vaig sentir en aquells moments. I potser aquesta ràbia és la que em va permetre tallar finalment el cuir que faltava. A l'instant vaig començar la llarga i final caiguda lliure, sense veure el fons, només negre, només quatre cordes que es balancejaven al ritme del vent, il·luminades per la poca llum de la Lluna, suspeses al marge del penyasegat. També vaig entreveure com les potes d'algun dels meus gossos que es movien frenèticament per remuntar els límits de neu, i desapareixien entre la foscor. A partir d'aquí, no vaig poder albirar res més; foscor.. res més. I al meu cap ballaven certes idees i records confusos. Un viatge al llarg de tota la meva vida… Des de l'infància a la maduresa, i de la maduresa a aquell fatídic viatge per la neu…

I finalment un trist i profund udol trencà la nit.