Fortalesa.

La primera vegada que vaig agafar el meu germà en braços, em vaig jurar que no deixaria que mai li passés res.
L'adrenalina em va recórrer pel cos, sabent que el que estava dient anava de debó, i que aquella coseta que tenia agafada, seria la raó de la meva vida.

I així va ser, quan jo estava amb ell, no passava pas res.
Però a la que ens separàvem, jo patia com una boja per ell, perquè sabia que no el podria protegir.

El cap de dos anys, jo estava sola a casa, esperant que arribés la meva família. Però no arribaven. Els trucava al mòbil, i no me'l agafaven. Tampoc m'ho vaig agafar molt en serio, sempre que marxaven de compres tornaven tard, així que, jo mateixa em vaig convèncer de que no passava res.
I estava tan, tan equivocada...

Vaig sentir com pujaven les escales i vaig córrer a obrir la porta. Però no hi eren tots. Faltaven les persones essencials: la mama i el nen.
I em vaig trobar davant la parella de la meva mare, i la meva àvia, amb la cara demacrada.

Quan m'ho van dir, vaig exclatar de la ràbia, em vaig ficar a cridar, a plorar com una histèrica, vaig baixar avaix, i ho vaig tirar tot al terra, amb ràbia, esperant que d'aquesta manera el dolor no fós tant intens. Però no em servia de res. Vaig obligar a la parella de la meva mare que em portés a l'hospital.

I...
quan vaig arribar al passadís, vaig sentir uns plors, que tan bé coneixia. Eren aquells plors que em trencaven el cor cada vegada que els sentia. Aquells que em feien retorsir de dolor quan no els podia parar.
Vaig anar corrents cap a l'habitació d'on sortien, i allà estava.

Estirat, amb les cames cap amunt, embanades, aguantades per uns fils i unes peses. I el meu nen... amb la cara de no entendre res, de dolor, de impotència. Aquells ulls plens de llàgrimes em van trencar el cor, i vaig haver de lluitar amb mi mateixa d'una manera béstia per tal de no plorar davant seu, per no mostrar-li el meu desesperament.

Fins que em va abraçar la meva mare i vaig perdre el control.

Amb una cama trencada, tenint dos anys, sent un cul inquiet, em va demostrar que apartir d'aquell moment, ho superaria tot. Que era una de les persones més fortes que he arribat a conèixer.

Sí, persona. No pas nen petit... no. Persona, perquè ho val.

Perquè un cop recuperada la cama, d'estar-se mesos amb mig cos enguixat, li van trobar artritis reumàtica juvenil.
I ara té gairebé sis anys, el punxem cada setmana, ha de soportar dolors que pocs nens d'aquesta edat podrien soportar sense ni una queixa.

És el meu nen... El meu germà. La meva vida. Pel qual mataria, moriria, faria el que fós, perquè fós feliç.

Antoni, t'estimo.