INFERN- (EL SECRET DELS MACLES)

SEGON CAPITOL. EL SECRET DELS MACLES


En aquesta vida em dic Pierre Chalon, he nascut a Lyon i els meus pares van quedar una mica bocabadats quan vaig parlar tan aviat, ja que als sis mesos, deia les meves primeres paraules i a partir d'aquell moment va ser increïble la meva progressió. Ja m'havia passat altres cops en altres vides i després procurava no destacar gaire ja que els macles se'n haurien adonat i hauria sigut la meva perdició. A vegades em costava aprendre el llenguatge, ja que encara que el francès era una de les llengües que ja havia après feia cents d'anys, no tenia la sort de néixer cada vegada en una família francesa, sinó que ja havia passat per tota classe de famílies dels quatre continents i els accents d'uns i d'altres eren del tot diferents, pel que tardava uns mesos a recordar un i altre llenguatge.
En els estudis tenia molta sort, ja que mentre estava en una classe a on aprenien l'abecedari jo podia estar llegint altres coses que m'interessaven més, cosa que m'havia portat més d'un maldecap i algunes vegades intentava passar a classes superiors per no perdre gaire el temps. Això quan em tocava viure en societats més o menys civilitzades i podia millorar els meus coneixements, però no sempre era així, les meves vides no les podia controlar i tan aviat naixia al Àfrica, en un poblat de batutsis com en la vida següent era un cavall escocès, i en la següent un camperol italià, ja que l'energia que portava dins es transformava en qualsevol ser d'aquest univers.
Això en les meves primeres vides em va fer que quasi perdés la raó, ja que tinc un do, que es recordar totes les meves vides anteriors, o podríem dir que es una maledicció, depenent de com tu miris. Moltes vegades he pensat la sort que tenen altres esperits de no recordar. Neixen, viuen, i al final moren i al néixer un altre cop es com començar de nou, esperant que tot aquest univers canvií alguna vegada i tornin a ser lo que eren, sense saber que eren.
L'altre do que he rebut es el de pogué veure les aures dels demés, així sé si son trans o macles, si estan sans o malalts, els canvis de temperament, si estan tristos o alegres, si estan enamorats o si senten odi i després de tantes vides he arribat a saber també de que estan malalts i moltes vegades he arribat a pogué curar i he practicat en més d'una vida la hipnosi aconseguint casi sempre tot el que em proposava.
Van passar moltes vides per pogué trobar a un altre semblant a mi, i no va ser justament en un cos humà, sinó en el cos d'una àliga. Recordo cada moment, el niu, els meus pares, la primera vegada que vaig volar, la tremolor de les ales contra el vent i el mateix vent acaronant-me el rostre i deixant que les corrents em portessin d'una banda al altre, entremig de les gorges, muntanya amunt, sobrevolant el cim i veient la plana a on el riu corria com una serp cap el mar.
Va ser en una d'aquesta escapades muntanya amunt quan la vaig veure davant meu quieta deixant que el vent la mantingués al cel sense fer cap esforç, la seva aura era brillant encara que en la part del cap es transformava en daurada, aquella aura tan sols l'havia vist en un esperit i era en mi mateix, va ser la meva parella durant deu anys, quan la vaig perdre el cor se'm va trencar, ella era especial i aviat ho sabria.
Van haver de passar tres-cents anys més per pogué trobar-la en forma de dona, va ser en la ciutat de Uruk a Sumeria als voltants del 2900 aC., estava portant un camell carregat de verdures, donat que era amo d'una tenda en el mercat al costat del temple dedicat a Innana. La seva aura em va fer parar i ella em va mirar i va corre als meus braços, un altre cop junts em va dir, es feia dir Etana i vàrem està explicant les nostres vides per separat, en els anys que havíem sigut de tot, homes, dones i algun que altre animal i ara com un regal estàvem davant per davant, parlant de nosaltres, acaronant-nos, estimant-nos, la primera nit va ser descobrir-nos de nou com a home i dona.
La vida passava i parlàvem de tot el que estava passant, cada nit intentàvem donar una explicació de perquè érem diferents, hi haurien molts més en aquest mon com nosaltres?, com acabaria aquella lluita entre el trans i els macles, encara que semblava que aquí la lluita era una barreja, ja que havia vist homes trans que s'havien transformat i eren dolents i homes macles que eren bons i en les seves aures se'ls reflectia aquesta malesa o bondat.
El mon aniria augmentant de població, ja que la lluita en l'altre univers continuava i una vegada trans i macles queien en aquest univers no podien sortir, si en l'altre univers guanyaven el trans, en aquest cada cop hi haurien més macles i si estaven guanyant el macles hi hauria cada cop més trans. Pel que veia en les aures de la gent, les forces deurien estar molt igualades, donat que no hi havia un augment de cap de les dues classes en particular.
Era bo veure com els trans s'agrupaven i els macles també tenien les seves colles, deuria ser perquè es comprenien més bé, encara que ells no sabessin perquè, sempre ho havia vist així des de els temps en que els homes en prou feines sabíem parlar.
Durant tants segles li vaig explicar a l'Etana, m'havia fixat que hi havia una espècie de rotació en les vides que havia viscut, la primera vegada que vaig arribar a aquest univers va ser en la forma d'un animal, després una vida d'home però precària, continuava una vida d'home amb una bona estabilitat, després una vida amb luxes o poder, o les dues coses al mateix temps i altre cop un altre començament com animal.
Va quedar pensant i em va dir que no si havia fixat mai però ara que ho deia si que era veritat que es produïa aquesta rotació també en les seves vides passades. Ens vàrem mirar, si aquesta rotació era veritat ella i jo tindríem infinites vides en paral·lel, com animals ens seria difícil trobar-nos com la primera vegada, en els demés estats podríem tenir sort com en aquella ocasió, però com a persones cada tres vides tindríem luxes o poder per pogué intentar retrobar-nos, però com ho podríem fer?.
La veritat es que no sabíem com, el món tal com el coneixíem no era fàcil la comunicació, hi havien altres cultures i per un altre vida anterior sabia que eren tan importants com la nostra, però estaven en altres llocs d'aquest planeta, així com ens seria possible trobar-nos? Podien passar vides i més vides i potser no trobar-nos més, però alguna cosa hauríem que fer.
Vàrem estar rumiant tan temps, van passar els anys, vàrem tenir fills, que per pena nostra no eren com nosaltres, ells no recordaven res de les seves vides anteriors i no recordarien res d'aquesta vida al nostra costat, i totes les coses que plantejàvem per poder-nos trobar en altres vides ens semblava que no donarien resultat, fins que una nit d'estiu mirant les estrelles, l'Etana va cridar, ja ho tinc! De veritat i com ho farem? Vaig contestar.
No se si donarà resultat, però quan tinguem poder o or suficients construirem un palau, un temple o alguna altre cosa que sigui coneguda en tots els llocs possibles i posarem una inscripció en la paret o costat a on surt el sol. Però quines paraules podem posar…
En tinc unes que serien meravelloses, "l'amor es vida".
No sabíem si donaria resultat, però la vida següent segons els nostres càlculs ens donaria la resposta, ja que ens tocava viure una vida còmoda de poder, luxes o les dues coses al mateix temps.
També va ser a Uruk a on vàrem conèixer a Enlil un altre com nosaltres i va ser en el temple un dia que anàvem a fer una ofrena, ja que el pitjor que ens podia passar era que no adoréssim a aquella deessa, ja que hauríem sigut lapidats immediatament al pati del temple.
De sobte ens vam mirar, ja que per la porta va entrar un soldat, alt i ben plantat, la seva aura resplendia com les nostres, va mirar a dins del temple, la seva mirada es va aturar quan ens va veure, i amb cara de sorpresa es va acostar a nosaltres…
Era oficial de la guàrdia personal del rei, va estar molt content de pogué trobar a uns altres com ell i ens va invitar a menjar a casa seva, per pogué parlar. Vam intercanviar les nostres opinions sobre el que ens estava passant, es va sorprendre del que havíem descobert sobre la rotació de les vides, i va acabar de donar-nos la raó, ja que a ell li havia passat el mateix.
Li vàrem explicar el que volíem fer per estar junts en altres vides i encara que li va semblar que seria difícil que ens trobéssim, va creure una bona idea el de construir alguna cosa que pogués ser reconeguda per nosaltres i així pogué retrobar-nos de nou.
Ens va explicar que havia vist alguns més com nosaltres en les seves incursions a altres regnes, unes aures brillants en mig de tantes aures es veien com els estels en mig de la nit, així havia sabut que n'hi havien d'altres com ell, però no havia pogut parlar amb cap fins que ens va trobar a nosaltres.
Abans de tornar a casa vam parlar d'una cosa que no havíem vist però que no sabíem si existia, un macle igual que nosaltres o amb uns poders similars. Ell ens va explicar que alguna vegada havia vist unes aures estranyes que no eren macles ni trans, encara que eren aures fosques i vermelles com la sang el seu poder era molt gran. Les havia vist en alguns generals dels enemics que volien envair el nostre regne.
Nosaltres encara no n'havíem vist cap com aquells que ens explicava, havíem conegut macles de molt diferents nivells de poder, però tal com ell deia no.
Va ser ell el que va proposar intentar conèixer a la major quantitat de trans en les mateixes condicions que nosaltres i així en cada vida augmentar i pogué lluitar contra els macles.
Els tres vam aconseguir reunir en aquesta vida a deu trans més iguals que nosaltres i va ser a mida que ens anàvem fent més nombrosos quan vàrem veure que estaven trobant a trans de diferents rotacions de vida. Havíem trobar de la segona fase, de la tercera, de la quarta fase i fins hi tot vam pogué veure algun de la primera fase que l'agafàvem quan podíem com a mascota per
pogué ajudar-lo. Va ser llavors quan entre tots vam fer el pla que podria donar-nos l'estabilitat en totes les vides, sabíem que tardaríem molts segles aconseguir-ho però podríem fer-ho ja que el temps per nosaltres no tenia importància i vam crear la primera cèl·lula dels "Peregrins", el nom que tindria a partir d'aquell dia la nostra fraternitat.
En una sortida a defensar les fronteres del regne, en Enlil ens va fer cridar i ens va fer anar al seu campament.
Ens va explicar que el dia abans havia pogut veure en el camp contrari, aquelles aures que ens havia explicat, ja no era tan sols una sinó que n'havia vist tres. Va dir que ens havia fet venir perquè el dia següent podríem veure'ls.
El Sol va sortir i en Enlil ens va fer acompanyar-lo, la batalla estava a punt de començar, davant nostre hi teníem l'exercit d'Elam, el nostre era impressionant, però ells no es quedaven enrera, els escuts brillaven i els crits de guerra els portava el vent d'una banda a l'altre, Enlil de cop va senyalar el altre bàndol, sobre un turó estaven el generals enemics i allà vàrem pogué veure el que ens havia explicat. Les aures de tres dels generals brillaven amb una foscor vermella i lluent com mai havia vist, des de la nostra posició privilegiada en companyia dels demés generals del nostre exercit podíem dominar tot el camp de batalla i va ser llavors com vàrem veure que els enemics també ens senyalaven, ens vam mirar i en aquell moment vàrem saber que ells també ens podien veure les aures, i vam saber que la lluita entre els trans i els macles també s'havia traslladat a aquest Univers.
En Enlil ens va fer escoltar fins al carro que ens portaria altre cop fins a Uruk. Li vaig demanar de quedar-me, però ell ens va dir que estaríem més segurs darrera de les muralles, que en mig de la batalla, i que si tot anava bé al dia següent entrarien victoriosos portant, presoners i tresors per tothom.
Vàrem deixar el camp de batalla i poc després vam sentir els corns de guerra, el cridar dels dos exercits al avançar i de mica en mica el rumor es va anar fent cada cop més llunya fins a desaparèixer.
Al arribar a la ciutat el rei ens va fer cridar, sabia que érem amics d'en Enlil i ens va demanar que l'expliquéssim el que havíem vist. Poca cosa li vam pogué explicar ja que havíem marxat al començar la batalla, però les explicacions que li vaig donar van ser tan minucioses que em va dir que deixes la feina que estigués fent que Enlil ja l'hi havia parlat molt bé de mi i em volia com historiador de la cort. Era un honor ja que el nivell de vida del poble no era gaire bo però estar a la cort, era tenir la vida solucionada per sempre més, a menys que canvies el rei, ja que suposava tot un repte que el nou rei tingués el mateix gust per la historia que l'anterior.
Aquell honor podia ser efímer si en Enlil i els seus generals no guanyàvem la batalla contra els Elamites. El rei ens va fer acompanyar a les nostres cambres i va ordenar que els nostres bens els donessin al poble ja que des de aquell moment érem de la noblesa i ja no ens faltaria de res.
El dia va ser llarg, per la Etana, per mi i pels nostres fills, ja que van passar per las nostres habitacions, sastres, esclaus, cuiners i un llarg reguitzell de personatges, uns per servir-nos altres per aconseguir la nostra amistat i el nostre favor. (Continuarà)