Cercador
jardí secret
Un relat de: Marc Freixascom la suau melangia dels dies...
opacs,
grisos i tristos,
foscos i negres
sona
un cop més el meu piano
que s'aferra al cor dels incompresos
com qui enterra en vida els seus desitjos...
com la suau melodia dels dies
la rosa desfeta
per la llàgrima ample
d'ulls estrets... massa estrets
jardí secret
que recorda com ha passat la vida avui...
com la suau melangia dels dies
com la suau melodia dels dies
com el meu piano
que també s'aferra al cor dels incompresos,
i dels innocents
sempre!
sona
un cop més el meu poema
Comentaris
-
Tot passejant.[Ofensiu]Unaquimera | 01-06-2006 | Valoració: 10
T'agreixo, Marc, que hagis compartit el teu jardí secret, aquest espai a on accedeixo relliscant a partir d' un títol que desperta tota una sèrie d'evocacions de colors, flaires i sensacions, creant amb aquest recurs una antesala íntima per a l'entorn melangiosament plàcid que dissenya la primera línea.
Un cop dins, amb pas lent de punt en punt, apareixen una sèrie d'adjectius ben encertats que serveixen de campanades tot enviant ones de so vibrant cap al teclat.
Aquí sento una nota que em costa identificar: "que s'aferra al cor dels incompresos" és una frase que se m'escapa, que m'indica que segurament no conec encara prou la teva obra i els teus referents.
En canvi, la següent, preciosa, torna a ressonar en sintonia amb la atmosfera creada prèviament i enllaça un altre cop, servint-se d'un delicat pas de ball marcat de puntetes, amb la plàcida cadència del temps que assenyales.
Amb l'ambient ben recreat, una pausa i per fi arribem a la flor que es feia esperar des del començament, des del primer mot llegit: una sola rosa, desfeta per una gota d'aigua salada, que sempre té un component corrosiu, més encara si queda contrastada amb el vellut delicat de la fulla que imaginem clara, encara que no la defineixes, potser per referència contraposada amb aquells tons inicials tan foscos.
Els ulls em fan distreure la mirada, un altre cop la desconeixença d'allò que representen els mots realment per a cada autor.
I després de la insistència teva en senyalar el fet angost, el poema s'eixampla a plaer i recull tota la suavitat deixada anar fins ara i, de nota en nota, saltant damunt el contrast blanc-i-negre de les tecles evocades, arriba el poeta a una de les seves afirmacions breus i rotundes, batall incontestable d'una voluntat firmament expressada que té, per rúbrica, una darrera nota poètica.
Imatge, so i paraules en harmonia dins un verger enigmàtic ( compartit, però no del tot descobert ) que ara puc gaudir jo també.
Una abraçada després de la grata passejada,
Una quimera
-
sovint...[Ofensiu]Capdelin | 31-05-2006
ens fixem només en les flors més llampants del jardí... però hi ha altres colors i altres flors a l'ombra secreta del món morbós... hi ha matissos innocents, incompresos, diferents, oblidats per la multitud acostumada a la idolatria de déus i mites...
El piano... sí que en sap de sons secrets que neixen de les seves cordes... són un llenguatge en clau que sacseja la indiferència i posa melodia a la diferència.
El teu poema és com un nocturn de Chopin.
Una abraçada, company, soci, amic! -
la musica[Ofensiu]Melcior | 21-05-2006 | Valoració: 10
i el pensament sempre han anat agafats de la ma, però en aquest jardi secret , també els he
vist a ballar.
Endavant. -
piano i poesia[Ofensiu]lilium | 21-05-2006 | Valoració: 10
Sempre paraules musicades, versos acompanyats del so del piano,... i com sempre Marc composant nous poemes influenciats sempre per la música pianística.
Bé, un cop més segueixes innovant...
Piano i poesia, es poden lligar perfectament, perquè els uneix una musicalitat, un estil, un pentagrama, unes notes, unes lletres, unes paraules, un so, una melodia, un sentiment, una composició...
Una abraçada...
LILIUM
Valoració mitja: 10
l´Autor
725 Relats
1414 Comentaris
869457 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.