incredulitat exagerada

Un relat de: Marc Freixas

sóc tan incrèdul
en els temes cristians
que no suporto les lleis eclesiàstiques...

tot i així,
encara que no sigui del meu gust
respecto les afinitats de cadascú


jo, per exemple
com ja he dit en altres ocasions
no crec en cap tipus de déu
si és que no me'l faig
a la meva justa mesura
amb ingredients de pau,
bona relació afectuosa
amb tots els que m'envolten
i sinceres amistats
preferentment de durada il.limitada
sabent ben bé
que hi haurà moments durs per compartir...

jo
no sóc creient
perquè només crec en mi mateix
i en els que més estimo... res a veure amb la parafernàlia de l'esglèsia


no sé
si pensaràs de mi
que tinc una incredulitat exagerada,
però els fets del món actual en el que vivim
fan pensar-me
que per sort
no hi ha cap llei que sigui eterna
i així podrem anar dibuixant les coses
des de perspectives i punts de vista diferents,
altra cosa
és que aquesta llei
parteixi de la base d'una imposició,
llavors, òbviament
tot té un sentit encara més dur
en tot el què ja he dit...

vull dir doncs
que jo si que penso
que no hi ha cap llei que sigui eterna,
tanmateix
haurem d'anar amb peus de plom
per frenar la llei que ja parteix d'una base imposada


i la presó humana
habita en éssers
que semblen ser segons diuen, superiors,
però la raó
no la té ningú del més enllà... la raó
sempre la té
aquell que porta els arguments ben fermats a la terra,
que no deixa trepitjar-se per ningú
i que mai farà declaracions exagerades
que el portin al terreny del menyspreu cap als altres


sento
una forta admiració
pel solidari que ajuda als més necessitats...

malauradament
hi ha persones
que no es poden fer valdre per elles mateixes,
i això
és del tot injust... i és en aquí
on voldria aturar la dinàmica d'aquest poema,
pensar
que si hi hagués quelcom superior
li hauria de caure la cara de vergonya
per totes les coses
que ja han succeït en aquest maleït món
i que no hi ha manera d'eliminar

per tant
no puc creure en res més
que no sigui
en tot el què ja he dit anteriorment

per altra banda
sé del cert
i vull continuar somiant
amb una immensa pau universal
que tot ho clarifiqui nítidament
per tal de sentir-nos part essencial
d'aquesta nostra estimada humanitat
que a hores d'ara
en tinc una percepció trista i desvalguda
que no pot ser bona de cap de les maneres

hem de ser sincers i mirar endavant,
crear expectatives per millorar el futur
i creure en nosaltres mateixos...

creure que som capaços
d'aixecar la vida ben amunt dels nostres cors
tot enfilant estratègies diversificades
en el temps que ens pertoca viure plenament


és per tot això
que jo no sóc creient...

tan incrèdul
que no suporto les lleis eclesiàstiques
tot i que respecto les afinitats de cadascú

Comentaris

  • No puc estar més d'acord[Ofensiu]
    Ilargi betea | 10-06-2010

    A mida que passen els anys i la vida avança me n'adono que cada cop crec més en les persones i he deixat de creure (si és que alguna vegada ho vaig fer, que em sembla recordar que no) en algún ésser superior que domini el nostre món. Vull creure que això no s'acaba aquí, potser perque espero poder rertobar d'alguna manera els que he anat perdent i tant em manquen, però també crec que hem de demostrar les coses quan encara som a temps, ajudar tant com puguem, intentar millorar aquest món imperfecte perque el demà és incert i val la pena deixar una emprempta positiva en aquells que ens envolten... podem canviar les coses, només calen milions de petits passos fets entre tots els que creiem que una altra realitat pot ser possible.

  • Creure en tot i no creure en res...[Ofensiu]
    Epicuri | 20-05-2010

    Ve a ser, si fa no fa, el mateix.

    i saber?

    Saber amb el ulls ben oberts;
    Ulls del cor, mes ferm
    que el vent.

    Amb el coratge del moment precís.
    Que en fa el present,
    que fins la por
    dissol.

    La veritat és una exageració!

  • Creient que no exagera [Ofensiu]
    joanalvol | 12-05-2010 | Valoració: 10

    Quan he acabat de llegir el teu escrit, m'ha sorgit el dilema: "és un incrèdul exagerat, o un creient que no exagera?

    Més aviat la segona opció, car em demostra que creu en tot allò que cal creure, doncs és producte de la seva pensa, de les emocions i els sentiments que el fenomen vida l'impulsa a creure. Creu en la llibertat, la pau, en l'estimació, l'amor i sobretot en ell mateix, que és el principi en que tothom hauria de creure.
    Creure en el sentit de relligament entre les criatures humanes, és la mostra més sensata de la vera religió, que és clar, no té res a veure amb dogmes d'esglésies dogmàtiques que ens poden enganyar de petits però que quan hom desperta i pensa, la bola és tan grossa que només se l'empassa aquell que vol, ja que li és còmode.
    Ens seguirem llegint
    Salut i avant
    Joanalvol

  • bé, pel que fa a les creences, jo soc agnòstica. M'aferro desesperadament a la possibilitat que hi hagi quelcom després de la mort. He escrit la possibilitat, no pas la certesa.
    La mort del meu marit no l'he superada ni la superarè mai. El fil qu'em m'ha retingut per no caure en la desintegració psíquica ha estat aquesta possibilitat. Per tot el demès que escrius, hi estic totalment d'acord.
    Si al final resulta que hi ha un Deu (amb la seva barba blanca i el vestit de carmelita) n'hi ha per donar-le una bona patada als dallonses, si és que en tingués, doncs, com a gestor del mon en que vivim és un autèntic desastre.

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1414 Comentaris

869418 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.