La Barcelona subtil

La Barcelona subtil
cavalca Collserola,
en silenci,
sense ostentar,
mirant una ciutat que li dona l’esquena
per embadalir-se pel mar,
d’on arriben onades daurades
fins al port.
La Barcelona subtil viu al carrer,
a carrers que són carrers
i no decorats,
i treballa com pot i en el que pot.
La Barcelona subtil sembla lletja
als ulls dels arquitecte i dels urbanistes,
ells que sempre l’han menyspreat
o embrutat,
però que mai l’han entès.
És subtil per que té els fonaments lluny
i per que les columnes, les bigues
i els tancaments de les seves cases
són fets de relacions socials,
un material invisible per als polítics i gestors,
que només entenen de formigó amb òxid d'alumini.
La Barcelona subtil
crida, canta, festeja, reivindica i lluita,
posant la justícia
per davant al civisme d’aparador.
La Barcelona subtil s’indigna
i es cabreja quan cal.
Experimenta i crea,
lliure de modes, de pensadors,
de gestors culturals.
I és rica
en intel•lectuals de barri.