Cercador
Inconscient
Un relat de: Moens- Compartir:
No voler despertar. Fer les coses sense sentit, sense adonar-te ben bé del que fas. Parlar sense dir res. Mirar sense veure res.
Caminar perquè no tens cap altra solució. Llegir sense entendre.
Adormir-te amb un mal regust només pensar que el dia següent serà igual als altres.
Plorar per costum. Estar angoixada i trobar-ho normal.
Plorar desconsoladament i tenir la sensació que no podràs parar mai. No ser capaç de dir el perquè aquelles llàgrimes.
No deixar-te ajudar, perquè no pots confiar. Tenir por a tothom. Por que et pegui. Por que et cridi, que t'insulti, que es rigui de tu, que et critiqui, que et deixi caure.
Mesos així. No recordar el que has fet feia mitja hora. A la nit, trobar-me al balcó, adornar-me que estic apunt de tirar-me. I de cop despertar-me, apartar-me i deixar que m'atrapi un altre cop aquell pou ple de dolor, tristesa, plors, ràbia i odi.
No trobar la sortida d'aquell moment. Voler escapar-te i no poder. Tenir el món sobre el cap i no donar a l'abast.
Quan anava a acabar tot allò ?
Perdre el somriure, el passat, les ganes de viure, la felicitat.
I no tenir ningú que m'ajudés.
Comentaris
-
Sí, bonica, jo estic amb Illadestany[Ofensiu]T. Cargol | 26-04-2010
penso que te'n pots sortir i que ja has fet la primera passa, parla amb el metge(sa) de capçalera i/o l'assistent(a) social,...
-
Pots sortir del pou[Ofensiu]Illadestany | 25-04-2010
Ei, Moens, si el relat és autobiogràfic, pensa que escriure ja és iniciar elcamí de sortida, que és el treball per la paraula. Et cal cercar ajut per anar pensant quèt'ha dut a aquesta situació, i què pots fer per sortir-ne. A vegades ens sembla que els nostres pous no tenen fons, però no és així: podem arribar-hi, però després podem donar-nos embranzida, cercar ajut, i començar a fer quelcom per a pujar amunt, vers la llum que s'albira . Ànims i benvinguda a relats.