Incertesa

Els divendres era mercat al poble, capital de la comarca. Cada divendres, des del segle XIV, el mercat es va convertir en l'escenari de les principals transaccions agrícoles i ramaderes dels pagesos dels pobles del voltant, més petits, que hi anaven a fer els seus negocis i a comprar el productes i provisions que necessitaven per passar la setmana. El mercat sempre ha estat una institució de la vida social i econòmica, regit per regles. Significa diners, relació i lligams d'amistat i de discussió. També de disputes. Miralls i reflexos de la seva gent. Punt de trobada, de inflexió, reflex, recés i sentit de vida. Relaxació. Intercanvi d'idees, de pensaments i de comunicació. I també una mena de viatge : "La vida és un viatge en què l'objectiu no és l'arribada al lloc de destinació, ni allò que hi trobarem, sinó el procés mateix del viatge, el camí interior que es fa dia rere dia vers el coneixement d'un mateix(1)" Al mercat s'hi troben personatges rics i contradictoris, que expliquen tot allò que representen les persones.

Tots els divendres en Florenci anava cap el mercat. Era una obligació més. Es llevava a les quatre de la matinada per aprofitar el temps. Li esperava un dia intens, cada setmana, imprevisible sempre.
Els seus encontres amb algunes persones sovint eren casuals. Alguna vegada per l'efecte de l'absurd i, fins i tot, per situacions fortuïtes. Era probable que ell s'hagués mogut a mercè d'algunes forces que el conformaven, entre les quals l'ànsia de trobar una dona per formar una família. D'altra banda, els fets (que no venen el cas d'explicar), dispersats al llarg del temps i, en certa manera, oblidats el feien diligent i sol·lícit a casa. Ell es considerava imprescindible però es trobava sol. I, gairebé sempre, les coses no transcendien o no anaven més enllà dels seus desitjos i bones intencions. Altres moments, l'afany en voler copsar-les, no eren del tot suficient per aconseguir-les. No era suficient de mostrar l'orgull. No n'hi havia prou, tampoc, en tenir dignitat.

L'extremada fred d'aquell hivern feia barrejar els colors i els sentiments; i els anhels de les gents aglutinades l'estremien en una munió homogènia, en un punt precís del mercat. En algun racó arrecerat, sentia el baf de les multituds que sortia per la boques de les persones com fumerades d'aire blanc, enlairant-se a poc a poc. Tenia la intenció d'avançar i d'anar ràpid amb una cobejança intensa i no pas només en voler comprar o potser vendre... Però aquell desig l'ajudava a progressar ( o era la trivialitat d'una mena de remei filosòfic?). Per en Florenci, tenir aquella pruïja interna li feia vèncer, en certa manera, el desassossec, l'aclaparament i el desencís de la seva vida. Els seus pensaments s'escampaven. Mentre una fressa riallera s'anava despertant al seu entorn. En aquell precís moment va veure uns amics coneguts, els mateixos de sempre, com cada divendres de la setmana. Alçà la mà per a saludar-los, amb un gest impotent. Va comprendre que no el veien i s'hi acostà. Sens dubte no compartia la seva angoixa amb ningú. Hi renunciava sempre. D'haver-se descobert se'n haguessin rigut o potser pitjor, malgrat que fos solament per compassió. Avançà i se'n adonà que parlaven entre ells. Mentre caminava unes mans l'aferraven per l'esquena i despertà de les seves sensacions inconfessables.

Els carrers i les places del mercat, on cada divendres s'hi posaven les parades, feia fred. Ell, amb un somriure seré, saludà els seus amics, intercanviant paraules. Començava a plovisquejar i tothom va convenir en buscar un aixopluc. Caminaren per la vora del riu, resseguin les cases que es reflectien en l'aigua mentre arribaven a la casa del Castell X.

La Maria, una dona de mirada serena, que parlava sense embuts, de dents perfectes i de front ampla els va rebre. Ell, per un moment, es va sentir ridícul i no va poder evitar que el seu esguard s'adrecés cap aquell cul sensual que els mostrava. Una llum daurada emplenava l'estança. Deixà d'arrossegar tot d'una els seus peus i es dirigí cap a ella com un desesperat. No podia prescindir d'aquella dona que "ningú" podia presumir de tenir intimitat amb ella. Només ell. Ningú més. Els altres no vant parà esment que els seus ulls es dirigissin exclusivament cap allà. Ell i ella, fent veure que s'esperaven, fusionaren els seus esguards i les seves mans. S'establí un silenci confident. Fitaren l'entorn i començaren a pujar per l'escala cap a l'habitació.

La cambra i els seus ocupants, orientats al Sur, no semblaven adonar-se de res. Davant seu, els camps treballats resseguits per blanques regues glaçades , es podien insinuar a través de la finestra mig tancada. Al cap de mitja hora, en Florenci arrufà les celles i començà a inclinar-se lentament. Ensumava, encara, la seva olor. Havia estat fàcil. Molt fàcil de seguir i resseguir, senzillament, el seu cos i d'acaronar aquella dona tan bella, tan especial per ell i que el feia embogir de plaer. L'excitava cada vegada més. El cor li bategava al pit en força. Es vestí i s'acomiadà fins el divendres següent. Va pagar la factura i marxà de presa amb la seva solitud interior. Ella, sacsejant el cap, li va somriure i, en sentir-se humida, va asseure's en una cadira amb les cuixes ben obertes i va dir: A la merda tot! Li agradava de fer experiments amb les mans i el seu sexe, des de sempre, quan no hi havia ningú. Al cap d'un moment es passava una mà per la cara i es tombava, com de costum, endavant, descordant-se la brusa. Això li semblava més moral que no pas la seva disciplina vers els clients... Pocs minuts més tard, aquell petit advertiment punyent i colpidor feia que s'abandonés en un crit sord.

En Florenci, esguardat per tothom, baixà per l'escala imaginant que ningú no el coneixia. En part, era veritat, els seus amics havien passat per obtenir una mica de diversió en altres cambres. Amb altres dones. Tothom seguia el seu camí amb aquelles "preciositats".

Havia deixat de ploure. Ell, de sobte, es trobà dempeus al bell mig del carrer, sota la llum d'un sol esquifit. On anà, ara? A penes ho sabia. Caminà amb el seu posat característic, amb els braços oberts, balancejant-los. Finalment comprengué que l'únic recurs que tenia era assumir la incertesa.