INFERN- (TRANS I MACLES)

PRIMER CAPITOL. TRANS I MACLES


Les imatges eren clares, el seu record tan sols em portava tremolors, creien que estava boig i per això em tenien en una cel·la, els meus deliris feien que els metges em miressin com una fera i quan parlaven amb mi, em feien lligar. Però ells no sabien el que jo sabia, ells no sabien el que passava després, ells no sabien que hi havia darrera de la mort, i ells ignorants no sabien d'on venien i si alguna vegada arribarien a algun lloc…jo si.

L'energia envoltava aquell univers, la llum era de tots colors i els esperits volaven lliures per tot arreu, canviant, millorant, creant.
Els sers que vivien en aquell univers no necessitaven d'ulls, tot ho veien, no necessitaven cos, eren energia pura, no necessitaven boca tot ho comprenien, no necessitaven alimentar-se, els alimentava la mateixa energia d'un univers sense fi. Cada cop que hi penso comprenc perquè em sento tan presoner.
No se quan va passar, no se tampoc perquè, tan sols me'n recordo de la foscor que va començar a arribar, no com la que coneixem aquí, era una foscor vermella com la sang, lluent, atractiva, que ens va dur a una lluita, era una lluita de coneixements, d'on venien que portaven una saviesa nova, unes idees completament desconegudes?
Feia molt que els nostres esperits s'havien anat nodrint de la mateixa saviesa, millorant-la, perfeccionant-la, però aquella energia que se'ns acostava era nova, fresca, amb noves preguntes, nous reptes que millorar, que perfeccionar. Però fins que ens vam adonar del que pretenien, molts esperits, molts dels nostres ja s'havien corromput.
La lluita va començar destrossant tot el que estava establert, les idees eren transformades en idees de destrucció, els esperits més purs eren degradats, l'harmonia va quedar trencada, el nostre univers trontollava, llavors els esperits més antics i més forts van decidir crear un univers paral·lel a on desterrar aquells esperits corruptes.
Aquell univers tenia una vida pròpia rodejat de energia negativa i els esperits corruptes eren empresonats en formes de vida inferiors de les que no es podien alliberar fins que la llum arribes a ells…

El mal a l'esquena em va fer despertar, i la llum de la cel·la em cegava sense que pogués girar-me o tapar-me els ulls, ja que estava de panxa enlaire i lligat al llit. La porta va grinyolar i en Jans va entrar per portar-me l'esmorzar.
Com cada dia em deslligava una ma perquè pogués aixecar-me i perquè m'assegués al llit mentre entrava per fer-me una visita el doctor Móns, gran coneixedor de les malalties cerebrals, pobre il·lús, que podia saber ell del que passava per la meva ment.
Les mateixes preguntes, el reconeixement rutinari a un home que segons ell no tenia solució, i que moriria boig si res no canviava.
Em feia gràcia veure els seus ulls oberts exageradament al sentir algunes de les meves explicacions, de perquè havia fet el que havia fet. Tan sols em deixava de mirar per apuntar al seu quadern gargots que no entenia ni m'importava entendre. Una vegada s'havia cansat d'escoltar-me em feien caminar esposat de peus i mans lligades a la cintura pel pati interior, no volien que perdés la forma, ja que era un cas que tots els psiquiatres del món volien estudiar.
Mig hora després altre cop a la cel·la, lligat a una cadira que estava degudament clavada al terra i em donaven un llibre per llegir, encara que els hi vaig demanar que em portessin còmics, m'agradava els del Dr. Estrany, devia ser per la màgia que tot ell duia…

Els esperits que ens dèiem trans vàrem aconseguir algunes victòries, fent que alguns dels invasors entressin al nou univers, però la fi no havia arribat, els invasors que es feien dir macles dissortadament eren hàbils, intel·ligents, i aprenien de pressa, la seva força era temible i no van tardar gaire en comprendre el que havíem fet i la nostra sorpresa va ser gran quan vam descobrir el seu univers paral·lel.
Si un trans no era reclutat, l'enviaven al seu nou univers que ells havien creat perquè es reciclessin, un univers de suplicis com no havíem conegut. Dolor, set, gana, odi, desconfiança, temor i mil coses més que feien dubtar als esperits més forts, enviats a un univers a on perdíem la memòria del que havíem sigut. A on el temps sí que existia, i feia envellir els cossos a on érem empresonats. Un naixement, un creixement, un envelliment, un final i si no estaves reciclat de nou al suplici, tornaves a néixer.
El nostre nou univers no era així, nosaltres volíem que renunciessin a la seva destrucció, encara que en el nostre univers el bé i el mal no existia, volíem l'equilibri que ells havien trencat i els havíem dut a un univers de constant evolució, encara que a ells també els fèiem oblidar d'on venien, els seus cossos no es degradaven no tenien cap necessitat, cap dolor, cap suplici i quan comprenien el que significava l'equilibri eren alliberats…

Vaig notar que el còmic m'havia caigut al peu, doncs m'havia adormit a la cadira. Ja era de nit i el sopar no tardaria gaire en arribar, l'endemà seria un gran dia teníem visita de sis grans doctors, ja veuria si ells eren dels macles, potser dintre de poc tot hauria acabat.
Va entrar en Jans, notava en els seus ulls un temor, tenia por, però ell no tenia perquè, ell era dels nostres encara que no ho sabes.
L'hora de dinar s'acostava i vaig demanar si em podia dutxar, Jans va accedir i va cridar a dos companys més, no tenien cap ganes de quedar-se amb mi sols, ni de deixar-me a la dutxa en intimitat, ni van consentir en que em dutxés sense lligar-me les mans amb cadenes a la paret que tan sols em deixaven els moviments justos perquè pogués rentar-me sense arribar a on ells eren.
L'aigua relliscava pel meu cos, constant, tèbia, amb força, em feia recordar quan havia estat a la panxa de la meva primera mare, a on els sorolls ressonaven llunyans però clars, i els batecs del seu cor em donaven la tranquil·litat. Però ara amb les orelles tapades per l'aigua, tan sols escoltava els batecs del meu cor, i em preguntava, quan temps més bategaria?.
Després de que em donessin el dinar, ja que no em deixaven agafar cap cosa que es pogués convertir en un arma, va arribar altre cop el passeig, pel pati lligat com sempre, mirava les finestres del edifici a on alguns malalts (esperits que no havien pogut aguantar el canvi) em miraven amb ulls vuits i amb un somriure idiota a la boca. Sentirien alguna cosa?, podia veure trans entre ells , però també algun que altre macle, encara que aquells sabia que no podrien fer cap mal, al menys per ara.
El Sol m'acaronava el rostre i em feia recordar quan era tan sols un esperit en el meu univers i podia ser lliure. Quan l'hora es va acabar, altre cop a la cel·la…

La lluita entre els dos bàndols feia molt de temps que seguia, entre els trans i els macles, i els dos universos paral·lels que havien creat cada cop es omplien més i més fins que no sé perquè els dos universos recarregats de tanta energia es van fusionar en un de sol. Ara els trans i els macles estaven convivint en un mateix univers i els cossos de tots naixien, creixien, patien, envellien i morien, però no podien tornar al seu univers d'origen i tornaven a néixer altre cop en el mateix univers, una i altre vegada, sense cap mena de possibilitat de escapar.
Mentrestant la lluita al nostre univers continuava i els esperits de tots dos bàndols queien en aquell univers sense retorn i cada cop érem més…

El sedant deixava de fer efecte i per un moment m'havia semblat que el meu ser havia pogut deixar el meu cos i enlairar-se, però era una il·lusió, el llit seguia estan sota meu i el pes del meu cos era la presó que em recordava a on era. Els meus ulls es van obrir i la imatge del sostre m'ho va confirmar, no havia escapat, estava a la cel·la i avui seria un gran dia, potser alguns macles es dignarien visitar-me, sabrien ells com jo, que eren? Hi hauria algun d'ells que sabes la veritat i que hagués pogut arribar a la mateixa conclusió que jo?, vindria el que jo esperava?
Seguint la mateixa rutina de cada dia, Jans em va donar l'esmorzar, vam fer el passeig de costum i em va explicar per sobre, el que m'esperava. Em tindrien en el centre d'una sala a on els eminents professors comprovarien els TACS del meu cervell i una vegada comentats començarien el interrogatori.
No va passar gaire estona després de tornar a la cel·la, quan la porta es va obrir, en Jans i el seu company Mortimer que era un macle, em van preparar pel gran esdeveniment, em van afaitar, sempre amb la precaució de no ser sorpresos per la meva ira. Després em van tallar el cabell ja que començava a semblar-me a un actor d'una pel·lícula sobre Alcatraz, en Sean Connery crec, i no era perquè tingués cap mirall per saber-ho, ja que era totalment prohibit, sinó que al passar pels passadissos em mirava als vidres i així podia saber l'aspecte que feia.
Una vegada arreglat, afaitat i ben pentinat em van fer sortir de la cel·la, la veritat era que no sabia a on em portaven, però m'era igual, el que no entenia era el perquè de tanta comèdia en arreglar-me, però després vaig saber la resposta.
El passadís era llarg i al estar lligat la marxa es feia lenta, els assistents, doncs així els anomenaven els metges als senyors de blanc, ("cachas" trets de gimnàs, capaços de ofegar a qualsevol amb la seva abraçada d'ós), miraven al voltant per apartar a tots els possibles malalts que es posessin al mig. Després de caminar una bona estona, encara no entenc perquè no em van portar en cadira de rodes, deuria ser per fer-me mes "agradable" el passeig, vàrem arribar a una porta de acer, a on hi havia un pany electrònic i allí ens vam aturar donat que cap dels assistents sabia la combinació.
En Jans va fer sonar el timbre de la porta sense que se sentis cap mena de soroll, deuria ser lumínic ja que a molts malalts els posa fora de lloc els sorolls estridents. No van tardar molt en obrir-la, no sense comprovar abans per una porta petita a l'alçada de la vista, si hi havia
el qui havia d'haver.
Aquella habitació era com el limbe, l'espai entre l'infern dels malalts i la llibertat darrera d'una altre porta d'acer, era gran i amb poca llum, al centre de la mateixa hi havia una cadira una mica especial, ja que es podien veure les corretges per poder lligar-me, no fos que m'abalances sobre algun dels famosos metges. Cap el fons hi havia una mena de mostrador, i semblava que en qualsevol moment entrarien els candidats d'alguna facció política per fer el seu míting. Al voltant de les parets hi havien palplantats sis infermers dels que anomeno goril·les, i que em miraven fixament. En Jans em va dur cap el centre i em va lligar els braços, els peus i la cintura a la cadira, que la veritat no era gaire còmode per aguantar els sermons i les preguntes que em farien aquelles eminències.
No se quan temps va passar però a ningú li agrada esperar i menys si el que espera sap que no serà del seu grat. La porta de darrera meu es va obrir i el fet de estar lligar no em va deixar veure qui entrava i podia sentir tan sols les passes. Em va semblar que eren cinc o sis i no em vaig equivocar eren sis, anaven passant a una distancia prudent i es van anar a seure al seu lloc. No els distingia gaire be donat que la llum era molt dèbil i no podia veure les seves cares amb nitidesa, encara que les seves aures eren impressionants sobre tot dos d'ells. Sentia els seus ulls clavant-se per tot el meu cos, i em donava la sensació d'estar en un judici en el que la sentencia ja estava dictada per endavant.
Van donar una mica més de llum i la habitació va semblar agafar vida, encara que no hi havia res a les parets, blanques com la neu, era mes acollidor que feia un moment. Jo tenia aquell do des de sempre i que pocs trans tenien, el do de veure les aures i així sabia si eren trans o macles. Les cares dels metges es veien amb nitidesa i vaig anar investigant el que eren mentre s'anaven presentant. La veritat es que no sé perquè ja que a mi m'era igual el nom que tenien, el que volia saber era qui eren realment i si sabien alguna cosa que a mi m'importés. El de l'esquerra del tot era angles, es deia George Cardiff, era rabassut, ulls petits i malaltissos, amb ulleres, i el nas en prou feines podia aguantar-les del petit que era. Era un trans però ell no ho sabia, ja que jo els veia tal com eren i la seva aura no presentava els colors del coneixement, estava aquí perquè era bo en la seva professió i res més. El segon per l'esquerra era nord-americà, es deia John Lake, era prim, nas allargat, ulls molt saltadors i nerviosos, es fregava les mans constantment, era un trans i ho sabia, la seva aura brillava, havia trobat un aliat, esperava. El següent era suïs es deia Hans Uster, era gros, el cap afaitat, quadrat i amb els ulls blaus i penetrants, era el que estava parlant amb una veu fonda i aparentment tranquil·la. Aquell home era un macle, però no ho sabia, la seva aura era negre però no brillava com la sang. Al seu costat un psicòleg català de nom Pere Vendrell, que era un trans però no ho sabia, era ros amb ulleres molt primes i em mirava per sobre, el que li donava un aire de rata de biblioteca. El numero cinc era danès i es deia Lars Rye era un home gran amb els cabells arrissats i blancs amb la mirada tendre i el bo de tot era que no vaig pogué saber que era, tenia l'aura partida, la meitat era lluent com el sol i l'altre meitat era negre com la nit, ell sabia el que era, ho pressentia, però jo no, mai m'havia passat una cosa semblant, qui deuria ser? Jo sabia que la unió d'un trans i un macle era impossible, ja que si es produïa una unió d'aquesta mena no era fecunda i per això algunes parelles no poden tenir fills i no saben a que es degut, i es perquè el pare o la mare un es trans i l'altre es macle, però en Lars feia saltar pels aires tota aquesta veritat irrefutable des de feia milions d'anys. Me'n vaig adonat que aquell dia m'esperaven més sorpreses del que creia en un principi.
I ara s'acostava el meu repte, el del seu costat era rus i es deia Yuri Kalinin, era un macle i em va fer posar la pell de gallina, els seus ulls se'm clavaven al cervell i els seus pensaments eren com agulles posades al foc. Era fort, amb els cabells obscurs i la seva aura brillava del negre més intens cap al vermell més lluent, rodejant l'aura d'en George, del John, del Pere i la del Lars, com si les volgués engolir, dels seus ulls sortia com raigs de boira negre i vermella que se m'acostaven poc a poc. La meva aura brillava i formava un escut que em protegia del atac, per ara estava segur, però la seva força era increïble, que passaria quan estiguéssim sols en la meva cel·la, perquè segur que em voldria veure a soles, ja que havia fet molt mal als macles durant molts mils d'anys i ara em tenia a on ell volia, però el que ell no sabia es que ell també estava a on jo volia, feia molts anys que el buscava i ara sabia a on era i qui era.
Després moltes preguntes per part de tots i com sempre amb les meves contestes sense sentit que els feien posar més neguitosos. Eren formalitats de cara els infermers i demés persones que escoltessin, ja que la lluita no seria en aquella sala sinó que seria més endavant. Per fi va arribar el final de l'entrevista amb la conclusió de que cada un dels metges em faria una visita tot sol i al final entre tots donarien el seu parer i seria per mi la fi, lobotomitzat, potser, tancat de per vida segur, conillet d'índies, el més probable, però no creia que estigués el temps suficient en aquella presó per poder comprovar-ho.
En Jans em va deslligar de la cadira de les tortures, mentre els metges anaven passant, tot mirant-me cap a la porta que els duia a la llibertat, aquella porta que potser també em portaria fora d'aquella presó. Els goril·les em van rodejar perquè no pogués fer cap mena de acció, una vegada deslligat de la cadira i tornat a encadenar a mi mateix, em van conduir cap a la porta d'acer, en Jans m'agafava del braç mentre un dels seus companys s'acostava per posar la combinació que obriria la porta i que em tornaria a dur a la meva cel·la. Ara era la meva vaig pensar, sabria la combinació, però era massa fàcil i en Jans em va fer girar perquè no la pogués veure. Realment ell no ho sabia, però no serviria de res perquè al marcar els números, van fer els sons com si sigues un telèfon i els vaig sentir perfectament, mentre feia broma amb el Jans sobre si es pensaven que em voldria escapar amb lo be que estava al seu costat, amb aquelles atencions.
Sis, dos, set, zero…gran número per donar la llibertat, vaig pensar mentre tornava a la cel·la.
Feia molts segles que estava lluitant per deslliurar als meus d'aquella presó que era aquest univers, havia mort mil vegades i no totes de bones maneres, ni tampoc totes se'n un home. Me'n recordo com si fos ahir quan el núvol negre i vermell com la sang brillant, ple de pensaments macles va atacar els nostres, l'energia de la lluita feia que aquella part del univers brilles amb una intensitat que no té comparació amb cap estrella del univers a on estic ara. Les idees trans s'enfosquien al ser rodejades pels macles i queien de sobte al univers creat per ells i els macles brillaven quan eren envoltats pels trans i també queien al univers creat per nosaltres. La lluita va ser aferrissada i recordo quan em van envoltar i les seves preguntes em feien dubtar de tot el que havia après durant tants mils d'anys, fins que la meva resistència els va fer veure que no em podrien convèncer i em van fer caure al seu univers paral·lel. La primera sensació de por, la vaig sentir en aquell univers, vaig saber que era l'infern…

Al arribar a la cel·la ja m'esperava el doctor Móns amb un somriure estúpid a la cara…Hola Sr. Chalon veig que com sempre no ha defraudat a l'audiència, estan tots molt contents del abismalment boig que està vostè i de les moltes proves que li podran fer abans de deslliurar-lo dels seus sofriments per sempre. Demà serà el Sr. Yuri Kalinin el que posarà a prova les seves dots, pensi que es un eminent doctor rus i té la potestat de ésser el cap d'aquesta investigació. Ja sé que li es igual, però si vol que tot s'acabi ràpid, portis molt malament i potser ja no caldrà cap més visita.
El que acabava de dir ens Móns es el que passaria si la primera visita era amb en Yuri, ja que voldria eliminar-me el més aviat possible, no fos cas que em pogués deslliurar d'alguna manera i perdés l'oportunitat que estava buscant feia tants cents d'anys, la destrucció del seu pitjor enemic. Encara que no sé si sabien com, ja que la manera de eliminar un trans es la mateixa que l'eliminació d'un macle, i jo havia trobat la manera d'eliminar-los definitivament feia molts anys, ells no sabia encara si ho havien aconseguit.