INVASIÓ

Era un dia com un altre. El Sol havia sortit com sempre i els núvols tapaven una part del cel. La gent va començar a mirar cap enlaire i jo que estava sortint de casa vaig fer el mateix. Amb molta sorpresa vaig veure que d’entre els núvols apareixia aquella abominació que poc a poc va anar tapant el Sol i ens va deixar quasi a les fosques.
Les forces aèries havien enviat efectius per poder lluitar contra allò que ningú sabia que era, però del que estàvem segurs és que no era d’aquest planeta.
Poc van durar els aparells que havien enviat, un a un van anar caient envoltats de foc i impactant a sobre de les cases amb els crits de desesperació de la gent que va començar a corre en desbandada. No hi havia informació de cap classe, les emissores informatives restaven callades i semblava que les forces de defensa havien caigut en una lluita desigual. La gent, i jo entre ells, vam agafar el que vam pogué i ens allunyàrem de les ciutats a on els estranys ja començaven la invasió.
Des de d’alt d’una muntanya propera vam veure les naus que sobrevolaven la ciutat. I a la nit, mentre ens amagàvem en coves, vam escoltar els sorolls de les seves armes. Un esgarrifança em va recorre l’esquena i em va fer posar els pels de punta. Ens miràvem els uns als altres esperant que el dia següent poguéssim continuar la fugida. Però a on?
L’endemà ens vam posar en marxa de nou. La gent estava molt espantada, deuríem ser uns cinquanta i es van posar d’acord perquè els guiés. Sabia que no molt lluny d’allí hi havia una mina que ens podria servir d’amagatall. Hi vaig anar una vegada amb el meu pare i a dins hi havia un gran llac que ens podria anar bé per no passar set. La temperatura també seria constant i així podríem pensar el que hauríem de fer a partir d’ara.
La marxa va ser molt dura, el aparells aeris dels invasors ens sobrevolaven tot sovint i ens havíem d’amagar a on podíem. En un moment del dia, mentre estàvem amagats, vam veure en una plana un altre grup que fugia. Però no van tenir tanta sort com nosaltres i van ser aniquilats completament, no van deixar a ningú, ni jove ni gran. No enteníem com uns sers que encara no havíem vist podien ser tant cruels. Ens havia costat molt la pau entre totes les nacions i ara quan feia tan poc que ho havíem aconseguit, sinó fèiem alguna cosa arribaria la fi per a tots nosaltres. No hi havia cap altre remei. Hauríem de tornar a lluitar!
El dia següent va ser tranquil. Escoltàvem de tant en tant alguna explosió cada cop més llunyana i els aparells aeris dels invasors cada cop passaven més de tant en tant. Amb els pocs aliments que havíem portat i els que podíem trobar a la natura anàvem subsistint. De sobte ens vam trobar que havíem de travessar un camí i la sorpresa va ser immensa al veure un dels nostres vehicles de defensa estimbat i destruït. La lluita havia arribat fins aquell lloc, encara que semblava que feia molta estona que havia succeït. Ens hi vam apropar i els ocupants estaven tots morts. Vam agafar les armes que duien. Al menys així podríem caçar alguna cosa més per menjar i defensar-nos si es que ens atacaven. Això al menys va ser el que els hi vaig dir als altres, amb to de seguretat. Per a dins pensava que no teníem gaires possibilitats contra les seves armes.
Va transcorre una estona i per fi vaig descobrir l’entrada de la mina. Un cop vam aposentar la gent i vaig donar feines a tothom, necessitàvem saber que ens esperava i vaig demanar voluntaris per anar a explorar. Tan sols teníem cinc armes i tampoc sabíem si eren efectives contra els invasors, però alguna cosa havíem de fer per tranquil·litzar als altres que ja temien un atac.
Deixant a dos companys de guàrdia vam emprendre la marxa per observar els voltants. Després d’una estona quan semblava que no hi havia cap perill, va ser llavors quan els vam veure.
Al fons d’una fondalada estava parada una nau i d’ella van sortir...Per Dogon! Eren uns sers espantosos, tenien tan sols dues cames, dos braços i mans amb cinc dits. Portaven uns vestits lluents i al cap com una bola amb un vidre al davant. I no tenien antenes! Tots vam quedar espantats de tant horribles que eren. Però llavors no sé com va ser que em vaig alçar sobre les meves quatre cames i agafant l’arma que portava en les meves pinces vaig saltar cridant, cap a ells, tot disparant. Els dards van impactar en els seus cossos i els meus companys, al veure que queien ferits, van seguir-me...
Poc després els quatre invasors estaven estesos al terra. Imagineu-vos l’espant que vam tenir quan els vam treure la bola que portaven al cap... La seva sang era vermella! I el seu rostre em feia recordar els contes de por que m’explicava la meva mare al cau. La seva nau era de metall, per això les nostres armes no servien de res. Després d’això vam haver de desenterrar l’armament que fèiem servir en les nostres guerres i que al signar el pacte de pau havíem emmagatzemat en pous de seguretat...
Cinc anys més tard, després de moltes batalles i de molts morts pels dos bàndols, els invasors van marxar i nosaltres vam continuar amb les nostres guerres...
- Però pare, d’on venien els invasors?
- Un presoner ens va dir que venien d’un planeta anomenat Terra.
- I creus que tornaran?
- Segur, però ara ja estem preparats.



FI