Joventut, estimat tresor.

Un relat de: Cosmeta
Joventut, aquest és el meu moment, on tot és possible, res queda més lluny que tancar els ulls molt fort, desitjar-ho i lluitar per ell. M’atabalen les ganes de viure-ho tot, de no perdre un instant, de riure perquè ix el sol després d’una fosca nit. Desitge les esgotadores caminades cap a la facultat, veure als nous companys, sentir que no saben res del meu passat i van a veure’m tal com sóc, no els hi puc defraudar perquè no esperen res de mi. M’he fet addicta a les caminades nocturnes, a les eixides de quintos, a les vesprades de “futbol”, a riure fins que fa mal, sentir l’aire a la cara pels matins quan vaig amb bicicleta. Aleshores em ve al cap la canso de Rosario: “yo quiero vivir lo todo, todo, no quiero perderme nada, nada”.
He aprés que dia que passa, dia que no torna, i que si als matins els poses un somriure i un “aquest serà un dia magnífic”, el dia millora considerablement. També me’n he adonat que sols qui et vol et busca, i que no paga la pena plorar per gent que no es mereix més que un “bon dia” quan te’ls trobes pel carrer. Que hi ha gent que encara que no estiga present en tots els moments és molt important i la necessites al teu costat per què et incapaç de fer-li front a la vida sense elles.
Lentament he descobert que plorar per coses boniques és quasi tan agradable com riure. Que el passat, passat està i que hi ha sentiments que amb el temps canvien, i no ens hem d’aferrar a una vida on no podem tornar enrere.
Ma tia em va dir una vegada que la vida és un tren que en cada moment fa parades, i cada vegada puja o baixa gent, i que de tots els moments has de guardar grans records, farcir-te de vivències. I ací és on pregunte si estava massa ocupada assaborint rises, rajos de sol, nous llocs que visitar, cada moment des de que ha eixit el sol finalment que no me’n he adonat que pujava al tren la persona adequada? O al contrari, quan era fosca la nit, pot ser que no fora capaç de veure’l malgrat que estava al meu costat silenciosament? O bé que encara no ha arribat.
I la veritat és que ho trobe a faltar, sentir un sentiment tan fort i profund, sentir papallones al baix ventre cada vegada que es toca pell amb pell, fer l’amor, besar dolçament i sense por, sentir un t’estimo... Pot ser la joventut també implica les ganes d’estimar, qui sap?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Cosmeta

4 Relats

2 Comentaris

2332 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00