Interiors

Un TOC, TOC, TOC molt fort colpeja la porta. " No, no vull que entri", penso mentre la respiració se m'accelera. Una veu greu anuncia des de fora que es disposa a introduir-se a l'habitació. Jo crido amb totes les meves forces que no passi, que se'n vagi, que no li dono permís per obrir la porta. " He d'entrar", la veu retruny. Les llàgrimes em rodolen galtes avall i l'estómac se'm fa petit. El pom lentament gira i jo no sé on amagar-me. Torno a cridar. " Vés-te'n, si us plau!". Però la porta és a punt d'obrir-se i ja és massa tard. " M'has cridat tu, ho recordes?". Arraulida en un racó de l'habitació, tremolo. " Sí, ja ho sé. Però ara vull que marxis …", li dic amb un fil de veu. Asseguda al terra, amb els genolls flexionats i els braços rodejant les cames amb força, continuo plorant. "Ja no hi ha marxa enrera" revela la veu. I entra. I al fer-ho, un vent gèlid s'apodera de l'habitació i ho congela tot. Ho glaça tot. Ho paralitza tot. Fins el meu alè. Fins la meva sang. Fins el meu cor.