IX Llegenda 1.714 (2ª Part)

Tants cops ens han traït,
i tants cops potser ho faran,
que no creien en els francesos,
els escarmentats catalans.
El 1700 s'atansa cruel,
amb anys de gran foscor,
als catalans els tapa un vel,
i no veuen la claror.
Pels austríacs es decanten,
pensen que es el millor,
dels borbons no se'n refien,
en tenen més d'una raó.
Carles d'Àustria en fan rei,
La Gran Aliança en fa ressò,
Carles III serà la llei,
de la nostra estimada nació.
El 1711 el vel s'ha trencat,
el rei traïdor ens abandona,
un imperi gran ha trobat,
que més guanys l'hi dona.
Altra cop a l'avantguarda,
sols els catalans han quedat,
Felip V l'espina guarda,
fins que hagi guanyat.
La resistència es obstinada,
en la plaça de Barcelona,
i també aguanta assetjada,
la murallada Cardona.
L'exercit pam a pam guanya,
i amb sang l'ha de pagar,
Felip V incrèdul es meravella,
del que poden aguantar.
Els canons ja no disparen,
no hi ha pólvora que cremar,
tan sols pedres tiren,
no hi ha res més per tirar.
En la ultima embranzida,
i amb les fals a la mà,
van donar justa la mida,
del coratge del català.
Coberts d'humiliació,
es van rendir davant d'ells,
van dissoldre la Diputació,
i aboliren els Consells.
Conta la trista llegenda,
que Felip es va conjurar,
amb una vella "meiga",
pel Cravis poder guanyar.
Fent servir la màgia negre,
a Cravis van empresonar,
a les entranyes de la terra,
i què no ens pogués ajudar.
I expliquen els que i eren,
que amb la força de quan trona,
el rugir del drac oieren,
quan caigué Barcelona.