Juli

Un relat de: Mon Pons

Al fons de la cambra airejava, encara, la frescor de la darrera pluja. A fora, el pol·len de la primavera arribà puntual en el mateix lloc, sobre aquell paisatge ple d'estrelles, totes les nits. Com si el temps s'hagués trencat, la Júlia era allà, des de feia dos anys, imaginant aquell viatge introspectiu que n'havia fet tota una roda de nostàlgies fugitives. De cop i volta va aparèixer la imatge confusa i fugaç del seus orígens. En aquell precís moment va començar a estimar la vida.

Feia una bona estona que havia pujat a la seva habitació amb un client que li demanà "un favor". La indiferència que va sentir per aquell home, quan el va conèixer, li feia experimentar una mena d'estranya felicitat que anà en augment a mesura que passaven els dies.

Mentre el disc girava la música que més li agradava, en Jaume li dedicava tota mena d'atencions. No desitjava altra cosa que allò. Cobejava aquella dona que el trasbalsava i el feia somiar, fins i tot, un anhel de puresa amb el seu somriure viu i, sobretot, que ella obeís tots els seus capricis. Era ell qui s'imaginà una unió sensual que augmentava com més va més. Al capdavall només era una il·lusòria aliança.

Varen transcorre els primers deu minuts sense que, cap dels dos, es dirigissin cap paraula. Sens dubte no pretenien dialogar ni comunicar-se amb paraules... Era evident que coneixien bé aquelles trobades periòdiques, gairebé silencioses, plenes de voluptuositat i d'alguna cosa, de ben segur, més sublim que la simple carnalitat. Tanmateix es podria imaginar una desproporció de mesura i no pas de prudència. Sí, tal vegada. Però els dos sabien on podien arribar en aquells moments indelebles, on les paraules sempre passaven a segon terme.

El seu entreteniment provocà una humitat enganxosa que els feia còmplices dels seus moments de diversió, sense excessos. Varen jeure al llit sota una llum pàl·lida i que els va fer endormiscar. De cop, ella es mirà el rellotge i no s'atreví a fer cap més indicació. S'alçà lentament i decidí acabar el joc. No va voler ni sentir-li la veu. Tampoc se'l va mirar. Els ulls d'ella li indicaren que se'n havia d'anar.

Eren les tres i quinze minuts de la tarda quan, amb un sentiment estrany i melangiós, agafà la bicicleta per anar-se'n. Fumà, abans, un Ducados i deixà enrere aquella prostituta , amb la impotència de saber que no podia explicar a ningú tota la seva felicitat. Irònicament se li va acudir que escriuria aquella història, però el cas era que no trobava cap paraula que tingués algun indici de lògica per començar-la i, treguen-se-ho del cap, se'n va anar. Sí, aleshores, se'n va anar cap a casa sense poder desgranar les seves experiències però, al capdavall, se'n adonà que eren pensaments gastats i inútils. Sabia que l'ordre discontinu del seu relat, mig inventat, esdevindria un engany i notava que se li moria alguna cosa... i observà, amb la ment buida de pensaments, el poble que s'allunyava darrera seu; resseguint La riera, una mena de clot que no passava a penes aigua.

En arribar a casa trobà una situació d'urgència: Havia de parir l'egua i era evident que el part es presentava difícil. La nit abans, havia mostrat signes de malestar, però el petit no naixia... La bèstia tenia cap a vint anys, però havia parit un parell de vegades sense cap complicació. Sempre ho havia fet de nit, de parir, quan no hi havia ningú al seu voltant que la molestés i sempre havia passat el mateix: es trencaven les aigües i apareixien els membres anteriors, seguits del cap, sense cap ajut extern, expulsant el cos sobre la palla seca de la cort. Ara era diferent i la situació li recordava escenes de la infantesa on cadascú de la seva família reaccionava de forma distinta. Ara, amb el rostre afaitat, pàl·lid i compungit es rentà les mans. En Jaume les introduí dins aquella secreció espesa de la vulva inflamada del pobre animal per lligar les potes del petit amb una corda gruixuda per poder-lo estirar. El cavall va néixer amb el front blanc i de seguit li fregà els narius per ajudar-lo a respirar. Va improvisar un nom: "Juli".

Al cap de dos dies l'egua es va morir i en Jaume s'esforçava a convèncer-se que la vida n'era la causa i no podia treure's del cap aquella dona...



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: