Infern- L'amagatall

Un relat de: AVERROIS

VUITÈ CAPÍTOL: L'AMAGATALL


Mentre anava amb el cotxe veient les llums dels carrers recordava tantes vides per les que havia passat i pensava si algun dia allò s'acabaria tal com havia començat. No tenia la resposta de com, ni si hauria algú en tots els universos que pogués fer el miracle. Estava cansat de veure patir a la gent, una i un altre vegada, de veure guerres, morts, de morir i de tornar a néixer, d'estimar i veure com desapareix la persona que estimes. Volia acabar amb tot allò i vaig pensar per un moment ¿si em matava com jo sabia?, però aquella idea covarda va deixar pas a un pensament de lluita. Encara no havia acabat el que tenia que acabar, hi havia molta feina per endavant i intentaria posar-hi fi.
El cotxe corria molt i a cada revolt anaven d'una banda a l'altre, teníem cinc cotxes amb els millors trans que havien arribat a temps pel que semblava seria "la gran lluita", tots eren com jo, sabien qui eren i havien practicat l'art de lluita mental, les seves aures eren brillants i estaven preparats per qualsevol cosa. Havíem donat la direcció a altres trans que es trobaven més lluny perquè ens vinguessin a ajudar, ens mantindríem en contacte per mòbil, però potser tardarien massa i no podríem esperar-los.
De mica en mica vam anar deixant el centre de la gran ciutat per endinsar-nos en la gran avinguda que ens portaria a les afores, a on pel que m'havien dit, s'amagava en Yuri.
L'avinguda era immensa, a banda i banda desfilaven un reguitzell d'edificis de totes les èpoques, si un era majestuós el següent ho era encara més, allí hi havia viscut tota la noblesa i encara mantenia el "glamour". Tot allò valia la pena veure-ho, me'n recordava haver viscut una de les vides en un d'aquells palaus, era la època de Lluís XVI, però no eren records gaire bons, ja que aquella època era una dona de la noblesa i vaig tenir que fugir a corre-cuita degut a la Revolució. Un temps obscur i tètric en el que uns quants es van aprofitar del poble de la mateixa manera que se'n havien aprofitat els nobles.
De cop vam trencar per un carrer perpendicular a l'avinguda i aquest ens va portar a un altre en el que les cases ja eren més humils, les llums de la gran ciutat quedaven enrera i ens dirigíem a les afores. Quan portàvem uns quants minuts en una carretera estreta i amb corbes, la vam deixar i vam agafar un camí de terra. El conductor ens va dir que anàvem per un camí que ens duria a la mansió a on estava Yuri, però per la banda de darrera, així no ens veurien arribar. Als pocs minuts van parar els cotxes i ens van dir que farien igual que en temps de la guerra. Posarien cinta aïllant als fars deixant tan sols una petita escletxa perquè il·luminés una mica el camí. Una vegada acabada la feina vam continuar, ara tan sols ens faltaven uns tres quilòmetres per arribar a la mansió, ens hi vam anar acostant i ja podíem veure les llums llunyanes de la casa.
Vam parar el cotxe, no podíem seguir més enllà, sinó per poc que s'hi fixessin veurien les llums dels fars.
La nit era radiant, la Lluna plena feia que tingués la sensació que podia ser un gran dia. Uns núvols prims li anaven passant per davant esmorteint la seva claror, per si de cas també havíem portat unes quantes lents de visió nocturna. Semblava que la cama em responia i podia caminar amb bastant lleugeresa. Des de un turó proper ens vam fer una idea de com estaven distribuïts el guàrdies. En Yuri sabia que el podíem haver seguit doncs el pati i les teulades de la gran mansió estaven plenes de gent armada, seria difícil entrar sense ser vistos i la confrontació directa podria tenir un desenllaç incert. La solució estava en el poder de la ment, si aconseguia acostar-me el suficient podria controlar alguns guàrdies de l'entrada i tan sols un dels meus homes tenia el poder per encarregar-se de alguns de la teulada, però no tindrien gaire temps, la lluita entre els que estarien en el seu poder i la resta era desigual i la sorpresa hauria de ser complerta, ja que sinó no podrien agafar al Yuri viu.
La finca estava delimitada per una paret d'uns dos metres d'alçada que donava la volta a la mateixa i en la que tan sols hi havien dues portes, una que s'obria al camí que donava a la part davantera i principal de la mansió i l'altre que donava als estables. De la paret a la casa des de qualsevol lloc hi havien al menys tres-cents metres com a poc, i el lloc més allunyat era des de la porta de l'entrada de davant que hi haurien uns cinc-cents metres aproximadament. En els jardins hi havien pocs arbres, el que feia encara més difícil poder-se esmunyir fins a les parets de la mansió, a demés la il·luminació encara que no era molt potent deixava pocs llocs a on amagar-se. Després de fixar-nos una mica vam veure que tenien tres patrulles amb gossos, encara que això no em preocupava gaire, els animals eren reduïts fàcilment.
La situació era molt complicada, havíem arribat ens cinc cotxes amb cinc trans a cada un dels, el que feia un total de vint-i-cinc, i davant teníem uns trenta homes de guàrdia sense comptar els que hi deurien haver al interior. Vaig demanar que busquessin al voltant de la paret per si hi havia sort i alguna part de la mateixa estigués trencada.
Mentre vint companys desapareixien en les ombres fins arribar al peu de la paret, a on començarien a buscar alguna entrada, els altres cinc amb els prismàtics contemplàvem la façana, i vam poder comprovar que les finestres de la part inferior estaven guardades per reixes de ferro. Aquell era una altre inconvenient, hauríem d'entrar per la porta principal o enfilar-nos fins el primer pis, veritablement difícil. Al mateix temps controlàvem els temps de pas de les patrulles i l'estona que tardaven en fer els recorreguts. Aquella missió tenia que sortir bé a la primera, no hi podia haver cap mena de error, hauria d'estar cronometrada al segon.
Estàvem parlant d'això amb el meu gran company Jean, un trans amb un poder extraordinari i que seria el que tindria la gran feina de controlar els guàrdies de la teulada, quan de sobte es van acostar un parell dels nostres que venien de investigar en la paret. Els vaig dir:
- Heu trobat algun tros de la paret trencada?
- No! però hem trobat una cosa millor. Un passadís secret!!

Allò em va fer recordar, que quan era la Marquesa de Vincennes, sort a un passadís secret vaig poder escapar de la bogeria de la gent exaltada, que va saquejar la mansió i va destrossar els jardins que la rodejaven, matant a més d'un bon servidor. Encara em sembla sentir els cops a la porta, la trencadissa de vidres i els crits de bogeria que ressonaven per tot el castell. Vaig guardar el més important a una cambra secreta que tenia al soterrani, que per molt que busquessin mai trobarien i ens vam encaminar a una de les columnes de la capella. Una vegada allà, accionant la pedra adequada una part de la columna es va partir i va deixar veure unes escales de cargol que anaven encara més avall. Ja sentíem que la porta havia cedit, ja estaven recorrent totes les sales, trencant, cremant, cridant, el ser humà es així. Llavors vam agafar uns canelobres i tancarem darrera nostra l'entrada al passadís secret. Les escales donaven a un túnel estret i llarg que passava per sota del castell i que anava a parar a un petit bosc. Allí darrera d'una gran roca, coberta de molsa i herbes hi havia la llosa que una vegada oberta ens donava pas a la llibertat.
En aquells temps els trans a demés de ser de la germandat dels "Peregrins" havíem format una coalició que es deia "Fils de la lumiere " (Fills de la llum), i ens dedicàvem a intentar tornar la igualtat entre el poble i la noblesa. Sempre vàrem estar al costat dels revolucionaris, però la turba exaltada no atenia a raons i vàrem tenir que exiliar-nos a Anglaterra per una temporada…

Per això l'alegria que em van donar va ser majúscula, ja que si la sortida del passadís secret no estava guardada, era que en Yuri i els altres no el coneixien. Si podíem entrar i arribar a la mansió la sorpresa seria total. Tots portàvem un auricular i un micròfon per estar en contacte i vam cridar al demés per preparar el pla d'atac.
No sabíem si el passadís estava encara en funcionament o si estava tallat per algun desprendiment, però era el millor que teníem i podíem aprofitar-ho.
El pla seria el següent, jo i deu homes aniríem per el passadís a veure que trobàvem, la resta es dividirien en dos grups e intentarien col·locar unes càrregues explosives a les dues portes, la principal i la de les quadres. Nosaltres una vegada estiguéssim a punt d'entrar a la mansió els avisaríem perquè detonessin els explosius, i amb la confusió tancaríem les portes i podríem buscar al Yuri, mentre ells entrarien i atacarien.
Una vegada vam tenir ben clar el pla a seguir, vaig dir que ens portessin a on estava l'entrada del passadís secret. Vam baixar la mica de turó que donava a la paret que rodejava la mansió i seguint-la vam arribar a un lloc que estava ple de matolls, en Paul que era el que havia trobat l'amagatall, ens va senyalar al terra amb la seva llanterna. Entre mig dels matolls vam pogué veure el que semblava un tros de llosa, en Paul va treure de sobre els matolls que havia arrancat per comprovar que era l'entrada d'un passadís i allà davant nostre va aparèixer una gran llosa d'uns dos metres de llarg per un metre i mig d'ampla. Quatre dels homes van aixecar-la en comptes de fer-la relliscar, ja que així no feríem soroll, al enfocar les llanternes s'obria el passadís com una gran boca de llop en la que les escales feien de llengua i s'enfonsaven per una gola fosca i tètrica. De dins va sortir una olor a tancat i a humitat, devia fer més de cent anys que no s'havia obert, però aquella era l'entrada que necessitàvem.
Cadascú sabia el que tenia que fer i sense pensar-ho més vaig entrar pel passadís secret. Amb la llanterna m'il·luminava els esglaons per a on estava baixant que eren molt vells i coberts de molsa. Aquella olor a tancat i a humitat m'o
mplia el nas i em feia picor al coll, però allò no era res, vaig pensar, havia passat penúries més grans quan vaig ser esclau d'una plantació a Carolina del Sud. Vam arribar al final de les escales i davant nostra s'obria un llarg túnel. Vaig enfocar la llanterna, la llum es perdia al fons, deuria tenir uns tres o quatre-cents metres, deuria anar a parar a sota la mansió, el terra era molla i més d'una rata va sortir grinyolant. Mentre anava caminant em semblava tornar a sentir l'olor de la bodega del vaixell en el que em van portar a Amèrica, aquella vida va ser una de les més dures que he tingut…


Havia nascut en un poblat de l'Àfrica, no sé ben bé a on, ja que no hi vaig poder tornar mai més, la vida era dura però tenia molt bons records de quan era petita, corrent per la sabana, banyant-me en el rierol, anant a buscar el meu pare que tornava amb altres companys de cacera, els comtes de la meva avia a la llum del foc, els cants dels ocells, els crits dels animals a la nit, que més que espantar-me m'acompanyaven, ja que sabia que si ells callaven es que algun perill rondava. Coses que havia viscut cent vegades però que mai eren iguals, per moltes vides que visqués.
Deuria tenir uns tretze anys més o menys, la data de naixement no te importància, quan aquella nit em vaig despertar de sobte, els animals havien callat, no se sentia res, però va ser tan sols un moment, els crits de les dones i uns quants trets van fer que el meu món s'enfonses en poca estona. Uns homes estranys amb torxes van entrar a la cabana en la que estàvem la meva mare, la meva avia i jo, el meu pare havia sortit de cacera i no tenia que tornar fins l'endemà. Amb la rapidesa d'uns diables, van apunyalar a la meva avia, van tibar dels cabells a la meva mare, a mi em van agafar per la cintura i ens van treure de la cabana fins al centre del poblat a on si amuntegaven a cops de fuet i de bastó altres que havien tingut la mateixa sort que nosaltres. Els trets, els crits i els plors ressonaven a la vall, fins que un pilot de cossos comprimits van estar rodejats d'aquells sers de pell blanca amb aspecte de diables.
Van separar els homes de les dones i ens van encadenar, ens cridaven acompanyant els seus crits amb cops de fuet, que ens portéssim bé i que així no ens passaria res. Ens van obligar a caminar marxant lluny del nostre poblat, mentre veiem com l'incendiaven i com remataven als ferits que encara estaven vius. La marxa va durar deu dies, ens donaven poc menjar i poc beure, alguns es van quedar pel camí, sinó podies més t'apartaven del camí i et degollaven, no volien gastar una bala per "un negre". Jo vaig aguantar perquè als més joves ens tractaven una mica més bé que els demés. Després vaig saber que pagaven més per nosaltres si estàvem amb unes mínimes condicions i també vaig aguantar perquè tenia l'esperança de que el meu pare i els demés que havien sortit de cacera vindrien a salvar-nos, però no va ser així.
El vaixell era grandiós no n'havia vist cap com aquell, segons vaig saber era portuguès, jo ja havia vist el mar en altres vides, però molts dels que anàvem amb mi aquella era la primera vegada i vaig poder veure l'expressió en els seus rostres, pel que no ha vist mai el mar es una experiència indescriptible. Molts es quedaven parats mirant-lo i a cop de fuet ens van fer entrar al vaixell. Per les escales de fusta vam anar passant primer un pis que no hi havia ningú, desprès un altre que ja estava ple i a nosaltres ens van posar al fons de tot. Va ser allí a on vaig sentir aquella olor de tancat, de sal, d'humitat i desprès durant la travessia olors que no havia sentit i que no me'n oblidaria mai…


Ja havíem arribat al final del túnel i cap a la dreta pujaven unes escales, deuríem estar sota la casa, però a on sortiríem. Vaig pujar fins arribar al final a on hi havia tancant el passadís una paret de fusta. No era una porta, no tenia cap mena de pany per obrir-la, per un moment vaig pensar que tot havia sigut inútil, però em vaig recordar que el passadís secret per on em vaig escapar en l'altre vida tenia una clau secreta. Vaig mirar al voltant de la paret de fusta i res, llavors vaig mirar a la paret del túnel i un dels totxos portava un emblema, vaig saber que si el premia la porta s'obriria. Però que hi havia a l'altre cantó? Vaig posar l'orella a la paret de fusta esperant escoltar alguna cosa, però res de res, van passar uns segons i vaig preparar als demés perquè estiguessin atens i a punt, desprès vaig prémer el totxo. La paret de fusta va semblar com si s'escapés d'on era jo, però desprès es va retirar cap a l'esquerra deixant el pas lliure. Al altre banda tot era fosc, amb la llanterna vaig mirar cap el interior i vaig poder veure mentre entràvem que estàvem a la bodega.
La bodega estava ben plena de tot tipus de vins i champagnes, donava goig veure-la, en Yuri era un sibarita no se li podia negar. Quan vam ser-hi tots ens vam anar cap a l'escala que en principi ens hauria de portar cap a la planta baixa del edifici, el que no sabia es a on sortiria aquella porta. A poc a poc vaig anar obrint-la, les frontisses eren antigues i els faltava oli, els soroll em va semblar com un tro, tenia la sensació que tot el món se'n havia adonat, però no va passar res, cap soroll, cap crit que ens fes sospitar que l'alarma havia estat donada.
Per la mica d'obertura vaig poder veure que la porta donava a un passadís que al mateix temps portava a la cuina, segurament a l'altre cantó de la porta hi havia la resta del passadís que ens portaria fins el gran saló. Al costat del gran saló hi havia el rebedor i la porta d'entrada que teníem que tancar perquè no entressin els homes que Yuri tenia al carrer. Sabíem també que en la part de darrera hi havia un altre porta que donava al jardí i a les quadres, per el que enviaria a dos homes a la part de darrera per tancar-la també. En principi la feina més dura l'hauríem de fer nosaltres. Els nostres sentits ens deien que en la part del saló i el rebedor hi havien com a mínim deu homes i la part del darrera quatre. Per altre banda sentia l'aura d'en Yuri en el primer pis, nosaltres havíem intentat que les nostres aures estiguessin dissimulades el millor possible, encara que el Yuri i alguns dels seus millors homes ens podien detectar si començàvem a pujar cap el primer pis.
Em vaig posar en contacte amb els meus homes del exterior perquè es preparessin, els vaig demanar si havien col·locat els explosius i al dir-me que si, els vaig dir que en deu segons els fessin explotar quan jo els hi digués.
Tots estàvem preparats, en una mà portaven tots pistoles amb silenciadors, l'altra la portàvem lliure ja que per poc que poguéssim intentaríem llança'ls-hi energia mental per deixar-los sense consciència, ja que no els volíem que morissin, no al menys d'aquella manera.
Quan estava a punt de donar l'ordre, en Jean em va dir que jo no deuria sortir el primer, ja que era molt important per la gran lluita contra en Yuri, no hi havia ningú més que se li pogués enfrontar, em va demanar que em posés entre mig dels meus homes i jo vaig acceptar.
Els dos primers anirien a la part de darrera, al mateix temps sortiríem el demés, primer tres després jo i en Jean desprès dos més i els dos restants anirien a comprovar que a la cuina no hi havia ningú, cosa que ens principi hauria de ser així, ja que no detectàvem cap presencia. Esperàvem que la sorpresa i les explosions del exterior ens deixessin fer un primer atac molt favorable.
Per fi vaig donar l'ordre i vam esperar uns cinc segons per sortir, ja que ens tardaríem uns cinc més a arribar al gran saló. Llavors vam sortir esperitats intentant fer el mínim soroll possible. La coordinació va ser perfecta ja que quan estàvem a punt d'entrar al gran saló van retronar les explosions a la porta d'entrada i a la porta de les quadres. Vam sentir com els homes d'en Yuri s'atansaven cap a la porta i això en va donar encara més avantatge, ja que els vam atacar per l'esquena. L'atac va ser fulminant, l'energia mental sortia de les nostres mans fent impacte en els seus cossos quedant immòbils amb cara de sorpresa. Als pocs segons vam aconseguir immobilitzar la porta d'entrada i tancar les contraportes interiors perquè no ens poguessin disparar des de l'exterior. Poc van tardar els dos homes que havien anat a la part de darrera, i quan ens disposàvem a pujar per l'escala al primer pis, van sortir uns deu homes i en Yuri disparant les seves pistoles i llançant atacs mentals. Com vaig pogué vaig crear un escut d'energia perquè no ens poguessin tocar els seus atacs mentals, però en el curt termini que va durar el crear-lo dos dels meus homes estaven inconscients i dos ferits de bala. Els nostres no van tardar en reaccionar, poc desprès havent creat en Yuri i jo proteccions, els atacs mentals no tenien efectivitat, tan sols les armes feien estralls entre els dos bàndols, ara quedàvem sis homes tan a una banda com l'altre.
A fora sentíem la lluita que hi havia al jardí, els pocs homes que lluitaven al exterior no aguantarien gaire sinó venien els reforços que abans de sortir havíem demanat. Teníem que fer un cor esforç i arribar al primer pis, l'escala era una trampa. Els homes de Yuri i ell mateix estaven amagats entre les columnes de la barana a un costat i altre del replà. Nosaltres ens havíem anat amagant darrera del mobles i els empenyíem cap a la escala. Vaig donar l'ordre de que dos homes es posessin a una banda i l'altre de la escala i disparessin per poder cobrir-nos en Jean en Paul i a mi que intentaríem pujar, aquella no era una maniobra gaire militar, però ens ho jugàvem el tot per el tot. Els nostres havien aconseguit unes quantes a metralladores dels enemics que havien quedat fora de combat i van ser aquestes armes les que ens va deixat pujar. Les bales xiulaven per tota l'escala i els homes d'en Yuri i ell mateix no podien treure el cap sense que en rebessin alguna, va ser en aquell moment quan en Jean en Paul i jo vam aprofitar per pujar tot disp
arant, ara que hi penso la sort va ser en nosaltres. Al veure que pujàvem els macles volien disparar-nos però a la que treien el cap rebien una pluja de bales, quedant dos d'ells mal ferits, tan sols en quedaven quatre que van recular cap la biblioteca. Havia sigut una temeritat però havia donat resultat, encara que en Jean estava mal ferit. Vaig recolzar en Jean contra la paret, la bala l'hi havia travessat el costat, encara que per sort era una ferida neta i pel que veia no l'hi havia afectat cap òrgan. Llavors li vaig dir: "Has tingut sort Jean, encara podràs fer-ne un altre", ell em va mirar i tot somrient em va contestar: "Ara no el deixis escapar".

(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370422 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!