Ja us la podeu quedar

Un relat de: Arwen_herm

Impotència.

Per què em sento així? Tan sola, tan trista, tan deprimida, tan depriment... tan inferior.

El temps s'ha aturat al meu voltant, fent efímera la diferència entre el dia o la nit, la tristesa i la realitat, el meu jo.

Cada matí la mateixa cara em somriu i em dóna l'esmorzar, cada matí els mateixos ulls vénen a plorar sobre la meva espatlla, cada dia sens falta les mateixes converses sobre res en particular. Sempre igual.

Anàlisis, somriures, llàgrimes, dejú, malestar, dolor, impotència.

Impotència.

Odio el meu estat. Odio no ser capaç d'incorporar-me al llit, odio no ser capaç de saludar amb un bon dia i un somriure sense arrencar a tossir i recordar el meu dolor constant. No puc suportar la dependència a la màscara d'oxigen per respirar (si és que d'això que pretenc fer se'n pot dir respirar), ni els sons que el meu pit fa ja d'una manera fastigosament rutinària i habitual. Tampoc no aprecio les punxades de les agulles, l'intent de menjar (o aliments que em volen mantenir nodrida sense sabor ni res que s'hi remotament assembli) del centre on visc confinada, la vista fotogràfica de la finestra que ja em sé de memòria, el color de les parets, el tacte dels maleïts llençols que tenen la meva empremta integrada en les seves fibres, el to de veu de la infermera que em porta el dinar, les anelles fosques que persisteixen cada cop més sota la mirada trista i cada cop més ofuscada de la meva mare ni el to de veu del meu pare, les innocents preguntes del meu germà ni les llàgrimes de les meves àvies.

Però ho visc. Ho visc i no em queixo.

Mai no he remugat pel maleït menjar, per les proves, per les absències a escola i a la meva vida en general, pel meu confinament dins aquestes quatre parets. Pel meu estat.
A ningú li he negat un somriure quan entrava per la porta, i tots els meus esforços per poder mantenir una conversa tot i el dolor persistent i agut al pit no són valorats. Ningú veu el meu esforç per estar bé, que el meu estat no és agradable i que ells no són els més afectats.

Però puc viure amb tot això. Ho estic fent.

El que no penso suportar és aquella mirada. La mirada que brilla als ulls de tot qui entra i em veu, amb un llit dur com a part constant del meu cos, una màscara blava tapant-me la cara, la pell blanca com el paper, unes ulleres que surten de les galtes i aquella mirada perduda que s'esforça a somriure, mentre un so sec surt en forma de tos i aire del meu coll després d'haver intentat saludar. Aquella mirada.

Reflecteix una mescla de llàstima i por condimentada amb compassió. Una mirada que reflecteix el que en el fons senten... superioritat.

No em puc moure ni respirar per mi mateixa, i em fa mal fer qualsevol cosa... però; per què us considereu superiors a mi? Sóc forta. Sé que ho sóc. He aguantat fins ara aquesta situació sota la qual molts embogirien, somrient a la vida i a tot qui entra per la porta tot i que em costi. Així doncs, decreto que no em mereixo aquesta mirada, ja us la podeu quedar. Vull el mateix optimisme que jo segrego, vull rebre el que dono. Simplement, vull rebre el que dono, amb optimisme i ànim. Que algú faci el maleït esforç d'injectar-me una dosis de ganes de viure ni que siguin uns minuts.

No mereixo més mirades que aquell que no pateix, mereixo el que transmeto, el que a mi em costa molt més transmetre que no pas a ells. Mereixo un maleït somriure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arwen_herm

Arwen_herm

13 Relats

7 Comentaris

14629 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17

Biografia:
La veritat es que la meva biogràfia no és massa extensa. Vaig néixer, vaig llegir i ara escric perquè és la millor manera que he descobert per trobar-me a mi mateixa.

lisasimpson08@hotmail.com
pim_pam_plof@hotmail.com