Infern - El judici d'Osiris

SETÈ CAPÍTOL: EL JUDICI D'OSIRIS

En Den es va girar cap els cents de guerrers que ens havien ajudat en el moment oportú i d'entre ells en va sortir un que per la seva manera de caminar vaig saber al moment que era un rei, en Den va clavar la espasa a la sorra i estirant els braços el va abraçar donant-se quatre petons a las galtes. "M'has fet patir germà, pensava que no arribaries a temps". Llavors es va dirigir al seu exercit i va dir: "Heu lluitat com deus sent homes, el meu agraïment serà etern, i als vençuts els hi perdono la vida a tots menys als generals i als nubis que seran decapitats immediatament, ningú entra en la nostra terra sense el nostre permís i menys per fer la guerra".
Vaig pensar que era una mica cruel, però havia fet acte de la seva magnificència perdonant als soldats egipcis del altre bàndol, i també havia fet us de la seva potestat de faraó i rei al castigar als que considerava que no els havia obligat ningú a lluitar contra ell.
Dos-cents nubis i quaranta cinc generals van ser decapitats i els seus cossos cremats en deu fogueres que feien alçar al cel un fum negre com la nit. Després d'això va ordenar que clavessin en estaques els caps del nubis i els posessin prop de la frontera, com a advertència. Tan sols faltava una cosa, i era conquerir la ciutat de Menat-Fahum que havia allotjat al Sephta i la ciutat de Maidum, que era d'on havien sortit el nubis. Una part del exercit es va dirigir cap a la ciutat de Menat-Fahum manat per dos dels millors generals, l'altre meitat estava dirigit pel Den. Al arribar a Maidum ningú va oposar resistència, les portes estaven obertes, les noticies de que Den havia perdonat als soldats egipcis havia fet que els que encara estaven a la ciutat es revoltessin contra els seus generals i ara esperaven a las portes de la ciutat amb les armes deixades a terra i davant d'ells lligats amb cadenes estaven els generals i alguns nubis. En Den va fer decapitar als generals, que cremessin els seus cossos, però els seus caps estarien clavats d'unes llances a les muralles de la ciutat fins que es podrissin. Quan va ser la hora de decidir la sort dels nubis, els va dir que els deixava en llibertat perquè tornessin al seu país i els contessin el poder d'Egipte i del seu faraó.
La entrada a la ciutat de Maidum va ser espectacular, la gent es llençava al carrer cridant el nom de Den, les noies li tiraven flors de lotus i els soldats tenien que fer un gran esforç per poder aguantar tota aquella multitud. Quan Den va arribar al temple el van a anar a rebre els sacerdots i ell va oferir els sacrificis de dues vaques a Isis, la seva protectora.
La resta del dia va ser una festa, la pena es que jo estava ferit i ho tenia que veure tot sense poder participar-hi gaire, en Den estava al meu costat, però no va parar en tota la nit, ballant, rient, cantant, semblava boig, però aquell era el començament d'un gran regnat.
Quan s'acostava la nit en Den em va dir que estava preocupat per l'altre part d'exercit que havia anat a Menat-Fahum. No havien passat deu minuts quan es va presentar a la seva presencia un missatger. Amb pels i senyals ens va explicar que aquella ciutat havia gosat resistir-se al seu exercit i que feia tan sols una estona que havien aconseguit conquistar-la. En Den es va posat en peu i en la seva cara es va poder veure com s'apoderava la còlera. "No vull que quedi ningú viu, mateu-los a tots i cremeu la ciutat, que no quedi ni rastre dels traïdors".
La festa va continuar i dues hores després cap l'Oest es va poder veure un gran resplendor, era Menat-Fahum que estava cremant.
Vam estar dos dies en el Maidum i abans de marxar va ordenar que es construís un poble nou a on hi havia hagut Menat-Fahum, també que es fes al costat de Maidum un cementiri per tots els morts de la gran batalla i que tots els enterraments fossin de la millor qualitat possible. Contant que havien mort en l'enfrontament, entre un i altre bàndol tres mil soldats, la necròpolis seria immensa i les despeses molt considerables. També va ordenar que en el temps de les crescudes del Nil, quan el poble no podia treballar el camp, edifiquessin un monument que recordés aquella data, que era el renaixement d'un poble unit. Quan hi vam tornar després d'un any, no vam veure que hi haguessin edificat res, i Den va preguntar que havia passat. El sumo sacerdot ens va dir que el seguíssim cap una petita muntanya rocallosa, tan en Den com jo no sabíem quina cara posar, allí no hi havia res. Quan vam ser als peus de la muntanya, va fer un gest als soldats que anaven amb ell i es va dirigir cap una gran roca. Van ser necessaris trenta homes amb grosses cordes per poder moure-la. A llavors van deixar veure una formidable entrada. Ell va entrar davant nostre, acompanyat de uns deu soldats que anaven il·luminant el camí. En principi hi havia un llarg passadís ple de pintures que representaven la gran lluita, amb la figura d'en Den en primer pla i em vaig quedar molt impressionat al veure que jo també i era, com es natural en una escala inferior al faraó. Al acabar el passadís vam entrar a una immensa sala, tenia forma de dodecàedre i les columnes que l'aguantaven deurien ser d'uns deu metres d'altura, a cada paret hi havia una estàtua d'un deu i al centre de la sala vam veure meravellats que hi havien situat la estàtua d'en Den en posició de lluita, en una mà l'escut i en l'altre la espasa. Després en un altre vida vaig saber que en aquella muntanya durant la III dinastia hi havien intentar construir una piràmide, deixant en el fons de la mateixa el temple de Den.
Vam sortir de Maidum el tercer dia després de la batalla, aquesta vegada vam tornar pel riu, cinquanta vaixells van baixar per les aigües de Nil retornant a casa els guerrers victoriosos, els perdedors encara que van ser perdonats, no van tornar amb nosaltres sinó que van tingué que tornar pel desert a peu.
Per fi tornàvem a estar a casa, com es natural la rebuda va ser meravellosa, si en El Maidum ens havien tractat com a Deus, a Menfis va ser inexplicable, tan sols he de dir que les festes van durar dues setmanes i desprès m'esperava un esdeveniment que hauria de canviar la resta de les meves vides.
Durant les festes, en l'última nit de celebració a la taula d'en Den tan sols hi érem, ell, els seus millors generals, el rei beduí que es feia dir Muharik i jo. Mentre anàvem degustant els millors menjars de tot Egipte en Muharik ens va explicar com havia arribat a la batalla.
Va explicar que ell i els seus homes havien arribat al camp de batalla el dia abans i que confosos entre la sorra del desert s'havien mig colgat per poder agafar per sorpresa al enemic. Des de el lloc a on ells estaven van pogué veure tots els esdeveniments, i va estar a punt d'entrar en combat quant va veure que arribaven els nubis, però al veure en Den lluitar amb aquella fúria, va esperar una mica més, ja que tan sols eren uns dos-cents i tenia que ser un atac contundent en el moment oportú. El combat estava tan sols a uns cinquanta metres d'on ells estaven amagats i quan li va semblar que les forces estaven més igualades i va comprovar que en Sephta i la Nithotep estaven maquinant matar en Den, va donar l'ordre que va fer decantar la batalla. En Den va somriure i amb un cop a l'esquena li va dir "un altre dia desitjaria que no esperessis tan Muharik" i amb una gran rialla es van prendre una bona copa de vi.
En mig del sopar en Den va fer homenatge a tots els que d'alguna manera havien contribuït a la victòria. Als soldats els van donar deu monedes d'or a cada un d'ells, als comandaments intermedis cinquanta monedes d'or i una hectàrea de terreny a la vora del Nil. Als generals cent monedes d'or i dues hectàrees a prop de Menfis. Una vegada va acabar amb la part del exercit, va fer una senyal i les trompetes van ressonar per tot el palau, als pocs moments va aparèixer la guàrdia del faraó i en mig d'ells dues noies portant dos coixins i sobre d'ells dues capses d'or. Una vegada van arribar als peus de on érem, les noies es van agenollar mirant cap el terra i estenent els braços perquè el faraó pogués agafar les caixes. En Den va dir a les noies que descansessin que tenia que dir unes paraules…
Dret mirant-nos es va dirigir cap al Muharik i va parlar "Jo tenia un amic, que el vaig conèixer fa temps, aquest amic em va dir una vegada que si el necessitava el cridés i així ho he fet, ara ja no tinc un amic, ara tinc un germà , vine germà meu!" En Muharik es va aixecar i es va atansar cap a on era en Den, quan va ser davant seu es va agenollar, en Den el va agafar per les espatlles i el va fer posar dret. "D'ara en endavant no t'has de agenollar mai més davant meu" a llavors va fer una senyal a les noies que estaven agenollades al començament de les escales i elles van estirar els seus braços perquè en Den pogués agafar les capses. Primer en va obrir una i de dins va treure un anell d'or en forma de escarabat, li va posar al dit d'en Muharik "Amb aquest anell reitero que ets el meu germà i que sempre seràs benvingut al meu país", llavors va obrir l'altre capsa, i d'ella va treure un penjoll d'or i maragdes i al final del mateix i penjava un altre escarabat d'or, en Den li va posar tot dient "No hi ha tresor que pugi pagar el que has fet per mi". En Muharik es va posar la mà a la banda del cor, va fer una petita reverencia i va tornar al seu lloc a la taula. En Den es va girar cap els convidats i va dir: "Però la festa no s'acaba encara, hi ha un altre persona que he d'homenatjar, ell ha sigut més que un amic un germà des de sempre, amb ell he rigut, he plorat, ens hem barallat, però ell sempre a sigut la meva mà dreta, aquest germà en la batalla m'ha salvat la vida, com ho ha fet altres vegades, però aquesta vegada també es jugava la seva al fer-ho i no s'ho a pensar ni un moment. Estic trist perquè no li puc donar el que ell voldria, al seu pare, però crec que el seu pare estaria orgullós que ell estigués al meu costat com ell va estar al costat del meu. "Sa
bia que parlava de mi, no necessitava el seu agraïment, ho havia fet sense cap interès de res, però ell va picar de mans i un altre part de la guàrdia va fer acte de presencia escoltant a dues noies més, que portaven dues caixes d'or més grosses. Em va fer un gest perquè anés cap a ell, jo em vaig aixecar i al arribar davant d'ell em va agenollar, ell va fer el mateix que havia fet amb el Muharik i dient el meu nom em va fer posar dret. "Hemaka ets el meu amic, el meu germà i ara seràs el meu Canceller" Les noies van acostat les caixes i de la primera en va treure el penjoll de Canceller que havia portat sempre el meu pare, desprès de posar-me'l, va obrir la segona caixa i en va treure un anell amb el seu segell, tot dient "El que tu decideixis estarà ben decidit i el que tu manis estarà ben manat", després va treure de la caixa un bastó curt de comandament, "Amb aquest bastó dirigiràs el poble en la meva absència". Amb aquells presents en Den m'estava fent el segon home més important d'Egipte i jo l'agraïa de tot cor.
La festa va continuar tota la nit i en Den que era un murri, em va fer portar les noies més boniques de Menfis, qui es pot negar assaborir les mels del amor. Érem dos homes joves, sense cap compromís i que des de aquell moment totes les millors famílies del regne ens tenien en les seves mirades amb la intenció de fer-nos els seus gendres.
Al matí següent la ressaca em va fer aixecar amb un terrible mal de cap, la cervesa i el vi havien fet més mal que no pas la mateixa batalla. Al meu costat estaven estirades quatre noies nues, que si he de dir la veritat no me'n recordava qui eren ni que feien allí. Em vaig aixecar com vaig pogué i vaig sortir a un balcó que donava al Nil. El seu aire fresc del matí em va fer respirar fons mentre veia les falues lliscant riu avall, en un silenci tan sols trencat pels suaus cants dels navegants. Aquella meravellosa vista em feia recordar al meu pare, els dies que havíem sortit junts a navegar pel Nil, l'aire fresc a la cara i aquella olor a terra mullada que impregnava cada racó. Però aquell dia seria especial per mi, seria el dia en que descobriria un gran secret que portaria als macles molts maldecaps.
Uns cops a la porta em van fer tornar altre vegada a la realitat, un dels meus servents es va atansar a veure qui era. Del altre banda va ressonar la veu d'un emissari d'en Den comunicant al meu servent que el faraó em cridava a la seva presencia. Desprès de despatxar a les noies em vaig dirigir a la seva cambra. Els dos guàrdies que estaven a la porta em van saludar, jo em vaig parar i els vaig preguntar si el faraó estava a la seva habitació, ells em van confirmar que si i els vaig demanar que m'anunciessin. Uns instants desprès estava assegut a la mateixa taula que en Den degustant un suculent àpat, no entenia mai com aquell home podia menjar i beure tan i l'endemà sembles que no hagués fet res.
Mentre ell endrapava de valent, jo em prenia uns sucs de fruites, mentre demanava a un dels meus servents que m'havia acompanyat que em fes un massatge a les espatlles. En veure això en Den va somriure i va dir, "Ets capaç de tombar un bou, però desprès queixar-te de que te picat un mosquit", tan ell com jo havien treballat el nostre cos fent tot tipus d'exercicis, en la lluita amb les mans nues ens havíem escalfat tantes vegades, que quan érem petits ens havien castigat més d'un cop, fèiem curses pel Nil amb rais de papir, corrent per la vorera per tornar al palau abans que ens trobessin a faltar. Sempre la lluita era igualada, un dia guanyava ell i el dia següent el guanyava jo, però ell tenia una cosa que jo no tenia, es recuperava molt de pressa, el mateix li passava amb les festes, l'endemà jo estava destrossat i ell s'aixecava amb ganes de gresca.
Vam estar una bona estona parlant i al final va sortir el tema d'en Sephta, aquell dia seria el "Judici d'Osiris", li vaig preguntar si sabia en que consistia, ell em va dir que feia més de cinquanta anys que no s'havia dut a terme aquest càstig, que tan sols havia sentit que als prínceps i a les princeses que traïen al seu Faraó els hi era aplicat, i pel que l'hi havia explicat la seva mare era una mort horrible.
Al matí a primera hora, Sephta havia sigut traslladat de les masmorres de palau a les tètriques cambres del temple de Osiris. El temple estava a uns dos quilòmetres de Menfis a la vorera del riu Nil. La celebració de l'execució tan sols podia ser observada pels sacerdots més influents, el Faraó i el seu Canceller, i encara que semblés cruel eren invitats si volien estar presents els familiars més propers del que tenia que ser executat. Normalment em va dir en Den no hi era present cap dels familiars, però aquesta vegada la mare d'en Sephta va volgué venir.
Ens van preparar per la cerimònia, tan en Den com jo portàvem les millors gales, aquella era una cerimònia tan religiosa com política i teníem que estar presentables davant del Déu de la ultratomba. Quan vam estar preparats vam sortir del palau, els vestits d'en Den brillaven com mai i al final de les escalinates ens esperaven cinquanta guàrdies i dues lliteres que ens resguardarien del astre rei, que aquella hora deixava notar el seu poder.
La caminada va ser lenta i quan vam arribar al temple en la porta ens esperaven el gran sacerdot i tres dels més importants membres de la ordre de Ra. Vam pujar les escales, ens van saludar i obrint el pas els vam seguir, encara que sembli que en Den hauria de anar primer, el temple era sagrat i el que els sacerdots anessin davant del Faraó tan sols era senyal de que anunciaven la seva entrada al temple perquè els déus el reconeguessin com el seu igual a la terra, i així ho clamaven tot cantant mentre ens anàvem endinsant en les entranyes de l'edificació. Moltes vegades havia anat al temple a resar, però mai havia pogut passar per a on ara anàvem. Vàrem passar la sala hipòstila i al final de tot hi havia una gran porta de bronze a on hi havia representada la lluita de Set contra Horus. Al arribar davant d'ella el gran sacerdot va picar de mans, al moment van aparèixer dos esclaus que al menys feien dos metres d'alçada cada un d'ells amb uns cossos espectaculars. El gran sacerdot va donar a un d'ells una clau amb la forma de la creu de la vida, l'esclau la va introduir al pany i la va fer girar, el dos gegants llavors van empènyer la porta, que amb el soroll de grinyols es va anar obrint lentament. El gran sacerdot va picar altre cop de mans i d'una de les portes laterals van aparèixer quatre esclaus portant encadenat al Sephta. La seva cara havia canviat, el rostre estava blanc com cal, l'hi havien rapat el cap traient-l'hi la cua que li donava el seu rang de príncep. Anava vestit tan sols per una túnica de sac i descalç. Al veure'l d'aquella manera la seva mare es va dirigir arrossegant-se per terra a en Den, suplicant que la seva mort sigues el més curta possible, en Den impassible la va mirar per sobre de les seves espatlles i amb una fredor que em va fer venir calfreds li va dir "Mare, si el teu fill ha sigut capaç d'alçar sense immutar-se les armes contra el seu Déu i Faraó, ha de ser capaç de aguantar el Judici d'Osiris, sinó vols veure patir el teu fill, no t'obligaré a veure-ho, pots anar-te'n ". La mare d'en Sephta es va quedar casi estirada a terra mentre primer el gran sacerdot i desprès els altres tres començaven a entrar per la porta. Els seguien en Sephta acompanyat dels quatre esclaus i darrera en Den i jo. Quan vam acabar de passar, els dos gegants des de dins van tornar a tancar la porta, la mare d'en Sephta es va quedar a fora tot cridant i plorant misericòrdia.
Només passar la porta hi començaven unes escales que quan vaig ser al començament semblaven que portessin al infern, ja que s'endinsaven en la terra i amb tan sols les flames de unes llànties que de tan en tan estaven penjades a les parets, no es veia el final. A cada esglaó que baixàvem l'ànim d'en Sephta dequeia, fins que a pocs metres del final els esclaus el tenien que portar casi arrossegant, ja que les cames no l'aguantaven.
Al acabar les escales una gran porta donava pas a una petita habitació a on a una banda hi havien dues estàtues d'antics faraons vestits amb les robes de suprem sacerdot de l'ordre de Ra. El gran sacerdot va donar un cop de mans i els quatre esclaus es van emportar al Sephta per una estreta obertura que portava a una cambra contigua. El gran sacerdot va tornar a fer picar les mans i els tres sacerdots va despenjar les vestidures de una de les estàtues i en Den es va deixar vestir amb elles, desprès va picar de mans altre cop i em van vestir a mi amb les vestidures de la estàtua més petita. Desprès vaig saber que aquelles vestidures ens donaven accés a la cambra a on es feria la cerimònia, ja que eren les vestidures de suprem sacerdots i tan sols els sacerdots podien entrar en la cambra d'Osiris, qualsevol que hi entres sense ser-ho seria executat immediatament.
Una vegada investits de poder suficient per entrar, el gran sacerdot, seguit dels seus tres deixebles, després en Den i per últim jo vam entrar a la gran cambra d'Osiris.
La cambra d'Osiris era impressionant, era un habitació quadrada. A cada cantonada, una colossal columna repleta de jeroglífics explicaven la traïció que va cometre Set a Osiris. Les parets i el sostre de l'habitació estaven adornades per pintures que representaven el llibre dels morts. Enmig de la cambra en un altar en forma de aspa, els quatre esclaus havien lligat nu al Sephta i estaven a l'aguait esperant les ordres del gran sacerdot. A cada extrem de l'altar hi havia una taula de fusta amb instruments de cirurgia.
En un costat de la sala, penjava del sostre, una caldera plena de plom, que una foguera mantenia en estat líquid. Al costat de la foguera hi havia instal·lat una espècie de sarcòfag rectangular, de metro i mig d'alçada, posat verticalment i obert per la part superior. En el sarcòfag s'hi podien observar la següent inscripció:

"Tu Sephta, servent de Set,
vagaràs pel limbe, comdemnat pel Judici d'Osiris, fins que el fill del mal sigui derrotat."

A la paret oposada a la de la porta, hi havia un tron des del qual, en Den podia presidir tota la cerimònia. Jo com a canceller, romandria dret al seu costat.
El gran sacerdot va picar de mans, i els quatre esclaus es col·locaren a la paret oposada a la del sarcòfag. Ell i els altres sacerdots es situaren, cadascú, a un extrem de l'altar. El gran sacerdot mirà a en Den i exclamà:
"Oh! fill dels Déus!. Oh! faraó! Dónes permís per començar el Judici d'Osiris?"
En Den acceptà movent el cap. Dintre de poc Sephta viuria en les seves carns el que Set havia fet amb Osiris, el pitjor de tot es que Set ho va fer quan l'Osiris estava mort i Sephta estaria viu fins el final. Els sacerdots tindrien cura de que visqués per finalitzar la cerimònia.
El gran sacerdot va treure de la taula de fusta que tenia al seu costat
una ampolla de color blau i li va donar a beure al Sephta, en un principi em pensava que era perquè no sentis tan el dolor, una espècie de calmant, però no era així, el que li donava era un beuratge perquè no es desmaies i al mateix un reforçant pel cor, que hauria d'aguantar el inaguantable.
El gran sacerdot va fer una senyal a un dels esclaus, que es va dirigir cap a la entrada que no tenia cap porta, quan va ser davant d'ella va prémer una pedra de la paret i va baixar una llosa massissa deixant-nos aïllats completament, allò no em va fer gaire bona espina, però vaig mirar en Den i ell em va somriure, desprès em va explicar que ell ja sabia tot el que passaria, però el molt poca-solta no me'n havia dit res.
Hi havia una altre cosa que em feia rumiar, si tan sols hi podien entrar els sacerdots, que hi feien allí aquells quatre esclaus?, desprès ho sabria.
Una vegada fet tot això vaig veure com lligaven al Sephta per més llocs, ara estava lligar tan sols per una mica més amunt des canells i una mica més amunt dels turmells. Ara l'estaven lligant amb unes anelles que tenien en l'altar per una mica més amunt del genoll, per la cintura, per una mica més amunt del colze i pel pit.
En Sephta va començar a gemegar i a plorar, el seu rostre estava blanc, els ulls semblaven volgué sortir de les òrbites, mirant a un i l'altre cantó. Llavors em vaig fixar que el altar tenia com unes ranures acanalades que duien al peu del altar a uns forats, la veritat es que vaig pensar al moment que era perquè marxés la sang, però no em vaig pensar mai el que pocs moments després aniria a veure.
El gran sacerdot va a tornar a fer un senyal i dos esclaus es van dirigir a on hi havia el foc i cosa que no havia vist, van treure una espasa roent cadascú, vaig pensar que li tallarien el cap i tot hauria acabat, però no va ser així, els esclau es van acostar a on estava el cap d'en Sephta i a on tenia el peus i quan em pensava que li anava a tallar el cap, va girar el cos i d'un sol cop li va tallar una mà, ràpidament amb un altre gir del seu cos li va tallar l'altre, al mateix temps l'altre esclau de la mateixa manera l'hi havia tallat els peus. Els crits van ressonar per tota la cambra, un dels sacerdots va recollir les dues mans, un altre els peus i sense cap mena de neguit les van llençar al foc. Els crits d'en Sephta es van anar calmant quedant tan sols un gemec llastimós. Les espases roents havien cauteritzat les ferides, casi no havia sortit sang. Els esclaus van tornar a deixar les espases al foc, aquesta acció em va fer sospitar que allò no havia acabat.
Els sacerdots a llavors van agafar l'instrumental de cirurgia i amb una mestria fora de cap dubte van començar a fer els talls precisos per anar a trobar les artèries i venes principals, tan de les cames com dels braços. El crits de terror i les malediccions brollaven de la boca del pobre príncep, però el sacerdots no li donaven cap mena d'importància. La sang brollava per totes les extremitats del seu cos, però per la carnisseria que estaven fent em va semblar que tenien tan controlat tot el procés que el seu sadisme era infinit. No havia vist mai tanta meticulositat, van aconseguir comunicar les artèries i les venes a ran d'engonal i també a on s'acaba l'espatlla, a fi i efecte que no es dessagnés tan ràpidament.
Amb una senyal els quatre esclaus es van atansar cap el foc i van treure quatre destrals roents, es van col·locar al costat del altar i van començar el ritus. Van anar tallant el cos d'en Sephta, les cames fins a sobre el genoll, els avantbraços fins a sobre el colze, i per últim el resta de les cames i dels braços. No us tinc que dir que l'espectacle em va fer regirar les entranyes, en Den mirava l'espectacle impertorbable, encara que sabia que per dins estava destrossat.
Ràpidament els esclaus van netejar tot l'altar amb uns gerros d'aigua, mentre els sacerdots llençaven al foc les restes del cos. Desprès van treure uns ungüents que els van aplicar directament als monyons, que van deixar de sagnar. El cos d'en Sephta que estava lligar per la cintura i pel pit es movia al ritme dels crits i de la respiració esbufegada. Jo hauria volgut que s'acabés d'una vegada però encara no era així.
Els sacerdots van untar tota la resta del cos amb una espècie d'ungüent llefiscós que per moments semblava que calmava el dolor d'aquell cos maltractat, després amb la mestria que ja havia vist en els embalsamadors i que poca gent havia pogut contemplar, van començar a amortallar-lo. Van treure les lligadures del tronc i amb destresa van anar momificant el cos. Cada sacerdot feia una passada, mentre tan sols se sentien els gemecs d'en Sephta i els càntics suaus dels sacerdots que a mida que anaven fent la momificació anaven augmentant el to dels seus cants. Quant van arribar al seu cap van deixar una petita escletxa a l'alçada de la boca perquè podes respirar.
Una vegada acabada la momificació, els quatre sacerdots van agafar el que quedava de cos momificat i el van presentar al Den i a mi. En Den es va aixecar i va baixar del tron, es va dirigir cap on era el sarcòfag i es va posar darrera de la caldera. Els esclaus li van donar com unes manyoples i jo em vaig quedar al meu lloc veient l'espectacle. Els sacerdots es van acostar al sarcòfag i van introduir al Sephta dins. Les mides eren correctes i el cos va quedar ven col·locat. Llavors en Den va empènyer la caldera per poder posar-se al altre banda del sarcòfag i allunyar-se del foc, ja que al sostre hi havia com una mena de rail. Un cop va ser al altre costat del sarcòfag va començar a fer caure a dins del mateix el plom líquid abans que es solidifiqués. Si els sacerdots havien fet bé la seva feina, entre l'ungüent i la mortalla tenien que fer que en Sephta aguantés viu fins que el plom líquid el cobris del tot. Jo veia la seva aura fluctuar, no tardaria gaire en morir però l'objectiu del Judici d'Osiris es va complir, el traïdor va ser cobert amb plom líquid, llavors en Den va tancar el sarcòfag, i als pocs instants Sephta va morir.
Jo estava petrificat al costat del tron, esperant que l'esperit sortís del cos i anés a fer el camí de la reencarnació, però em vaig equivocar, els sacerdots tenien raó, aquella cerimònia provocava un canvi i jo l'estava veient sense poder-m'ho creure. L'esperit d'en Sephta va sortir del cos, però en lloc d'obrir-se el portal que el duria a poder tornar a néixer, va quedar en suspens a sobre el sarcòfag, els demés no el veien però jo vaig veure com el seu esperit es diluïa, desapareixia, quedant la seva essència en un lloc incert, potser a on deien el sacerdots, el limbe.
Així vaig saber que el plom líquid provocava aquella reacció sempre que l'individu no moris fins que estigués cobert per complert. Perquè passava això? No tinc cap resposta, era així.
En Den es va acostar a on jo era, ja em pensava que tot havia acabat però no, faltava l'últim episodi.
Els esclaus van apagar el foc, van netejar l'altar, van despenjar la caldera, deixant la paret del costat a on estava el sarcòfag sense res. El gran sacerdot llavors es va acostar a la paret i va prémer una de les pedres i es va obrir tot el pany de la paret d'una columna a l'altre deixant veure davant nostra un riu subterrani a on hi havia una barca. Els quatre esclaus van agafar el sarcòfag i el van col·locar sobre la barca, que estava lligada al embarcador. Una vegada ho van fer, es van posar un al costat del altre d'esquena a l'aigua. El gran sacerdot es va atansar a ells, els va col·locar un cinturó que semblava de plom i els va donar a cada ù una petita gerra de color verd, ells es van beure el contingut, després van pujar a la barca i es van endinsar riu enllà. Quan estaven a uns cinquanta metres de distancia vaig veure que prenien foc a la barca i s'estiraven a dins. El foc la va cremar ràpidament i amb el pes es va enfonsar. Després vaig saber que aquells esclaus estaven destinats a morir, ja que ningú que no fos sacerdot podia conèixer aquell secret.