Jo podria ser un d'aquells nens

S’acosta el Nadal, aquella època tan feliç per a tothom, però jo no formo part d’aquest “tothom”. No importa el meu nom i, de fet, cap nom importa quan algú sofreix. Porto anys patint dins meu i, tot i que la meva personalitat no ho demostra, el meu cos és el reflex de la meva vida. La imperfecció, la inseguretat, la demacració de l’ésser físicament i moralment.
Tot l’odi i el dolor pel que he passat en la meva vida encara és emmagatzemat a dins meu, formant una gran esfera fosca que m’absorbeix dia rere dia. Aquí em trobo, escrivint una declaració, compadint-me de mi mateix i exclamant als vents: “mireu-me, sóc penós”. No, no ho sóc, simplement soc especial, o al menys això m’agrada imaginar.
Els meus nadals van finalitzar quan tenia quinze anys, jo ja venia d’una família inestable amb els pares separats però aquell any va ser culminant. La meva cosina de cinc anys, després de lluitar durant la meitat de la seva vida contra un càncer, ens va deixar. Des de llavors, aquestes dates no han estat mai felices per a ningú del meu entorn. No hi ha res que dolgui més que la pèrdua d’un ésser estimat i encara fa més mal si tenia tota la vida per davant. No sé com sentir-me mentre penso en això, l’instint humà m’incita a plorar i l’instint animal em diu que no ho faci. Aquest és el resum de la meva vida i dels meus errors, el resultat de la batalla entre els dos dimonis de dins meu. Sóc un home amb els ulls plorosos i un ànima retorçada, trista i destrossada pels múltiples cops que la vida li ha donat.
Miro per la finestra de la meva humil casa i penso en la meva infància. Però sempre m’acabo adonant que, en realitat, mai vaig tenir infància. Vaig néixer rebent punyalades i vaig haver de madurar abans d’hora per saber escapçar-les, saber aguantar el dolor i no permetre’m el luxe de plorar ni d’expressar els meus sentiments de cap manera. Per la meva finestra veig nens jugant, cosa que em treu un somriure forçat. Jo podria ser un d’aquells nens que despreocupadament es diverteixen, jo podria ser un d’aquells nens... Però no ho sóc, sóc un ésser torturat i moribund, marcat pels fets que m’han destrossat mica en mica, marcat pels actes que m’han transformat en el monstre que sóc ara, sense sentiments de dolor ni de feblesa, quan en realitat sóc la persona més sensible que conec.
Assentat aquí, en una cadira lamentant-me de la pèssima vida que he viscut, sempre he sigut una persona egoista i egocèntrica, i continuo sent-ho. Sinó no estaria parlant de mi, potser parlaria d’un paratge meravellós i d’un príncep i una princesa. Però el que necessito de veritat és confessar al món la trista realitat de la meva persona.
El meu passat és una vida dura i inflexible sota el règim absolut i incessant del temps que m’aixafa contra els meus pecats i les meves penes. Cada dia que passa em consumeixo per dins, fins que arribi el moment en que no seré res més que cendres. Dins de la meva ment hi ha un fris d’esperança que em diu que aquell dia descobriré la pau i la serenitat d’un esperit blanc i pur.