Inferm- (Sephta I Nithotep)

SISÈ CAPITOL: SEPHTA I NITHOTEP

L'exercit d'en Den estava preparat al despuntar l'alba i els espies ens havien explicat a on estava Nithotep, que havia aconseguit agrupar als opositors al Faraó i favorables a Sephta, formant un exercit que podia competir amb el nostre.
Pel que semblava feia dies que estava conspirant i que havia demanat ajuda als nobles que no estaven d'acord amb en Den. La mort d'en Den hauria sigut la senyal per fer el cop d'Estat i posar de Faraó a Sephta, naturalment Nithotep es casaria amb ell i al final com no, governaria.
Al no sortir bé l'assassinat, tenia una segona oportunitat, els seus seguidors s'havien descobert i ara haurien de lluitar per aconseguir el tron.
Els rastrejadors ens van comunicar que l'exercit de Sephta estava a Menat-Fahum, la ciutat que desprès es diria Krokodilopolis en l'edat clàssica i que en l'actualitat es diu Medinet el-Fayum.
Aquesta ciutat està a uns vuitanta quilometres de Menfis, a uns dos o trenta quilometres del Nil i a uns vint quilometres de l'oasi de Fayum, formant un triangle molt fèrtil entre l'oasi i la ciutat de Maidum i creiem que la batalla seria entre l'oasi i la ciutat de Maidum que estava a uns cinquanta quilometres de Menfis. La lluita seria a mor i creiem pels informes que seria molt equilibrada, encara que teníem l'avantatge que un seixanta per cent del nostre exercit eren soldats professionals, cosa que en l'altre exercit tan sols eren un quaranta per cent i a demés en Den em va dir que tenia una sorpresa per Sephta i Nithotep. Normalment l'exercit era reclutat pel sistema de lleves en el moment que era necessari per la defensa del territori, però es va donar el cas que feia uns dos anys que estàvem en guerra amb uns pobles que venien de més lluny de la península del Sinaí i havíem mantingut un exercit més o menys estable d'uns sis o set mil homes, esperàvem que els nostres enemics que els vam espantar en l'ultima batalla, no tinguessin noticies de aquella guerra interna o podrien intentar agafar-nos per sorpresa.
Ens vàrem posar ràpidament en marxa, el nostre exercit comptava amb dos mil soldats de peu amb espases, punyals, bumerangs, i altres armes, dos mil més llancers i uns mil arquers, en total uns cinc mil homes. En aquella època no teníem carros de combat ja que encara el cavall no era conegut a Egipte i el bous feien la feia de portar l'avituallament amb carros. El Faraó i els alts càrrecs eren portats a les espatlles dels seus servents, la marxa era lenta per això vam tardar tres dies a arribar al camp de batalla, el pla de Itjy-Taui.
Per fi a la tarda del tercer dia vam arribar, al nostre davant estava la plana de Itjy-Taui i es veia allà lluny la ciutat de Maidum al Est i al Oest les palmeres de l'oasi de El Fayum, que en temps antic s'anomenava Birket Qarum o Llac Moeris, una explanada de vint quilometres que dintre de poc estaria plena de cossos mutilats i el verd i la sorra es convertirien en vermell per la sang dels ferits i els morts. Una bogeria però en aquella batalla es decidiria el futur d'un poble, la teníem que guanyar, si perdíem, la Nithotep seria una cruel governant…


Una mà que em tocava l'espatlla em va fer adonar que estava a casa d'en Pierre i em va sobresaltar. Era en Pierre i em deia que sabien a on estava el cotxe que havia fet servir en Yuri i que a pocs carrers l'havien vist per causalitat quan entrava a una casa. Ara estaven vigilant perquè no fugis i si sortia el seguirien a on anés.
Ens vam aixecar de pressa, la cama em feia mal, però la ferida havia sigut superficial i em deixava caminar més o menys de presa. Vam baixar al carrer a on ens esperava un cotxe que ens portaria a on estava en Yuri, ara tenia altre cop l'oportunitat que havia esperat tants segles, encara que m'interessava també saber a on era el seu quarter general. Sabíem que el tenia en algun lloc de centre Europa, l'ultima vegada que l'havíem vist era a Polònia, però vam destruir-lo i va tenir que fugir, la única manera de fer-lo sortir havia sigut ensenyar al món la meva foto de cruel assassí, sabia que no podria aguantar-se la curiositat i venir sàpiguen que em tenien engabiat en un manicomi. A poc a poc ens acostàvem a on es trobava el enemic més poderós dels trans…


Al fons de la vall de Itjy-Taui estava el campament del Sephta i de la Nithotep, el nostre exercit havia estat en marxa durant tres dies i necessitàvem descansar, vam enviar un emissari amb un missatge pel Sephta, normalment els missatgers eren respectats per els dos bàndols i esperàvem que en aquella ocasió també o fos. Vam plantar el campament a uns cinc quilometres del dels enemics en un promontori des de on es podia dominar la vall i així poder veure els seus moviments sense cap entrebanc. Les forces estaven molt igualades, tan sols teníem la sort de que gran part del nostre exercit era veterà de la ultima gran confrontació, però en aquelles circumstancies qualsevol podia guanyar.
Al passar una hora vam veure que el missatger tornava. El missatge era perquè es rendissin i el Faraó tindria clemència amb una mort digne i ràpida. Sabíem que no acceptarien aquella provocació però era una manera de posar-los nerviosos. Al acostar-se el missatger, vam veure que passava alguna cosa, a mida que anava arribant vam veure que estava lligat al carro i va haver de ser un dels soldats el que el parés sinó se'ns hauria tirat al damunt.
Ens hi vam apropar i vam veure amb estupor que portava el papir del missatge clavat al pit amb un punyal i al manar que el deslliguessin un altre soldat va cridar que miréssim la seva esquena. Vam mirar i vam pogué veure que l'hi havien escrit amb foc desprès de torturar-lo "Rendiu-vos vosaltres".
Un crit de ràbia es va estendre per tot el campament i els crits de mort a Sephta i a Nithotep van ressonar per la vall, molts van demanar que volien lluitar, que no esperéssim més, però en Den es va posar a sobre una roca i va demanar silenci, al moment tothom va callar i ell va parlar…
"Sé el que sentiu i seria el primer de anar a la lluita si això ens dones la victòria i la venjança de la mort del nostre missatger, però això es el que volen, estem cansats, hem de poder dormir i descansar perquè demà serà un gran dia, el dia de la nostra victòria…"
El crits de Den el nostre faraó i Den el nostre Deu van ressonar per tota la vall. El dia següent seria el més gloriós pel nom de Den o moriríem en l'intent…

Una vegada vam arribar a on ens havien dit, dos dels nostres ens esperaven al mig del carrer fent-nos senyals. Vàrem parar i ens van explicar que una furgoneta havia anat a buscar al Yuri i se'l havia emportat. Ens van tranquil·litzar de seguida al dir-nos que dos cotxes dels nostres estaven seguint la seva pista i que estaven en contacte amb ells per mòbil.
Els dos companys es van ficar al seu cotxe i només els teníem que seguir per trobar per fi al Yuri. A on ens portarien? Seria per fi el final del gran macle?, estava nerviós feia masses segles que l'estava perseguint, no valia la seva mort i ell ho sabia, si es trobava acorralat es trauria la vida i tot tornaria a començar de nou, l'havia de agafar viu i aconseguir finalitzar el ritual…


La nit al desert va passar molt a poc a poc, els soldats van rebre les millors atencions possibles perquè a la matinada següent estiguessin a punt per la lluita que seria ferotge. A la vora de les foguerades tan d'un com l'altre bàndol es cantaven cançons sobre herois, grans batalles, lluites que havien tingut els deus i que havien portat a la misèria als homes. La vigilància era extrema, no volíem ser atacats per sorpresa.
Dintre meu estava la set de venjança, el meu pare havia mort i tan sols una persona tenia la culpa Nithotep i hauria de pagar pel que havia fet i si podia pagaria amb l'exili etern, però l'hauria d'agafar viva cosa que seria molt difícil.
El toc del tambors i la sortida del Sol van fer que el campament tornés a la vida, tots es posaven al seu lloc, els llancers, els arques, els que portaven masses i espases, tots amb els seus escuts i manats pels seus capitans, que fins feia poc havien estat a la tenda d'en Den amb els generals traçant l'estratègia.
Ells estaven al sud i nosaltres al nord, el sol sortia pel est i es ponia pel oest, no tindríem molts problemes en aquestes posicions. Tot estava preparat, les trombes sonaven a un i altre bàndol i la marxa cap el camp de batalla va començar. Els timbals i les trombes sonaven i el soldats colpejant els escuts al mateix ritme fent que el ressò s'assembles a un terratrèmol. Els exercits estaven ja a un quilòmetre un del altre, a la reraguarda estàvem en Den, els generals i jo amb una part del exercit que aniria a l'ajut en cas de necessitat.
A mida que s'anaven acostant el so del colpeix era més fort, els soldats estaven tensos, els llancers anaven primers per aguantar la embranzida, darrera d'ells anaven els soldats amb masses, espases i altres armes i desprès els arquers que tenien una feia inicial, però que desprès entraven amb les espases a la lluita cos a cos. Perquè es distingissin dels enemics, ja que els vestits eren tan semblants que podria haver-hi confusions en mig de la batalla, en Den va tenir l'idea de posar a tots un tros de tela vermella al braç dret, el que faria reconèixer qui era qui en mig de la lluita.
Durant tres hores la lluita va ser infernal, des de a on eren els generals mitjançant el so de les trombes i senyals amb banderes de colors dirigien al exercit per on tenien que atacar més fort. Les forces estaven igualades però es decantava la sort de la batalla al nostre favor. En Den i els generals estaven contents, però els seu somriure es va truncar de cop, al veure que de prop de la ciutat de Maidum es veia una polseguera. Que era allò?, es van preguntar, no sabien que hi hagués cap més exercit, que deuria ser o qui?. Encara tardarien una mitja hora a arribar al camp de batalla, però allò podria fer decantar el resultat de la batalla a favor del enemic.
En Den va parlar… Hem d
e acabar de decidir el resultat de la batalla abans no arribin, estava esperant una ajuda però veig que no arribarà a temps, llancem la resta del exercit i acabem la feina, els generals us quedareu aquí per dirigir la batalla, els demés anirem a ajudar.
Tots li van dir que no fes això que si ell moria tot s'acabaria, però aixecant el braç amb l'espasa va donar el crit de guerra i vam sortir cap la lluita cridant el nom de Den.
L'arribada de la resta del exercit i del mateix faraó al davant va fer que els guerrers prenguessin encara més embranzida i que l'enemic comencés a recular, faltava poc perquè arribes la resta d'exercit del Sephta i no sabíem com repercutiria en la batalla sinó estava ja decidida, però no vam tardar gaire en saber-ho.
Ja semblava que s'estava a punt de guanyar, quan vam veure que deixaven passar els que arribaven de nou. Desprès vam saber que eren uns cinc-cents nubis que havia portat la Nithotep de més enllà de les cataractes. Aquells homes alts, amb la seva pell negra i les seves llances i escuts de colors, van fer atemorir als nostres que començaren a recular. En Den cridava que tinguessin valor que eren homes com nosaltres, i gràcies a la seva fúria va contenir una davallada que hauria sigut fatal. Jo estava al seu costat i la seva guàrdia personal, que eren els millors guerrers, lluitaven a mort amb tota una gentada que volia matar al faraó, tornava la igualtat, res estava encara decidit.
En Sephta, la Nithotep i els seus generals miraven l'espectacle des de d'alt d'una duna propera, de reüll mentre em desfeia d'un musculós nubi que em volia a travessar amb la seva llança per fer-se pas cap al faraó, vaig veure com en Sephta cridava a vint dels seus arquers i els encomanava alguna missió. Mentre anava lluitant els anava seguint amb la vista fins que vaig veure que pujaven a una duna des de la que es podia dominar el camp de batalla, al veure que preparaven els seus arcs em va fer témer el pitjor. Vaig cridar al Den que es tapes amb l'escut, que ens estaven a punt de tirar un grapat de fletxes, però amb el soroll de la lluita no em sentia, vaig veure com preparaven els seus arcs i com les fletxes sortien com missatgers de mort cap a on estàvem nosaltres, en Sephta no l'importava si al mateix temps morien alguns dels seus homes, el més important era eliminar en Den. No tenia temps de res més, vaig abalançar-me sobre el Den que em va mirar sorprès i vaig intentar tapar-lo amb el meu escut, al instant el soroll de les fletxes clavant-se al escut i els crits dels que estaven al nostre costat que queien morts es va barrejar amb el dolor agut que vaig sentir en una de les cames, m'havien ferit. Per un moment hi va haver una petita confusió, però en Den amb una força sobrehumana es va aixecar i em va fer posar dret, esquena per esquena amb ell. Els guàrdies del faraó estaven morts o intentaven defensar la seva vida després del vergonyós atac. Vaig veure que els arquers es tornaven a preparar, quan es van girar cap a l'Oest tot senyalant alguna cosa que des de a on érem no podíem veure. A nosaltres es faltaven mans per treure'ns els enemics del damunt, els guàrdies que havien quedat s'havien anat replegant al voltant del Den, però quan la força de l'escomesa de les forces nubies estava a punt de passar-nos pel damunt, vam veure que estaven reculant i una cridòria venia del Oest com si d'un terratrèmol es tractés. En Den va somriure i va cridar amb veu alta "Els meus precs han estat escoltats, els reforços han arribat". I com un huracà van passar a prop nostre uns estranys individus que vestien túniques del color de la sorra, amb capes del mateix color, portaven tapada la cara i tan sols se'ls veia els ulls, el cap el portaven també tapat amb una espècie gran mocador també de color de la sorra i rodejant el cap un cordó de color marfil, cridaven com si se'ls escapes l'anima del cos i per a on acabaven de passar deixaven un rastre de cossos morts. En Den al veure'ls va ordenar als guàrdies que m'ajudessin i va sortir esperitat darrera seu per arribar com més aviat possible a trobar-se amb el Sephta i la Nithotep.
Des de on jo estava podia veure les aures d'en Sephta, la Nithotep i els seus generals vermelles com la sang que fluctuaven al seu voltant, també podia veure la d'en Den que brillava com si sigues una estrella. Els arquers havien anat al costat d'en Sephta i amb les seves fletxes havien aconseguit parar la primera línia de la onada que els venia a sobre, després agafaren les espases ja incapaços de tornar a disparar els seus arcs i acompanyats dels generals foren la última defensa del que volia ser faraó, en Nithotep va desaparèixer darrera de la duna. Poc van durar els arquers i els generals a mans d'aquell remolí impetuós. En Sephta es va quedar sol envoltat d'un centenar d'homes que tan sols cridaven però que no li feien res. Ells sabien que el càstig l'havia d'aplicar un altre, i aquest altre s'obria pas entre ells. Jo vaig demanar al guàrdies que m'ajudessin per poder veure més de a prop el que passaria, en Den amb la espasa regalimant sang a la mà caminava amb pas ferm entre mig d'aquells estranys que li deixaven pas. Quan en Den va ésser davant d'ell, en Sephta li va dir que el matés allà mateix perquè sinó a la més petita oportunitat tornaria a intentar prendre-li el regne. En Den sense immutar-se li va contestar, "Has alçat la teva mà contra el teu faraó, contra el teu Déu i tan tu com la Nithotep heu fet matar a un amic que ha sigut un pare per mi, per tot això rebreu el màxim càstig que podríeu rebre, - El Judici d'Osiris -" La cara de Sephta va canviar i es va tornar blanca com la neu, aquella frase havia fet que el que fa uns moments no li importava morir, sués i es fregués les mans nerviosament, jo n'havia sentit a parlar i pel que m'havien dit era una de les morts més cruels que hi podia haver. A llavors en Den va tornar a parlar, encadeneu-lo i porteu-lo a las masmorres del palau, qui a vist la Nithotep? Un soldat li va dir que havia escapat per darrera d'unes dunes i que uns soldats la havien perseguit per capturar-la. Jo sabia que no eren rivals per ella, la seva força mental els reduiria a mansos gossos i qui sap si els llançaria contra en Den. Assenyalant la direcció per on havia escapat, en Den i uns trenta homes, mentre els demés feien presoners al que s'estaven rendint, es dirigiren cap a la duna a on en principi hi hauria d'haver la Nithotep assetjada pels soldats. Jo em sentia ridícul portat com un invàlid pels soldats però no podia deixar de veure com si havia sort, que ho dubtava, agafarien a la Nithotep amb vida. Quan van arribar en Den i els seus soldats a ran de la duna es van aturar, jo vaig arribar una mica més tard, l'espectacle era terrible, la Nithotep estava en un pla en mig de unes dunes i al voltant lluitant entre ells els vint o trenta soldats, com si s'haguessin tornat boixos, ella estava impassible, va mirar cap a on estava en Den i vaig ser a temps de neutralitzar l'atac mental que acabava de llençar contra ell i els seus soldats, que hauria provocat segurament que Den sigues assassinat pels seus. En veurem la Nithotep va somriure, va treure una daga i cridant "Ens tornarem a veure maleït trans i la victòria serà meva" se'l va clavar al pit caient a terra en rodó, al instant vaig veure com el seu esperit sortia del cos i per uns instants ens vam tornar a mirar, després es va obrir el cel i el seu esperit va desaparèixer. En aquell moment els soldats que estaven lluitant o deixaren de fer mirant-se uns als altres estranyats. Sempre ha sigut una bruixa, va dir en Den i amb una calma esgarrifosa va ordenar el que cap egipci voldria per ell, "cremeu-la ara mateix i escampeu las seves cendres pel desert". Aquella ordre suposava per l'ànima de la Nithotep el limbe per tota l'eternitat, donat que sense cos no podria a travessar el riu de la vida, però jo sabia que no era veritat tot allò i que el gran macle tornaria a néixer aviat, i que ens tornaríem a veure. (Continurà)