Confu(es)sions

Les paraules d'en Gregorio em colpegen el crani i sento rebotar el meu cervell dins l'estructura òssea, d'un costat a l'altre, d'un costat a l'altre…Com una campana que repica a morts. " Ahora no puedo asumir una relación de pareja" "· Ahora no puedo asumir una relación de pareja". Em rebota d'un costat a l'altre, d'un costat a l'altre… Per un moment temo que el meu cervell exploti i que, esmicolant el crani, la massa cerebral s'espargeixi per aquell petit cafè suec que no podré ja mai més trepitjar. " Ahora no puedo asumir una relación de pareja" I el cervell em rebota d'un costat a l'altre, d'un costat a l'altre. " Dime alguna cosa, Clara, por favor…" Amb l'encèfal bategant d'aquella manera, clavo la meva mirada en els seus ulls atmetllats. L'únic que puc expressar-li són dues grosses llàgrimes que rodolen i acaben dil.luint-se en la meva orxata." Clara, es mejor así, de verdad...como amigos..." El meu adolorit cervell encaixa aquest darrer cop ja molt debilitat. " como amigos..." em ressona dins la cavitat cranial, com un crit en una vall fonda. Milions d'impulsos nerviosos recorren les xarxes neuronals, però sóc incapaç d'articular una paraula. Impotent, baixo la mirada i llavors m'adono que unes gotes denses tenyeixen la beguda. "¡ Estás sangrando!" sento que en Gregorio crida alarmat. Em palpo la ferida com aquell qui es retroba amb un mal conegut. " Estira el braç, Clara! No deixis que et toqui! Estira el braç !" recordo que em crida sempre el professor d'esgrima. Però avui, en aquest cafè suec, amb en Gregorio assegut davant meu, sento que ja és massa tard per allargar el braç...O no... ben mirat, potser encara hi sóc a temps.



Els comentaris dels seus companys la retornaren sobtadament a l'aquí i a l'ara. Desconcertada i amb el rerafons de les paraules, va obrir la seva carpeta blava, disposada a guardar el relat. Va ser llavors quan la Clara va descobrir que unes taques vermelles esquitxaven el seu escrit.



La Montse va teclejar les últimes paraules del relat " ... la Clara va descobrir que unes taques vermelles esquitxaven el seu escrit". Després de donar-hi moltes voltes, havia decidit acabar així aquella història. Però el cert és que tampoc les tenia totes. " No sé pas si s'entendrà el que vull transmetre" es preguntava la Montse mentre imprimia el relat. " O potser el que passa és que ni jo mateixa tinc molt clar què vull explicar..." rumiava mentre ensobrava les còpies per enviar-les al concurs. " Merda! El pseudònim!". "Clara de Lluna" va escriure al final del relat, imprimint-lo després novament quatre vegades. " Bé, ja està". I amb el sobre a la mà, la Montse va agafar la bossa d'esport. " Gregorio, marxo a esgrima! Fins després!" I en Gregorio va sentir com el cop de porta va fer vibrar els vidres de la porta del passadís.