"(In)comunicats" I

I
Justina acaba de comprar un apartament a prop de la Gare de l'Est, a París. La sala principal és de color blanc trencat. A mà dreta hi ha una finestra que deixa passar una claror tènue, que ve de l'exterior, cap a l'estança. La porta d'entrada es troba a la part esquerra d'un corredor, porta B, d'un bloc de pisos que anomenen dúplex. Feia temps que buscava un lloc per estar tranquil·la. El que més li agradà és que aquí hi havia pocs veïns. Però li va complaure molt més que tingués llum, sobretot llum i vistes... Entrà i, ja a l'interior, observà que al fons tenia una escala de fusta que conduïa al segon pis. (-És acollidor, pensà.) Sí, ja en tenia prou. (-Prou de buscar!) Havia trobat un lloc ideal. Sacsejava el cap i som reia.

Al costat de la finestra hi ha posat una taula i quatre cadires que va comprar, ahir mateix, a Montparnasse. De sobte, Justina entra per la porta carregada de bosses. Fa uns passos cap endavant, en direcció a la taula per deixar-hi la càrrega, parsimoniosament. I, com si reflexionés, es deixa caure, literalment, per asseure's al bell mig de la sala. Respira fort i, ja al terra, arronsa els genolls i es treu les sabates, lentament. Mentrestant gira el cap en direcció a la finestra sentint un excitació estranya de benestar. Es va tocant els seus cabells curts i negres. Sí, feia temps que no es sentia així, de feliç. Feia un mes just que havia complert trenta-cinc anys i encara es trobava amb energies per començar de nou. De netejar-ho tot, de renovar coses, de canviar el que no li agradava, sobretot de poder llençar el que li sobrava... No podia ocultar aquella sensació de benaurança...

Són aproximadament les vuit del matí, un matí gelat de Gener. Havia estat una nit estrellada però el dia anterior havia nevat tot el dia. De sobte sona el timbre de la porta. Ha arribat l'Enric, el seu amic artista; un pintor desconegut, però contundent, correcte i honest amb el seu art. Les seva pintura és impactant, abstracta, d'uns colors molt vius. Està a punt d'inaugurar, per primera vegada, una mostra de la seva obra en una galeria important a la Rive Gauche. -D'aquí, a l'èxit! (Li solia dir la Justina.) Ell es considera llest, eclèctic, airós i desempallegat. Té vint-i-vuit anys i vesteix de fosc, com gairebé sempre, en dissonància amb les seves pintures. La seva carrera tot just començava...

L'Enric i la Justina s'havien estimat. Havien viscut junts un parell d'anys. Però feia un mes que havien discutit i varen considerar que era millor deixar-ho. Ella, aixecant-se amb lentitud i arrossegant els peus, va en direcció a la porta per obrir-lo. Resignant-se diu:
-Espera, ja vinc!
(L'Enric, impacient, li contesta.) -No em sents?
(Justina obre la porta.) -Sí, és clar que t'he sentit, però no t'esperava. -Què hi fas aquí? (El fa passar, fent un gest amb la mà i tancant la porta.) -Hauries d' imaginar-te que em queden molts assumptes per resoldre, avui. -Ja ho veus, estic intentant ordenar les coses i després he d'anar a Beaubourg...
(Amablement ell s'hi apropa.) -Està bé, ja ho sé... però avui havia decidit comprar-te una cosa i... (Breu pausa, quan veu que la Justina es mou nerviosa per l'estança. Finalment s'atreveix a dir.) -Escolta'm un moment, si et plau, i no em miris pas amb aquests ulls... (S'hi apropa més, dolçament i diu.) -Jo encara t'estimo...
(Ella, apartant-se l'escomet ràpid.) -No m'agrada que em diguis quina cara haig de fer. Ho teníem clar, tots dos. Per altra part, ja saps que les coses tenen sempre un final. (Enfront d'ell, i seriosament.) -La nostra amistat s'ha d'enfocar d'una altra manera... (Mirant-se'l fixament i alçant la veu.) -Si és que trobem altres maneres de renovar el nostre efecte! (L'Enric, de nou, amablement s'hi acosta.) -D'acord, com vulguis... que hi hagi harmonia entre nosaltres... (Rialler.) -I doncs?
(Ella es mostra sorpresa.) -I doncs, què vols dir?
-No, res... -Res de nou que et pugui sorprendre. No obstant, et puc fer un regal?
(Girant-se d'esquenes a ell; s'exalta per moments, caminant de presa per l'habitació fins que es para de cop i es gira vers l'Enric.) -I déu! -Penso que aquesta conversa és ridícula i m'estàs fent perdre el temps. (Ho diu secament.) -Vull que te'n vagis, ara!
(Atabalat, intenta acaronar-la.) -D'acord, et deixaré sola...
(Mentrestant sona el timbre de la porta i la Justina respon.) -Només em faltava això, ara! (Està confosa i, moguen-se grotescament, l'obre. Automàticament, però, la seva cara
s' il·lumina d'alegria quan descobreix que davant seu ha aparegut l'Eduard; feia molt poc que el coneixia.) -Quina sorpresa, tu?
(L'Eduard, d'estatura mitjana, té els cabells grisos i duu un ram de flors a la mà dreta. Té uns quaranta anys. Mentrestant, desviant la mirada, allarga la mà a l'Enric.) -Sí, he vingut... amb molt de gust... però no he pretés molestar... -Potser he vingut en un moment inoportú... (Se sent incòmode.) -Puc tornar més tard, si et sembla bé... (Seguidament es dirigeix cap a ella.) -T'he portat aquestes flors, tot venint... i espero que t'agradin...
(Ella es queda mig enrogida.) -Gràcies, m'agraden molt.
(L'Enric fa un pas endavant, després d'haver-se quedat mut.) -Perdoni, com ha dit que es diu...? -No ens hem presentat, encara! (Li allarga la mà i Justina respon de seguida.)
-Es diu Eduard i és periodista.
(L'Eduard, desviant la conversa, intervé i se la mira.) -Tinc dues entrades per anar a l'Òpera...
(L'Enric l'interromp i aixecant els braços, engelosit.) -Caram, flors, òpera... (Es para en sec, però mirant-se el rellotge i no volent donar-li importància diu.) -S'ha fet tard i haig d'anar-me'n! (Es mira, també, a la Justina, amb ulls llampegants. Finalment murmura.) -Ja ens ho em dit tot, per avui...
(Ella, es resigna.) -Bé, si tu ho dius... (Aleshores, l'Enric obra la porta i s'acomiada.) -Tornaré més tard, adéu!
(L'Eduard, apartat d'ells, un xic cap a la finestra, discretament i sentint-se inoportú s'atreveix a dir.) -Perdoneu-me... (Fent unes passes endavant.) -Soc jo que hauria d'anar-me'n...
(Justina deté ambdós.) -No, espereu, sortiré amb vosaltres! (Mentrestant, girant-se ràpidament, puja per l'escala que condueix a dalt. Ells assenteixen.)
(L'Enric, gira la seva mirada cap a la Justina i només sap pronunciar alguna queixa, rondinant.) -Per què fa tan fred en aquesta puta ciutat? (Es sent dolgut. És això, simplement, i moguen el cap, nerviosament, fa una pregunta a l'aire.) -Quan ens tornarem a veure, Justina?
(Ella, des de dalt, mig molesta.) -Quan tots estiguem en condicions!
(Eduard, sense parar-hi esment, intentant voler al·ludir les penúltimes paraules de l'Enric.)-Ja estem acostumats d'aquest clima tan cru...
(L'Enric el talla, directa i rudement.) -Ella no me'n havia dit mai res de vostè, ni de la seva història...
-Em sap greu... A mi m'agrada assajar sobre coses on soc inexpert... (Diu ell i mirant a la Justina que baixa per l'escala.)
-Ximpleries! (Diu l'Enric.)
(L'Eduard s'excusa diguen-los a ambdós que té presa i se'n va deixant-lo amb la boca oberta, sense més dilació. S'acomiada de la Justina diguen.) -Ja et trucaré!
Enric, astorat per la situació, s'atansa cap a la Justina agafant-la pel braç. Irrespectuosament tanca la porta. El recel, més que la indiferència, l'ha dominat. I després de
molt temps, de creure que era una mena d'exclusivitat per la Justina, veu que tot s'està transformant. Tot s'està desgavellant irreversiblement. Això és el què li sembla. Sí, inclús la llum de l'habitació li ha produït una esgarrifança desagradable, difícil d'explicar, en sentir-se desplaçat de la vida d'ella i en segon terme. (Pàl·lid i indefens li diu.) -Qui és aquest paio?
-Ja t'ho he dit, abans... Però no et deixis dominar per la gelosia, ara, o m'emprenyaré! -D'acord, molt bé. Sé que sempre ho has de decidir tot tu, les coses! (S'arronsa d'espatlles.) -No saps veure mai el meu sofriment... (S'ajup, fent el comediant.) -Tampoc pots imaginar-te la por que em fa viure sense tu... (Aixecant-se altre cop, amb els braços oberts.) Em podria morir!
-Doncs, moret! (De seguida i apartant-se d'ell, somrient i assenyalant-li la porta.) -Abans tenies pressa per marxar, ja saps on és la sortida... -Vull estar sola!
-D'acord, princesa, marxaré si és el què vols. Però tu, avui, dinaràs amb aquell torracollons!
-Jo dino amb qui em dona la gana!
-Molt bé, però això no pot pas quedar d'aquesta manera! (Obre la porta i se'n va amb una estrebada.)