Cercador
Ivan i Sérgei
Un relat de: Guillem Bertran Canyelles- Compartir:
Tot just comencen a aparèixer els primers albors d'aquesta nit blanca de la vella Sibèria, a Iacútia, el Sol agarrotat de fred roman estàtic en un cel que el manté distant, entrecobert de núvols que el tenyeixen d’aquest to grisenc tan característic com incòmode, que es camufla amb la neu precipitant-se a les copes dels avets que omplen els vells taigàs i els panseixen. Sérgei es remira el Nagant i l’acarona, el llustra amb la màniga del Shinel i li observa la boca del canó com buscant-hi una resposta impossible en forma d’alternativa. Té el capell cobert de neu i el rostre gelat, pansit. A l’altre costat, Ivan se’l mira impassible i desvia la mirada acte seguit dirigint-la al cel del taigà siberià, sols davant el destí irremeiable de les veritats a mitges que conformen la veritat en sí, l’engany empenyent l’engany fora del circuit, la neu caient com àcid corrosiu sobre éssers corromputs per la immundícia i per preguntes difícils de respondre en una vida que no deixa espai per pensar ni viure, en una era que exigeix pensar i viure més que mai.
Ivan dirigeix de nou una llambregada a Sérgei, que gira el Nagant i li observa l’empunyadura de fusta polida, de noguera tendra, i ràpidament a les Napogi enfonsades un pam cobertes per polaines de cuir, la neu que continua cobrint l’escena ofegant-la, oprimint-la, el Sol encara fixe es deixa entreveure entre la grisor extorsionada, Sérgei Ivanovitch, Ivan Sérgeiev. Tot el voltant es manté immòbil com preexpectant la tragèdia vinent, i l’incita passivament, per omissió, s'atrauen mútuament i deixant-se seduir per l’avinentesa del dolor aliè, del patiment veí, pel tira i arronsa. La sang brollant del nas es deixa precipitar sobre les Napogi prèviament-ja xopes, translúcida com mai, i s’esvaeix abans de colpir-les com si fos una pluja virga, penedida o, més aviat, deixada endur per la peripècia i ridiculesa del moment, per la serenor extraviada en els moments on ja no importen les aparences ni ufanors, on el control queda en mans de la vacuïtat de no tenir-ne, del descontrol, d’Ivan, de Sérgei.
Un sol tret per matematitzar la situació, objectivar-la, per quantificar-ne la gravetat dels fets. Un canell que requereix fermesa i convicció en moments on el ventall d’oportunitats es plega en un sol camí penetrant alhora altres camins plegats per altres ventalls d’oportunitats alhora desplegant-se. Dues vides entrecreuant-se i fonent-se en un moment clau i compartit que marcarà l’esdevenir dels instants immediatament posteriors. Ivan mira d’imaginar-se, com de visionar, l’imminent esclat que està a punt de caure sobre ells. Es veu jugant sol de nen per aquells paranys, simulant que persegueix una ombra rondant que el turmenta i li enfosqueix el rostre, li mig acluca les parpelles cada cop més pesants, li esclafa el pit endins premsant-lo. Una ombra vivent, vivificada, extreta. L’Ivan nen que l’apunta amb la branca-Nagant, dispara i erra, corre, s’amaga darrera l’avet, dispara de nou ara sense apuntar, novament erra, la neu que segueix caient com desplomant-se, el Sol pansit que l’esguarda, el temps que no deixa espai per pensar, Sérgei que se’l mira.
Sérgei que segueix distret amb les Napogi. El fet de que el moment tan anhelat s’acosta l’envaeix i l’esperona, torna a dirigir la mirada a l’empunyadura del Nagant i acte seguit al gatell mentre el ressegueix amb la polpa del dit índex. Mai a la vida ha emprat un arma ni s’hi ha vist involucrat de ben a prop. Es mira de nou les Napogi com per reunir les forces i coratge suficients per vèncer els calfreds i suors regnants i creixents, per capturar el temps i retenir-lo a les conques d’unes mans mortes de fred, en un quart de butxaca foradat, amagar-lo com un secret profund d'aquells que cremen al tacte, a l’olfacte. El vent que bufa de valent al taigà, arrossegant amb ell cristalls de gel que tallen l’aire i l’esquerden, les ments que divaguen i s’emboliquen, el deliri que precedeix a l'esclat tocant el timbre, els rancors i penediments que floreixen de la pell i s'exhibeixen, els complexes i angúnies que oposadament s’hi amaguen, Sergei Ivanovitch, Ivan Sérgeiev. El moment que arriba.
La neu deixa de caure i és llavors quan inicien el ritual del destí, el ritual de jugar a ser-ho. Ivan mira sense veure a Sérgei que mira a Ivan sense veure’l, un que aparta la mirada dels records i l’altre de les Napogi, un que deixa de mirar enrere i l’altre endavant, els dos que es centren en el moment que s’acosta. Les esquenes que s’ajunten en una sola, els ulls que emergeixen dels clatells i travessen els clatells del darrera i surten pels ulls. El mutu instint que els indueix a fer una passa, dues passes, tres passes, el Sol fixe agarrotat de fred, l’Ivan nen que dispara l’ombra i erra, Sérgei que es mira el Nagant i l’acarona.
Ivan dirigeix de nou una llambregada a Sérgei, que gira el Nagant i li observa l’empunyadura de fusta polida, de noguera tendra, i ràpidament a les Napogi enfonsades un pam cobertes per polaines de cuir, la neu que continua cobrint l’escena ofegant-la, oprimint-la, el Sol encara fixe es deixa entreveure entre la grisor extorsionada, Sérgei Ivanovitch, Ivan Sérgeiev. Tot el voltant es manté immòbil com preexpectant la tragèdia vinent, i l’incita passivament, per omissió, s'atrauen mútuament i deixant-se seduir per l’avinentesa del dolor aliè, del patiment veí, pel tira i arronsa. La sang brollant del nas es deixa precipitar sobre les Napogi prèviament-ja xopes, translúcida com mai, i s’esvaeix abans de colpir-les com si fos una pluja virga, penedida o, més aviat, deixada endur per la peripècia i ridiculesa del moment, per la serenor extraviada en els moments on ja no importen les aparences ni ufanors, on el control queda en mans de la vacuïtat de no tenir-ne, del descontrol, d’Ivan, de Sérgei.
Un sol tret per matematitzar la situació, objectivar-la, per quantificar-ne la gravetat dels fets. Un canell que requereix fermesa i convicció en moments on el ventall d’oportunitats es plega en un sol camí penetrant alhora altres camins plegats per altres ventalls d’oportunitats alhora desplegant-se. Dues vides entrecreuant-se i fonent-se en un moment clau i compartit que marcarà l’esdevenir dels instants immediatament posteriors. Ivan mira d’imaginar-se, com de visionar, l’imminent esclat que està a punt de caure sobre ells. Es veu jugant sol de nen per aquells paranys, simulant que persegueix una ombra rondant que el turmenta i li enfosqueix el rostre, li mig acluca les parpelles cada cop més pesants, li esclafa el pit endins premsant-lo. Una ombra vivent, vivificada, extreta. L’Ivan nen que l’apunta amb la branca-Nagant, dispara i erra, corre, s’amaga darrera l’avet, dispara de nou ara sense apuntar, novament erra, la neu que segueix caient com desplomant-se, el Sol pansit que l’esguarda, el temps que no deixa espai per pensar, Sérgei que se’l mira.
Sérgei que segueix distret amb les Napogi. El fet de que el moment tan anhelat s’acosta l’envaeix i l’esperona, torna a dirigir la mirada a l’empunyadura del Nagant i acte seguit al gatell mentre el ressegueix amb la polpa del dit índex. Mai a la vida ha emprat un arma ni s’hi ha vist involucrat de ben a prop. Es mira de nou les Napogi com per reunir les forces i coratge suficients per vèncer els calfreds i suors regnants i creixents, per capturar el temps i retenir-lo a les conques d’unes mans mortes de fred, en un quart de butxaca foradat, amagar-lo com un secret profund d'aquells que cremen al tacte, a l’olfacte. El vent que bufa de valent al taigà, arrossegant amb ell cristalls de gel que tallen l’aire i l’esquerden, les ments que divaguen i s’emboliquen, el deliri que precedeix a l'esclat tocant el timbre, els rancors i penediments que floreixen de la pell i s'exhibeixen, els complexes i angúnies que oposadament s’hi amaguen, Sergei Ivanovitch, Ivan Sérgeiev. El moment que arriba.
La neu deixa de caure i és llavors quan inicien el ritual del destí, el ritual de jugar a ser-ho. Ivan mira sense veure a Sérgei que mira a Ivan sense veure’l, un que aparta la mirada dels records i l’altre de les Napogi, un que deixa de mirar enrere i l’altre endavant, els dos que es centren en el moment que s’acosta. Les esquenes que s’ajunten en una sola, els ulls que emergeixen dels clatells i travessen els clatells del darrera i surten pels ulls. El mutu instint que els indueix a fer una passa, dues passes, tres passes, el Sol fixe agarrotat de fred, l’Ivan nen que dispara l’ombra i erra, Sérgei que es mira el Nagant i l’acarona.