Cercador
Ironies de la vida
Un relat de: solarinHi ha dies que, abans de sortir de casa, penso que t'he de oblidar, que no faig més que fer-me mal. Quan em trobo amb la colla els saludo a tots amb dos petons, sense dir-te res més del necessari, i m'assec en un punt on no pugui veure't.
I la nit va passant: xerro amb els altres, ric de les nostres bajanades i sembla que podré aguantar sense venir a dir-te res, sense abraçar-te i sense somriure't.
Aquelles nits són en les que tu vens i em dius:
-No em diguis res, no
-I què vols que et digui?-pregunto mantenint les distàncies.
No dius res i t'asseus al meu costat, em fas pessigolles fins que (per fi!) somric de veritat. Et mostres tan atent quan vols Fins i tot em puc abraçar a tu sense que ningú pugui dir-me que no, ni tu mateix..
Després hi ha aquells dies, pocs, en que surto de casa disposada a menjar-me el món, a aconseguir que, d'una vegada per totes, et fixis en mi. Aquests dies són els pitjors.
Són dies en que tu, per múltiples raons, no tens ni un instant per parlar-me. Sóc jo qui t'ha de buscar, perseguir, obligar a mirar-me i torno a casa decepcionada, trista buida. Fins i tot arribo a odiar-te, desitjaria de tot cor poder-te oblidar i no tornar-te a veure més però quan fa un parell de dies que no et veig voldria veure't, tan sols això, encara que no em parlessis. Ironies de la vida.