Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg (*)

Dins l'estat espanyol, la guerra incivil va paralitzar i destrossar els estatuts d'autonomia que havia iniciat el Govern de la II república. I quaranta anys de dictadura varen ser una llosa sobre les nacionalitats històriques que varen veure malmenada la seva llengua, cultura i institucions.. Ens tornem a topar amb els hereus d'AP que "botiflers i gonellistes", volen repetir la història. I aposten per la desintegració de les arrels i la dignitat d'un poble., aplicant el dret de pernada i de conquesta .Escric sobre el que passa al País Valencià.
La desconnexió de TV3 al País Valencià mostra el seu tarannà. Tenen clar que si tallen les vertaderes arrels i destrossen la dignitat d'un poble (llengua i cultura) serà molt fàcil d'enganar i sotmetre a qualssevol tipus de manipulació i fer-lo combregar amb rodes de molí. D'aquesta manera tindran un control exhaustiu de com fer arribar la informació (la que a ells els hi convé als valencians).

M'ha vingut al cap una estrofa de la lletra de la cançó del cantautor de Xàtiva Raimon:

"Jo vinc d'un silenci /que no és resignat
d'on comença l'horta /i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia/perquè tot va mal:
qui perd els orígens/perd identitat"

Pensar que en plena democràcia aquestes paraules que s'escriviren en temps de la dictadura franquista, encara es troben ben vigents, em posa de mala dallona. Volen seguir imposant-nos un gran silenci. Tenen por a les paraules. Se'ls hi escapen del seu control. Però com escriví Miquel Martí i Pol: "La remor encara persisteix".

A les Illes Balears també ho intentaren i no els hi va sortir bé. Ara tenim una televisió autonòmica PP3 (no és un error) bilingüe, afavorint el castellà i penosa en quan a qualitat i difusió de la nostra llengua i cultura. A això si, val una doblerada i els acòlits del partit tenen els seus lloc i espai.
I els escurçons capdavanters han sortit pels carrers de Madrid. Com viuen dins de la mentida i la manipulació, les seves incongruències estan a la vista i cada dos per tres mostren el llautó. No creuen en absolut en la democràcia, ni amb el govern del poble. I son capaços inclusiu d'emprar les víctimes del terrorisme pels seus interessos. La seva màxima aspiració és disposar de : "España, una, grande i nuestra" com un cortijo pels seus interessos personals: prebenda i poder, i això es repeteix a cada lloc on governen.

La darrera en el judici del brutal atemptat de l'11 M.
Que el tribunal hagi de sancionar a l'ex-director general de la Policia Agustín Díaz de Mera, qui va estar al càrrec de la investigació , perquè es negà a donar el nom de la persona que li informà que havia desaparegut un informe sobre els atemptats. Casualitat que sigui un eurodiputat del Pius Pius?.
M'encantaria que aquest judici clarifiqués meridianament el que succeí, és un deure democràtic contret amb tots els ciutadans de l'estat espanyol, les persones que moriren assassinades , els cents de ferits tocats de per vida i de tots els familiars.
Aquesta és la tasca del poder judicial i si han de seure als banquets dels acusats - qualcun personatge polític implicat (per acció o omissió) no els hi han de tremolar les mans i han d'actuar amb la mateixa contundència que ho feren quan jutjaren el cas GAL. És imprescindible per a la salut democràtica de tots els ciutadans que volem creure que la justícia és per tots i que ningú pot quedar impune d'unes actuacions que podrien ser delictives. Ja sigui a nivell nacional com a internacional.
M'encantaria veure asseguts davant d'un tribunal internacional al trio "calavera" de la fotografia de las Azores. Responsables de la situació que ara mateix s'està vivint a Iraq amb un vessant d'assassinats a diari. Un país ocupat per unes forces militars, amb una guerra orquestrada amb proves falses pels interessos particulars d'un tal Bush i els seus adlàters. Tampoc poden quedar dins la impunitat. Tenen molts d'assassinats sobre la seva consciència, inclusiu el de José Cousso.
La noticia de que un jutge espanyol demani l'extradició dels militars nord-americans implicats en l'assassinat de Couso, per ser jutjats com déu mana, em va alegrar, el gest és valent, malgrat tingui la sensació de que serà estèril, però al manco s'ha fet.
Sobretot no hem de perdre el coratge de dir les coses pel seu nom. Malgrat a vegades un recordi els versos de Miquel Martí i Pol altre vegada:
"Un aleshores, fàcilment exclama:
quins malparits, els homes¡
A voltes, ja dic,
la tendresa s'instal·la a les paraules..."

(*) Cançó de Raimon.