Cercador
Caçador d'entitats immortal i barat - Primera Part
Un relat de: Xaiet- Compartir:
L'Izan em conduïa pels carrers de Barcelona a tota velocitat. Estem fugint d'un vampir al qual hem fet enfadar molt, i és que no els hi agrada que farceixis la seva casa amb explosius interdimensionals de cinquè nivell. Però bé que d'alguna manera ens hem de guanyar la vida. El problema és que ha sobreviscut a l'explosió, pel que deu ser un vampir autèntic; i això és molt, molt dolent. La major part de vegades són paparres que poden canviar de forma o aberracions similars. Els vampirs de veritat fan por, n'hi ha pocs però són de les coses més fortes que he vist com a eliminador de bèsties.
–On anem?
–Estem anant a la fonda de l'hostaler, un paio que per una bona picossada et proporciona seguretat de primer nivell– explica l'Izan.
Ens trobem en una de les pitjors zones de la ciutat, però no triguem a entrar per una obertura estreta i dissimulada per la negra paret. Té un grafit horrible i està en molt mal estat; sembla impossible que hi hagi res interessant al darrere. Topem amb una porta de vidre blindat que l’hostaler ens obre amb diligència. Seguim al nostre amfitrió a través d’una comporta de metall i apareixem en una sala com les que tenen les presons perquè els reclusos parlin amb familiars i altres, però sense telèfons. Després de pagar i explicar-li la nostra situació l’hostaler ens obre una altra porta de vidre blindat. El seguim per un passadís d'Hug fins a arribar a una sala reforçada amb metall quàntic de primeríssim nivell, o això ens diu.
L'Izan està tens i esperant amb la seva destral de ferro altament esmolada, seguint la seva estratègia preferida:
–Si decapites una cosa, el més probable és que es mori. No passa sempre, és clar, però a mi l’estratègia mai m'ha decebut– es nota que no ha caçat gaires monstres.
L'hostaler està carregant la seva escopeta de caça amb cartutxos que tenen integrada una bomba dimensional unipersonal, que bàsicament trosseja al receptor fins a reduir-lo a una polpa sangonosa. Jo estic assegut mentre miro fixament la meva pistola amb bales beneïdes pel bisbe de Montserrat o alguna cosa similar. Espero que siguin efectives però espero més no haver-ho de comprovar. El fet és que un túnel d'Hug és literalment indestructible, així que senzillament hem d'esperar que el vampir es cansi de cercar-nos.
Minuts més tard veiem com una figura borrosa rebenta la paret i irromp a la saleta. Déu meu, error de principiant, reforçar molt la porta i poc les parets. El primer a reaccionar és l'Izan. Li salta a sobre amb la destral, que rebota contra el coll del vampir i es trenca. Amb un sol moviment el vampir li arrenca el cap i el llença als nostres peus. L'hostaler li engega dos trets. Dos més. El que hauria de ser un munt de carn picada ens mira irritat:
–M'heu disparat? Crec que he notat alguna cosa... Bé, és igual, esteu morts.
En un tancar i obrir d'ulls es menja l'hostaler, tot sencer, amb escopeta inclosa i sense mastegar. Jo li disparo bales beneïdes sense obtenir resultats: m'arrenca el cap mentre malpenso molt dels bisbes i de la seguretat proveïda per aficionats. El vampir somriu, paladeja la sang i desfà el seu camí.
Intento agafar el telèfon, però sembla que el meu cap ha estat completament arrancat. Bé, de més magres n'he passat. Hauré d'esperar que se’m desenvolupi un altre cos.
–On anem?
–Estem anant a la fonda de l'hostaler, un paio que per una bona picossada et proporciona seguretat de primer nivell– explica l'Izan.
Ens trobem en una de les pitjors zones de la ciutat, però no triguem a entrar per una obertura estreta i dissimulada per la negra paret. Té un grafit horrible i està en molt mal estat; sembla impossible que hi hagi res interessant al darrere. Topem amb una porta de vidre blindat que l’hostaler ens obre amb diligència. Seguim al nostre amfitrió a través d’una comporta de metall i apareixem en una sala com les que tenen les presons perquè els reclusos parlin amb familiars i altres, però sense telèfons. Després de pagar i explicar-li la nostra situació l’hostaler ens obre una altra porta de vidre blindat. El seguim per un passadís d'Hug fins a arribar a una sala reforçada amb metall quàntic de primeríssim nivell, o això ens diu.
L'Izan està tens i esperant amb la seva destral de ferro altament esmolada, seguint la seva estratègia preferida:
–Si decapites una cosa, el més probable és que es mori. No passa sempre, és clar, però a mi l’estratègia mai m'ha decebut– es nota que no ha caçat gaires monstres.
L'hostaler està carregant la seva escopeta de caça amb cartutxos que tenen integrada una bomba dimensional unipersonal, que bàsicament trosseja al receptor fins a reduir-lo a una polpa sangonosa. Jo estic assegut mentre miro fixament la meva pistola amb bales beneïdes pel bisbe de Montserrat o alguna cosa similar. Espero que siguin efectives però espero més no haver-ho de comprovar. El fet és que un túnel d'Hug és literalment indestructible, així que senzillament hem d'esperar que el vampir es cansi de cercar-nos.
Minuts més tard veiem com una figura borrosa rebenta la paret i irromp a la saleta. Déu meu, error de principiant, reforçar molt la porta i poc les parets. El primer a reaccionar és l'Izan. Li salta a sobre amb la destral, que rebota contra el coll del vampir i es trenca. Amb un sol moviment el vampir li arrenca el cap i el llença als nostres peus. L'hostaler li engega dos trets. Dos més. El que hauria de ser un munt de carn picada ens mira irritat:
–M'heu disparat? Crec que he notat alguna cosa... Bé, és igual, esteu morts.
En un tancar i obrir d'ulls es menja l'hostaler, tot sencer, amb escopeta inclosa i sense mastegar. Jo li disparo bales beneïdes sense obtenir resultats: m'arrenca el cap mentre malpenso molt dels bisbes i de la seguretat proveïda per aficionats. El vampir somriu, paladeja la sang i desfà el seu camí.
Intento agafar el telèfon, però sembla que el meu cap ha estat completament arrancat. Bé, de més magres n'he passat. Hauré d'esperar que se’m desenvolupi un altre cos.