La barra de l'autobús

Vaig pujar a l'autobus per avorriment. El trajecte caminant no suposava més de vint minuts, però aquell dia em vaig trobar cansada, i no pas per falta d'energia sinó per l'excés de tedi d'aquella complaença a fer sempre el mateix, a les mateixes hores i pels mateixos llocs.
Al entrar vaig sorprendre'm al veure tots els seients buits i alhora vaig endevinar l'abatiment abúlic del conductor, que em va somriure amb avidesa i gairebé va cobrar-me a contracor.

- Senyoreta, segui prop de la barra, perquè aquest barri està aixecat per tot arreu i aquesta andròmina fa anys que no recorda els amortidors.

Vaig agrair l'atenció i assentir al respecte dels problemes per transitar per aquells carrers en estat de setge.
Al prendre contacte amb el seient més proper a la barra el xófer em va tornar a somriure des del mirall retrovisor tot insinuant el meu encert per la tria del seient en qüestió. Allò però em va provocar el lleuger dubte de si havia fet bé al seure justament al llindar de la seva mirada. Allà asseguda, estava clar que cada cop que aixequés la vista em trobaria la d'ell i no sabia fins a quin punt allò podria provocar una certa incomoditat.
No vaig donar-li més voltes, doncs just en aquell moment totes les reflexions van esvaïr-se al notar l'embranzida provocada per l'arrancada. Un instant abans es va escoltar com la marxa, amb una autoritat poderosa engranava l'eix, i com aquest, potent i precís transformava l'empenta en moviment.
Tot i estar asseguda vaig subjectar-me instintivament a la barra.

- No es deixi anar de la barra que aixi anirà més segura.
- Gràcies, ja veig que això promet.

Al acabar de pronunciar aquestes paraules em vaig adonar que la mirada d'ell resultava molt més penetrant del que m'havia semblat abans i que l'imprecís 'això promet' es podia interpretar facilment de diverses formes.
De sobte un sotrac em va fer aixecar el cul del seient alhora que tot el meu cos s'abocava irrefrenablement cap endavant.
Sense voler em vaig alçar degut a la inèrcia fins a topar amb la barra. El fi metall platejat va impactar contra els meus pits, que van comprimir-se enèrgicament per acabar sortint un per cada banda de la barra. De fet, la barra no només va arrapar-se'm al pit sinó que vaig notar tot el seu recorregut des dels llavis al pubis, on semblava perdre la fredor de cop. Sense adonar-me'n vaig tancar les cames deixant passar la barra per entre les cuixes. Les mans em suaven però vaig poder contenir l'equilibri.

Em vaig sentir enormement avergonyida per la imatge que idefugiblement em recordava a la de les noies que es despullen davant un incontable eixam d'ulls lascius desitjosos de poseir un cos més enllà de qualsevol altre consideració.
Aquesta sensació em va fer marejar.

- Es troba bé ?. Va interrompre el conductor. - S'ha fet mal amb la barra ?
- Sí gràcies, no m'he fet mal, només ha estat un ensurt.
- Agafi's fort i recolzi l'equena enrera i si pot faci una mica d'alçaprem amb les cames. No les posi creuades que és pitjor. Només és el primer tram, després els sotracs són més freqüents però no tan sobtats i un s'hi acaba acostumant.
- D'acord, no s'amoïni, estic bé.

Ell va somriure i em va oferir un alleujament gratuït, que si més no, em va fer oblidar els instants precedents.
El cert era que la mà em continuava suant cada cop més, el mareig s'havia transformat en una mena d'escalfor general i la barra continuava allà, rígida i imponent deixant-se acariciar sense immutar-se.
L'esquena adreçada i les cames pressionades contra el terra em van ajudar a continuar a la cadira, però per assolir una postura més sòlida, vaig fer cas del consell i vaig començar a separar les cames poc a poc. Les mateixes natges que feia uns moments s'abraonaven al voltant de la barra, ara es separaven tot fent pujar la faldilla i em proporcionaven, a més d'estabilitat, un benestar que
no sabria descriure.
La mà dreta suada, ja no es suportava a la barra sinó que hi lliscava, els genolls al descobert perfilaven el vaivé de l'autobús, la posició rígida de l'esquena feia que els meus pits sobresortissin més del normal mentre es sacsejaven amunt i avall al compàs de la força compressora dels amortidors, al compàs de cada marxa que entrava i sortia, al compàs de cada impulsíó de liquid
hidraúlic a la frenada.

Sense adonar-me'n tenia els ulls tancats i tot el meu cos era recorregut per un
pessigolleig que estarrufava la meva pell desde els peus als cabells.
Estava convençuda que el conductor em mirava i tot i això no vaig poder evitar el que va passar tot seguit.

Els mugrons m'esclataven i l'escalfor de l'entrecama era insostenible. Vaig deixar anar la barra un moment per descordar-me un botó de la blusa i al tornar a subjectar-la encara era més humida, encara però més rígida. Ara no suava només la mà sinó que tota jo era un broll termal infinit. La mà esquerra va repassar curosament els racons més precisos del plaer, els dits semblaven uns altres dits i actuaven al marge de la meva decisió, moguts atzarosa però finament per la vibració absoluta que em prenia.
No sé el temps que va transcórrer fins que un gemec de plaer sobrenatural va ser emès per alguna part del meu cos.
En aquell moment vaig prendre consciència de la meva situació: amb els ulls tancats, el cap enrera, la mà dreta prement la barra mullada, les cames separades en excés, l'escot transpirant foc, la mà esquerra reposant dins les meves calces, el cor bategant a mil per hora, els llavis destil.lant els llefiscossos efluvis de la meva llengua ...

La frenada em va obligar a obrir els ulls. No sabia com encarar la mirada del conductor. Totes les meves barreres púdiques i morals havien desaparegut.


L'atobús va aturar-se davant meu. Vaig obrir els ulls atemorida i endormiscada, al mateix moment que s'obria la porta davantera. A la parada no hi havia ningú i dins el vehicle tampoc. Sempre anava caminant però aquell dia m'ofegava la monotonia i havia decidit agafar el bus per canviar una mica. Vaig pujar tot pentinant-me els cabells com si això fes més suportable aquell capvespre tan sofocant.
El xòfer em va somriure i em va recordar la calor que el meu rostre reflexava.

- Aquesta temperatura no és normal. Li recomano que segui als seients del davant i es podrà subjectar a la barana, perquè aquest barri està aixecat per tot arreu i aquesta andròmina fa anys que no recorda els amortidors.

Vaig assentir. La primera marxa va entrar a la caixa de canvis just en el moment que per la finestra vaig fixar-me que la barra metàl.lica del bastidor de la parada traspuava i el seient que instants abans em recollia, esbossava el contorn de les meves natges encara humitejants.

- No es deixi anar de la barana que aixi anirà més segura. Va rependre el conductor mirant-me desde el mirall.
- Gràcies, no s'amoïni, ja hi estic acostumada.

Vaig respirar alleugida i no em vaig cordar el botó de la blusa, feia massa calor i l'aire que es filtrava per les finetres era rebut per la meva amb complaença. El conductor em va observar discret, mentre jo esperava amb previsió una embranzida previsible.