Cercador
El pica-soques
Un relat de: Guillem Bertran Canyelles- Compartir:
A casa tinc un pica-soques ben estrany. Tan bon punt sonen les campanes de Santa Maria, arribada la mitjanit, surt escopit de sota una rajola del rebedor sota el paraigüer de l’entrada i, avançant amb un dèbil i trontollant aleteig, recorre impacient totes les habitacions del domicili fins a aconseguir sempre trobar-me despert respirant fum al pati. Abstret de tot allò que en diuen voltant, solc més aviat integrar-me en ell i no ser vist pel pica-soques que arribarà d’aquí res-ja, arribarà d’aquí res-ja perquè és un pica-soques, i els pica-soques estan sempre al caure com aquest que ara s’acosta amb un vol tant poc ferm i estètic. Coneixent el modus operandi del subjecte, prenc per segur que esperarà el moment idoni per sorprendre’m amb un grinyol o brogit explosiu i rampant entreobrint-me una escletxa de llum al diafragma i, llavors, s'hi capbussarà impetuosament, esclafint-me per dins com mil fuetades mal donades i escorrent-me com una velleta bruta com una guilla. Llavòrens el mateix discurs de sempre com mai, que ni tan sols soc capaç de copsar degut al fum que ja em va deixant estabornit. Estic fart del pica-soques i ell ho sap, ell ho sap com a bon pica-soques però, tot i així, torna a sortir escopit de la rajola de l’entrada en repicar les dotze per tal de trobar-me a la mateixa taula d’ahir sota el mateix porxo oxidat. Sota el mateix porxo, oxidat.
Avui penso en explicar al món que em llegeixi qui és el pica-soques, penso exposar-lo i destapar les seves facetes malèvoles, amagades sota un plomatge colorit i tènue i un bec cansat de repicar troncs massa gruixuts. Fa temps que me’n vull desprendre d’ell i n’és conscient. No sabria detallar exactament el dia que va arribar a casa ni com va fer-ho, hi he reflexionat molts cops sobre el tema al pati de fora (abans de que vingui i m’interrompi) i em convenç més la idea de que, o bé va introduir-se al domicili amagat dins meu a l’espai sobre el diafragma que tant freqüenta quan em sorprèn amb un dels seus brogits que tant m’esglaien; o bé va néixer en algun racó de casa d’aquells que per alguna raó es diuen racons. La qüestió és que és impossible evitar-lo i tanmateix ignorar-lo, no es pot. I és que, en repicar les dotze, surt disparat i esfereït encomanat a descobrir-me il·lús i indefens.
Avui sóc més fort que ahir i penso que puc resistir l’ensurt inicial que precedeix a la immersió del pica-soques dintre meu. Són quarts d’una i ja tosso malament. Llegeixo “el olvido que seremos” de Faciolince i penso en l’oblit que serem. Mira, una altra cosa que no ser fer, pensar mentre tosso. No aconsegueixo això de formular pensaments mentre estossego, com si el que estigués filant no fos prou rellevant com per a no aconseguir aferrar-se a un fil de veu penjant de la geniva ara inflamada i esquitxada de sang translúcida, i no ser endut per l’efusiu eixavuiro roig caient al terra ara tacat de cendra, burilles i sang. No ser pensar mentre tosso i, per tant, només tosso i parlo sense pensar embarbollant-me, com sempre, vaja.
I és que no és pas cap tasca senzilla això d’enraonar amb un pica-soques perforant-te, no és fàcil que ressonin ja quarts d’una i no ser capaç d’enllaçar tres pensaments seguits, pensaments que es dissolen en núvols de fum negre esvaint-se en un horitzó mai fixe, perdent-se a un més enllà cada dia més llunyà. Adesiara se m’acut anotar-los abans de perdre’ls en un tancar i obrir d’ulls, idees que neixen com espurnes d’una foguera que ja crepita lentament i extingint-se i són segrestades quan un menys s’ho espera per una mà negra, per la daga amagada darrera l’esquena amb la mà contrària que per davant llueix la rosa, quan un arriba al mateix lloc comú d’ahir i abans d’ahir i l’altre, s’esfumen abans de mostrar la seva cara fosca, la veritat que colpeja a destralades a la veritat i l’enterra entre uns matolls mentre el temps transcorre a correcuita imperialment sense oposició imparcialment seriosa.
Transcorre imperialment ara i en l’ara de d’aquí uns instants, transcorre fent vaga a la japonesa com si no anés amb ell la cosa, l’afer, restant jo immòbil i espaordit a la foscor semi-absoluta que implica viure en els nuclis urbans d’avui dia, que priven i impossibiliten a un de foscor i calma absoluta de manera perpètua a canvi de connexions multimodals francament indispensables per a mantenir un ritme de vida que no afluixa ni flaqueja. Una semi-foscor que interrompo periòdicament, semi-il·luminant-la, cada cop que faig girar la pedra de l’encenedor semi-il·luminant-me uns ulls que guspiregen i crepiten de recança i neguit.
De recança i neguit i el que més vulguis però, mentre expulso una bafarada de pols negra, de sobte m’esglaia un grinyol, bram i xiscle alhora que em sorprenen sobresaltant-me i, girant-me en busca de respostes que inconscientment preveig en forma de cop de puny o ganivetada, m’hi espera impacientment el pica-soques, més maldat i atrotinat que ahir, que no vol pas perdre l’ocasió d’assaltar-me ara que estic distret immers en monomanies repetitives vàries. És llavors quan comença a executar el seu procediment rudimentari, el procediment rudimentari del pica-soques.
En primer lloc, un cop haver-me descobert abstret de tot allò que en diuen voltant (tot i que intenti més aviat integrar-me en ell), interromp el meu encadenament de tres pensaments seguits tot etzibant-me un brogit agut a cau d'orella. Un cop haver fet mitja volta bruscament i amb el colze a l’altura mitjana del zigomàtic d’un cos adult, esquiva amb certa manca d’elegància aquest atac, executat descuidadament, fent una mena de tirabuixó patètic i deserotitzant que conclou amb un seguit d’esgarrapades i pessigades per tot el cos i clatell. En aquell precís instant i ara, aprofita el meu estat d’aguait pràcticament inexistent per sotmetre’m a una esbroncada explosiva i llampant, tot fent un repàs efusiu amb aroma de recriminació i al·lusió satírica de tot allò que un no vol repassar ni ser-ne esquitxat. Inversemblantment, el pica-soques pretén sempre, i aleshores exigeix, una completa entrega per part meva, una implicació i participació forçadament passiva a l’escenari, a l’acte, al suplici.
Els primers cinc minuts són, relativament, prou suportables com per a no perdre l’enteniment i començar a udolar (sí, udolar) incessantment sota una cadira, després la bola de neu es fa més i més grossa però llavors ja és tard, t’arracona en un terç del teu espai vital i no queda més remei que esperar que el moment fatídic arribi, comença el compte enrere a la pèrdua de la cordura, l’esclat davallant l’escala de cargol recolzada sobre el teu crani, les vistes a través d’un ull de bou amb el cruixir del vaixell partint-se en dos de fons i l’aigua entrant paulatinament per sota la porta. L’infern i la vida es comencen a mostrar sense escuts, exhibeixen la seva figura esquifida i la presumeixen sense miraments, ajunten els seus camins i els entrecreuen si és que no estan entrecreuats ja de per sí, si és que no transcorren paral·lelament agafats de la mà esquivant-se les mirades quan aquestes coincideixen. Sí, més aviat transcorren així, paral·lelament, dos túnels que avancen en una foscor trepidant i ufana que et fa sentir aliè i estrany, un al costat de l’altre, dibuixant una mena de laberint de dos carrils separats i delimitats per murs gruixuts que els disfressen i tapen, sí, els fan sentir a prop i lluny, calents i freds, veïns i antípodes. Uns murs gruixuts els priven però a vegades muden la seva pell de granit per una de vidre i es deixen veure una estona per tal de no oblidar-se, murs de vidre que els segueixen separant però ara els hi permet veure’s la poca cara de vergonya i les arrugues de la camisa, els hi recorda que, tot i sentir-se sols, no ho estan, la seva dicotomia encara és viva i en moviment, els hi accentua més aquesta permanent proximitat llunyana en la que conviuen conjuntament.
Conviuen conjuntament fins en aquest-precís-instant-ara, en que repica Santa Maria anunciant la una de la matinada i, el pica-soques, s’adreça instintivament i emprèn la fugida cap endavant, cap al rebedor de l’entrada, a la rajola a sota del paraigüer, deixant-me quasi despert respirant fum al pati, sota el porxo oxidat.
Avui penso en explicar al món que em llegeixi qui és el pica-soques, penso exposar-lo i destapar les seves facetes malèvoles, amagades sota un plomatge colorit i tènue i un bec cansat de repicar troncs massa gruixuts. Fa temps que me’n vull desprendre d’ell i n’és conscient. No sabria detallar exactament el dia que va arribar a casa ni com va fer-ho, hi he reflexionat molts cops sobre el tema al pati de fora (abans de que vingui i m’interrompi) i em convenç més la idea de que, o bé va introduir-se al domicili amagat dins meu a l’espai sobre el diafragma que tant freqüenta quan em sorprèn amb un dels seus brogits que tant m’esglaien; o bé va néixer en algun racó de casa d’aquells que per alguna raó es diuen racons. La qüestió és que és impossible evitar-lo i tanmateix ignorar-lo, no es pot. I és que, en repicar les dotze, surt disparat i esfereït encomanat a descobrir-me il·lús i indefens.
Avui sóc més fort que ahir i penso que puc resistir l’ensurt inicial que precedeix a la immersió del pica-soques dintre meu. Són quarts d’una i ja tosso malament. Llegeixo “el olvido que seremos” de Faciolince i penso en l’oblit que serem. Mira, una altra cosa que no ser fer, pensar mentre tosso. No aconsegueixo això de formular pensaments mentre estossego, com si el que estigués filant no fos prou rellevant com per a no aconseguir aferrar-se a un fil de veu penjant de la geniva ara inflamada i esquitxada de sang translúcida, i no ser endut per l’efusiu eixavuiro roig caient al terra ara tacat de cendra, burilles i sang. No ser pensar mentre tosso i, per tant, només tosso i parlo sense pensar embarbollant-me, com sempre, vaja.
I és que no és pas cap tasca senzilla això d’enraonar amb un pica-soques perforant-te, no és fàcil que ressonin ja quarts d’una i no ser capaç d’enllaçar tres pensaments seguits, pensaments que es dissolen en núvols de fum negre esvaint-se en un horitzó mai fixe, perdent-se a un més enllà cada dia més llunyà. Adesiara se m’acut anotar-los abans de perdre’ls en un tancar i obrir d’ulls, idees que neixen com espurnes d’una foguera que ja crepita lentament i extingint-se i són segrestades quan un menys s’ho espera per una mà negra, per la daga amagada darrera l’esquena amb la mà contrària que per davant llueix la rosa, quan un arriba al mateix lloc comú d’ahir i abans d’ahir i l’altre, s’esfumen abans de mostrar la seva cara fosca, la veritat que colpeja a destralades a la veritat i l’enterra entre uns matolls mentre el temps transcorre a correcuita imperialment sense oposició imparcialment seriosa.
Transcorre imperialment ara i en l’ara de d’aquí uns instants, transcorre fent vaga a la japonesa com si no anés amb ell la cosa, l’afer, restant jo immòbil i espaordit a la foscor semi-absoluta que implica viure en els nuclis urbans d’avui dia, que priven i impossibiliten a un de foscor i calma absoluta de manera perpètua a canvi de connexions multimodals francament indispensables per a mantenir un ritme de vida que no afluixa ni flaqueja. Una semi-foscor que interrompo periòdicament, semi-il·luminant-la, cada cop que faig girar la pedra de l’encenedor semi-il·luminant-me uns ulls que guspiregen i crepiten de recança i neguit.
De recança i neguit i el que més vulguis però, mentre expulso una bafarada de pols negra, de sobte m’esglaia un grinyol, bram i xiscle alhora que em sorprenen sobresaltant-me i, girant-me en busca de respostes que inconscientment preveig en forma de cop de puny o ganivetada, m’hi espera impacientment el pica-soques, més maldat i atrotinat que ahir, que no vol pas perdre l’ocasió d’assaltar-me ara que estic distret immers en monomanies repetitives vàries. És llavors quan comença a executar el seu procediment rudimentari, el procediment rudimentari del pica-soques.
En primer lloc, un cop haver-me descobert abstret de tot allò que en diuen voltant (tot i que intenti més aviat integrar-me en ell), interromp el meu encadenament de tres pensaments seguits tot etzibant-me un brogit agut a cau d'orella. Un cop haver fet mitja volta bruscament i amb el colze a l’altura mitjana del zigomàtic d’un cos adult, esquiva amb certa manca d’elegància aquest atac, executat descuidadament, fent una mena de tirabuixó patètic i deserotitzant que conclou amb un seguit d’esgarrapades i pessigades per tot el cos i clatell. En aquell precís instant i ara, aprofita el meu estat d’aguait pràcticament inexistent per sotmetre’m a una esbroncada explosiva i llampant, tot fent un repàs efusiu amb aroma de recriminació i al·lusió satírica de tot allò que un no vol repassar ni ser-ne esquitxat. Inversemblantment, el pica-soques pretén sempre, i aleshores exigeix, una completa entrega per part meva, una implicació i participació forçadament passiva a l’escenari, a l’acte, al suplici.
Els primers cinc minuts són, relativament, prou suportables com per a no perdre l’enteniment i començar a udolar (sí, udolar) incessantment sota una cadira, després la bola de neu es fa més i més grossa però llavors ja és tard, t’arracona en un terç del teu espai vital i no queda més remei que esperar que el moment fatídic arribi, comença el compte enrere a la pèrdua de la cordura, l’esclat davallant l’escala de cargol recolzada sobre el teu crani, les vistes a través d’un ull de bou amb el cruixir del vaixell partint-se en dos de fons i l’aigua entrant paulatinament per sota la porta. L’infern i la vida es comencen a mostrar sense escuts, exhibeixen la seva figura esquifida i la presumeixen sense miraments, ajunten els seus camins i els entrecreuen si és que no estan entrecreuats ja de per sí, si és que no transcorren paral·lelament agafats de la mà esquivant-se les mirades quan aquestes coincideixen. Sí, més aviat transcorren així, paral·lelament, dos túnels que avancen en una foscor trepidant i ufana que et fa sentir aliè i estrany, un al costat de l’altre, dibuixant una mena de laberint de dos carrils separats i delimitats per murs gruixuts que els disfressen i tapen, sí, els fan sentir a prop i lluny, calents i freds, veïns i antípodes. Uns murs gruixuts els priven però a vegades muden la seva pell de granit per una de vidre i es deixen veure una estona per tal de no oblidar-se, murs de vidre que els segueixen separant però ara els hi permet veure’s la poca cara de vergonya i les arrugues de la camisa, els hi recorda que, tot i sentir-se sols, no ho estan, la seva dicotomia encara és viva i en moviment, els hi accentua més aquesta permanent proximitat llunyana en la que conviuen conjuntament.
Conviuen conjuntament fins en aquest-precís-instant-ara, en que repica Santa Maria anunciant la una de la matinada i, el pica-soques, s’adreça instintivament i emprèn la fugida cap endavant, cap al rebedor de l’entrada, a la rajola a sota del paraigüer, deixant-me quasi despert respirant fum al pati, sota el porxo oxidat.