Insensibilització a marxes forçades

Fosca. Aquesta nit, que certament tendria un altre sentit si et trobessis aquí, m'engoleix. Cigar rere cigar, deixaré que el fum s'apoderi dels meus pulmons per no sentir com xiscla la meva ànima que s'ofega. I així, tombada damunt l'arena, imaginaré que la lluna em crida i m'explica tot allò que no entenc. Caic a poc a poc, i em submergeixo dins el mar, fosc, negre, fred. Les ones, famolenques, em sacsegen en totes direccions. Les roques, carnisseres, m'esgarrinxen la cara, els genolls i les puntes dels dits. Estic sagnant, però poc m'importa, així les ferides que tu em vas deixar no couen tant. Un peix daurat crida el meu nom, però no puc contestar-li perquè no sé on tinc la veu. Se m'acaba l'aire, la fosca es torna encara més negra, i una força inapel·lable m'arrossega cap al fons. No he intentat lluitar en cap moment i no ho faré ara. I mentre els segons s'escolen lentament, mentre l'oxigen es nega a arribar al meu cervell, quan ja no sé on és dalt i on és baix, sense previ avís, tot acaba.

No, no ha acabat tot! Respir, sent l'olor pudenta del cigar que encara tinc a la mà, i ho entenc tot, finalment. El teu record, la part de tu que encara vivia dins meu, ha mort. És veritat, he hagut de deixar enrera una part de mi mateixa que, després de tant patir i sagnar, s'ha ofegat. Però no s'ha acabat tot, només faltaria! Ara, increïblement, m'omple una lleugeresa colpidora. El teu record pesava molt més del que m'imaginava, però ara sóc lliure. A la fi.