Cercador
Els moviments
Un relat de: Guillem Bertran Canyelles- Compartir:
Entesos doncs, m’ha quedat prou clar, ho crec copsar, entendre. Sens dubte és el que toca, és així. “És així”: la resposta a problemes que no queden mai prou clars, difícils de copsar, d’entendre, de figurar-se. Avui és un d’aquells dies que triaria reviure, si pogués triar-ne un, abans de ser devorat pels queixals que continuen empenyent la vida, donant-li forma, sentit, moviment. Surto de casa davallant la mateixa escala de sempre, tancant la mateixa porta, ignorant per complet l’existència de que tinc bústia, cordant-me la cremallera de l’anorac abans de connectar els auriculars, d’encendre’ls.
A fora m’hi espera el moviment. Més aviat, jo sóc moviment, i surto al moviment de fora a topar-me amb altres moviments que s’esquiven. Ens esquivem. Tots som moviments que van i venen, sempre endavant irremeiablement, d’esquenes a l’estela que deixem darrera nostre, i no és un fet tan lògic ni absurd com podria semblar a primera escolta. Avui és un dia igual que tots els altres, precisament pel fet de que no hi te res a veure amb cap altre. Ho entens? Deixa'm fer un repàs: jo sóc moviment, el que hi ha fora també és moviment, també ho són els moviments que et creues a la parada del bus o esperant la llum verda del semàfor. Per tant, podríem dir-ne que, si m’incloc amb la resta de moviments individuals, diguem-li per exemple d’éssers, som éssers movent-nos per un moviment gegant que ens amfitriona, ens acull, ens maltracta i cuida. És per això que, si pogués escollir un dia, reviuria el dia d’avui ja que és diferent dels altres pel fet de no ser-ho.
Sóc un moviment precisament perquè en desconec la raó de per què ho sóc, però em veig capaç de poder trobar-ne el motiu algun dia, si no ho fes, seria quiet. Justament es donaria la casualitat de que aquest dia ja no seria igual que els altres, seria diferent ja que no tindria res de diferent dels altres: baixaria la mateixa escala de sempre, tancaria la mateixa porta, em cordaria la jaqueta (quasi m’oblido d’aclarir que no recordaria que tinc una bústia), posaria un disc d’Edith Piaf, sortiria per entrar al moviment de fora, i també aquell dia seria cap endavant. Els dies també són moviments llavors, moviments cap endavant. També ho son les setmanes, les hores, els segons que passen a cada instant igual de ràpid que sempre com mai, el banc de la plaça, la font que ja no raja, el quiosquer baixant la persiana.
Adonar-se'n de que s’és un moviment és igual d’important que ser-ne conscient del que implica, comporta, i no perdre l’esperit malgrat la duresa i abatiment que infligeix el moviment en tots nosaltres, del desgast continu, el dessagnament, les plantofades al clatell, les nits de sostre. Ser moviment implica, en primer lloc, que vam començar a moure’ns en algun moment (crec que ja el tenim bastant assumit i definit, aquest aspecte), a partir d’altres moviments que, en un moviment diferent dels altres moviments del moviment (precisament per ser igual que els altres, on també devien davallar l’escala i tancar la porta), van proporcionar-nos moviment i forma, van donar-nos el primer impuls dels dos que rebem en vida, la primera empenta, convertint-nos així en moviment. A partir d’aquell instant, l’energia mai s’atura ni flaqueja, no cau, va avançant entre moviments i ombres de moviments, els esquiva, s’esquiven, ens esquivem.
Adonar-se'n de que som moviments implica, en segon lloc, no deixar de ser-ho en cap moment. Si s’és moviment s’és a tota hora, no es pot deixar de ser-ho una estona i acte seguit reprendre el curs, s’hi està de manera continuada, eterna. Jo no sabia que era moviment, ho desconeixia, desconeixia millor dit que existeix el moviment i que tots els moviments l’habitem. No n’era conscient de la trama, l’embolic, sempre tan ocupat, amb el cap ple de continguts banals, distraccions. Em creia quiet en el temps, aturat, sabia o tenia la intuïció de que bé, sí, els anys passen i no tornen, però tot a dins d’un mateix escenari, a la mateixa escena congelada i permanent, a dins d’un quadre estàtic, invariable, en la quietud. Tot això fins que se’ns va anar l’avi.
Se'ns va anar l’avi i al principi no n’era del tot conscient de que ens va ensenyar el moviment a tots i el que allò suposava. Ens crèiem intocables, estàtics, quiets o, millor dit, quiets en la quietud. Se'ns va anar i va ser quelcom nou per tots, un imprevist, quelcom que desconeixíem, no ens ho esperàvem. Sabíem que s’estava anant des de feia un temps però, a la vegada, no sabíem que s’estava anant, no sabíem que algú se’n podia anar, sortir de l’escena de la quietud en la que crèiem estar i viure llavors en una quietud diferent. No sabíem que la quietud podia canviar tant irreparablement, simplement, no sabíem que la quietud podia canviar, deixar de ser-ho.
En aquell moviment de novembre, ens va ensenyar el moviment a tots, el que és el moviment i què significa, què comporta, que tots hi estem i ho som inevitablement, de moviments. Justament ens va enganxar a tots en ple moviment, posats a dir. En el meu cas, m’acabava d’aixecar, havia d’anar a la feina, vaig veure el missatge, no vaig entendre’l: estava en ple moviment. M’havia d’arreglar, vestir, sortir, davallar l’escala, tancar la porta, cordar-me la jaqueta, sentir la veu de l’Edith, plorar-la. No havia espai per pensar, per entendre. A fora tot seguia igual, en moviment.
No enteníem què passava, no podia ser que la quietud variés, malgrat enviar aquesta un preavís llarg i agonitzant, jugar amb les cartes descobertes, ensenyar la mà després de llençar la pedra, comprimir la pólvora al revòlver davant dels nostres ulls que no coneixien la possibilitat de ser disparat.
No enteníem que el moviment existeix, aleshores aquell dia no sabíem a qui plorar-li, a qui dedicar-li un tros de la nostra veritat, no sabíem per a qui ploràvem, el ploràvem a ell i a la veritat, al rostre més cru i, per tant natural, de la vida, del moviment. No sabíem de què ens acomiadàvem. Se'ns havia anat l’avi per sempre, passant-nos el relleu tot donant-nos l’impuls que ens va posar en moviment definitivament, l’empenta que, més aviat, va ensenyar-nos que la quietud no existeix, és una il·lusió més d’aquest laberint de miralls, és una espelma consumint-se en cada instant, una flama apunt d’esclatar i difondre’s, unes punxades que van creixent dia rere dia, som moviments que es van fent cada cop més borrosos i dissolts, fins que un dia fem mitja volta i ja no hi queda res. I això és així, és el que toca.
A fora m’hi espera el moviment. Més aviat, jo sóc moviment, i surto al moviment de fora a topar-me amb altres moviments que s’esquiven. Ens esquivem. Tots som moviments que van i venen, sempre endavant irremeiablement, d’esquenes a l’estela que deixem darrera nostre, i no és un fet tan lògic ni absurd com podria semblar a primera escolta. Avui és un dia igual que tots els altres, precisament pel fet de que no hi te res a veure amb cap altre. Ho entens? Deixa'm fer un repàs: jo sóc moviment, el que hi ha fora també és moviment, també ho són els moviments que et creues a la parada del bus o esperant la llum verda del semàfor. Per tant, podríem dir-ne que, si m’incloc amb la resta de moviments individuals, diguem-li per exemple d’éssers, som éssers movent-nos per un moviment gegant que ens amfitriona, ens acull, ens maltracta i cuida. És per això que, si pogués escollir un dia, reviuria el dia d’avui ja que és diferent dels altres pel fet de no ser-ho.
Sóc un moviment precisament perquè en desconec la raó de per què ho sóc, però em veig capaç de poder trobar-ne el motiu algun dia, si no ho fes, seria quiet. Justament es donaria la casualitat de que aquest dia ja no seria igual que els altres, seria diferent ja que no tindria res de diferent dels altres: baixaria la mateixa escala de sempre, tancaria la mateixa porta, em cordaria la jaqueta (quasi m’oblido d’aclarir que no recordaria que tinc una bústia), posaria un disc d’Edith Piaf, sortiria per entrar al moviment de fora, i també aquell dia seria cap endavant. Els dies també són moviments llavors, moviments cap endavant. També ho son les setmanes, les hores, els segons que passen a cada instant igual de ràpid que sempre com mai, el banc de la plaça, la font que ja no raja, el quiosquer baixant la persiana.
Adonar-se'n de que s’és un moviment és igual d’important que ser-ne conscient del que implica, comporta, i no perdre l’esperit malgrat la duresa i abatiment que infligeix el moviment en tots nosaltres, del desgast continu, el dessagnament, les plantofades al clatell, les nits de sostre. Ser moviment implica, en primer lloc, que vam començar a moure’ns en algun moment (crec que ja el tenim bastant assumit i definit, aquest aspecte), a partir d’altres moviments que, en un moviment diferent dels altres moviments del moviment (precisament per ser igual que els altres, on també devien davallar l’escala i tancar la porta), van proporcionar-nos moviment i forma, van donar-nos el primer impuls dels dos que rebem en vida, la primera empenta, convertint-nos així en moviment. A partir d’aquell instant, l’energia mai s’atura ni flaqueja, no cau, va avançant entre moviments i ombres de moviments, els esquiva, s’esquiven, ens esquivem.
Adonar-se'n de que som moviments implica, en segon lloc, no deixar de ser-ho en cap moment. Si s’és moviment s’és a tota hora, no es pot deixar de ser-ho una estona i acte seguit reprendre el curs, s’hi està de manera continuada, eterna. Jo no sabia que era moviment, ho desconeixia, desconeixia millor dit que existeix el moviment i que tots els moviments l’habitem. No n’era conscient de la trama, l’embolic, sempre tan ocupat, amb el cap ple de continguts banals, distraccions. Em creia quiet en el temps, aturat, sabia o tenia la intuïció de que bé, sí, els anys passen i no tornen, però tot a dins d’un mateix escenari, a la mateixa escena congelada i permanent, a dins d’un quadre estàtic, invariable, en la quietud. Tot això fins que se’ns va anar l’avi.
Se'ns va anar l’avi i al principi no n’era del tot conscient de que ens va ensenyar el moviment a tots i el que allò suposava. Ens crèiem intocables, estàtics, quiets o, millor dit, quiets en la quietud. Se'ns va anar i va ser quelcom nou per tots, un imprevist, quelcom que desconeixíem, no ens ho esperàvem. Sabíem que s’estava anant des de feia un temps però, a la vegada, no sabíem que s’estava anant, no sabíem que algú se’n podia anar, sortir de l’escena de la quietud en la que crèiem estar i viure llavors en una quietud diferent. No sabíem que la quietud podia canviar tant irreparablement, simplement, no sabíem que la quietud podia canviar, deixar de ser-ho.
En aquell moviment de novembre, ens va ensenyar el moviment a tots, el que és el moviment i què significa, què comporta, que tots hi estem i ho som inevitablement, de moviments. Justament ens va enganxar a tots en ple moviment, posats a dir. En el meu cas, m’acabava d’aixecar, havia d’anar a la feina, vaig veure el missatge, no vaig entendre’l: estava en ple moviment. M’havia d’arreglar, vestir, sortir, davallar l’escala, tancar la porta, cordar-me la jaqueta, sentir la veu de l’Edith, plorar-la. No havia espai per pensar, per entendre. A fora tot seguia igual, en moviment.
No enteníem què passava, no podia ser que la quietud variés, malgrat enviar aquesta un preavís llarg i agonitzant, jugar amb les cartes descobertes, ensenyar la mà després de llençar la pedra, comprimir la pólvora al revòlver davant dels nostres ulls que no coneixien la possibilitat de ser disparat.
No enteníem que el moviment existeix, aleshores aquell dia no sabíem a qui plorar-li, a qui dedicar-li un tros de la nostra veritat, no sabíem per a qui ploràvem, el ploràvem a ell i a la veritat, al rostre més cru i, per tant natural, de la vida, del moviment. No sabíem de què ens acomiadàvem. Se'ns havia anat l’avi per sempre, passant-nos el relleu tot donant-nos l’impuls que ens va posar en moviment definitivament, l’empenta que, més aviat, va ensenyar-nos que la quietud no existeix, és una il·lusió més d’aquest laberint de miralls, és una espelma consumint-se en cada instant, una flama apunt d’esclatar i difondre’s, unes punxades que van creixent dia rere dia, som moviments que es van fent cada cop més borrosos i dissolts, fins que un dia fem mitja volta i ja no hi queda res. I això és així, és el que toca.