Jugant

No és Carpe Diem. No és una crítica. No és res. Una simple observació. És que no et pot importar. T'han condemnat simbiòticament a jugar aquesta partida sense sentit, t'han ensenyat a apreciar la contemplació de l'escalf de què gaudies. He corregit la doble a que se m'ha escapat a apreciar, pel simple fet que no puc parar de jugar. Per molt que sàpigues que tu ets la partida, per molt que t'ho hagin cridat a la cara, no passa d'una tirada de daus inusual. Has d'estar constantment jugant, bé que pots jugar a no jugar la partida, o a cometre suïcidi, però segueixes jugant. Jo estic jugant. Som incapaços de reaccionar davant la veritat; com potser al dau no li plau sentir que els seus resultats són atzarosos no ens plau sentir que som la partida. I com el dau no canviarà tu jugaràs. I d'aquí temps, algun temps, sent un altre tipus de jugador pensaré en això com un despropòsit. El gran tret que ens diferencia dels animals, que ens fa sentir superiors, és que nosaltres estem vius.
Tots al nostre interior mesurem el nostre triomf en el joc amb la felicitat. Molt bé, és com sentir-se ric amb bitllets de Monopoly, i malgrat escoltar això ens sentirem rics, jo inclòs. Ja estem perduts, i les conseqüències són imprevisibles. Òbviament, cap jugador deixaria fora del joc a ningú, i jo tampoc.
Potser has estat d'acord amb mi llegint això, i et sembli comprendre-ho; potser un dia deixaràs de jugar i ho comprendràs. Jo, de moment, no ho he aconseguit ni ho crec possible. Vés, a mi m'agraden aquest tipus de jocs. Continuaré jugant fins a l'infinit, com tu, com tots.