Il·lusions d'atzur

La noia que graó rere graó va gestant un somriure de vori per quan tothom s’aplegui al seu voltant, haurà de pronunciar poques paraules davant d’un auditori que espera delerós l’aparició de l’àlbum fotogràfic estival. La bossa gairebé li sega el dits, però en un obrir i tancar d’ulls la vermellor dactilar s’haurà traslladat a les seves galtes d’una turgència jovenívola.

És un antic arxivador que, amb les cobertes reforçades i alhora folrades amb una fina roba de textura suberosa, crea una innegable atracció.
Tant se val, si són imatges triades i estratègicament disposades sota la cel·lofana. La qüestió és que tothom s’afanya a satisfer i superar les paraules d’admiració complimentosa que han suscitat les precedents instantànies. L’important deu ser exterioritzar una joia inequívoca i contagiar-se d’un festival de sinceritat ensucrada.

En definitiva, l’epíleg d’unes vacances que obvia les llacunes de solitud i d’incomprensió inconfessables, i exhorta a escriure el prefaci d’una rutina poc engrescadora i competitiva.

*

La noia que ha arribat més puntual ha tingut temps de saludar amb calma els que ja n’esperaven el seu retorn. Ella duu un petit llibre de fundes de plàstic trencadisses on també hi ha ordenat els millors moments que il·lustren el seu recés estiuenc. Són precioses tant per la manera com han estat preses com per quanta espontaneïtat i elements quotidians que hi rellueixen. Fa molts setembres que viu aquesta situació i per ella és d’una normalitat fins i tot plaent.
Avui, però, en ser testimoni d’aquest espectacle comparable a un eixam d’abelles exaltades pel foc enmig de la canícula, ha desat el seus records amb un gest resolutiu i incisiu que sempre havia temut.

El somriure de complicitat d’alguns companys l’animaven a no encaboriar-se per un fet absolutament previsible i que ells ja havien assumit des de feia temps. No romanien al marge, sinó que es convertien en nobles de llotja, que voleiarien després sobre la carcassa estesa en la platea. De fet, la noia del somriure de vori potser és més entenimentada que tots plegats i s’ha compromès a esperar-la a la tarda, per passar els fulls conjuntament i comentar tranquil·lament com s’havien organitzat els seus dies d’agost.

*

La noia que sempre que es canvia aquella andròmina sofisticada, pràcticament cada tres mesos, avui llueix una brusa de ratlles blaves que li dóna un caire de marinera entremaliada. Ha arribat a deshora i el seu mòbil ha anunciat la seva presència en diverses ocasions, fins que l’esguard penetrant d’en Roureda ha fet emmudir aquell belluguet just quan ja havien desconnectat del parlament soporífer que els embolcallava.


*

Ara, elles tres, assegudes a la granja de can Genís, es pregunten si l’engavanyat d’en Roureda ha portat cap àlbum fotogràfic.

Després sospiten que no té mòbil i que potser té la pell tan blanca perquè no s’acosta mai a les platges, que no li agrada el mar ni l’estiu i per això només visita museus, que va al cinema per parlar una estona amb la noia del jersei granat que ven crispetes, que la seva dona l’enganya amb el veí del tercer primera, que no sap anar en bicicleta, que dorm amb mitjons arnats, que compra sempre el mateix setmanari per comprovar que li publiquen l’article, que col•lecciona segells perquè una mossa australiana li va robar el cor, que no sap que existeix internet, que és soci del club de fans de Laura Serena, que té dos gats de color negre i una violeta africana, que està enamorat de la meteoròloga del setè canal, que el millor lloc per tenir una conversa amb ell seria en un ascensor, que no separa correctament la brossa en els diferents contenidors, i, que les seves tres filles són tan cruels que ja no es recorden d’ell perquè en van cremar totes les fotografies.

**

La noia de la samarreta d’un color grisenc sofert amb botons blau atzur que fan joc amb la veta que recull el seu cabell, avui s’ha vestit a corre-cuita mentre el seu xicot ja feia estona que tombava per la cuina.
Tots dos s’han besat abans d’obrir la porta del carrer per bé que ell l’ha acompanyada fins la granja d’en Genís, allí només s’han dit que al migdia es telefonarien, que si podia la vindria a buscar i s’han preparat per immergir-se definitivament en la seves feines habituals.

Ella ha netejat, endreçat i servit tot els que els clients embrutaven, abandonaven i exigien sota la mirada escrutadora del propietari indolent al brogit humà que envaïa el local.

Les tres noies de la taula prop de la finestra des d’on es pot fer una ullada als vianants, finalment han demanat menjar el mateix.
Amb més xerrera que mai, examinaven un àlbum de fotografies.

Per un moment, la noia de can Genís ha tingut la sensació que almenys elles no s’havien quedat a l’escapça, que gaudien d’una vida entranyable i tenien un futur prometedor.
Tanmateix, de seguida, ha recordat el seu xicot que comparteix amb ella el vertiginós ritme de la ciutat, i el bes dolç de complicitat que li permet eixugar aquestes feixugues taules de vidre amb peus de ferro forjat.
Sota la fredor del vidre: un jaç de fulles, fruits i flors seques (paradoxalment, xopes de colors vius), sobten i encurioseixen primer els qui s’hi reuneixen.
Un cop reconegut el paisatge, en les posteriors trobades, en arribar ja hi estenen un diari o hi deixen un mòbil, una jaqueta o una bossa de mà.
Excuses perfectes d’artificialitat moderna.

Malauradament, en algunes taules se senten algunes paraules d’una malaguanyada i temible cruesa.
En d’altres, sortosament, ulls i paraules són capaces de renovar la il·lusió; encara que sigui tard i ja no quedi ningú per fer-los una fotografia, quan caminant plegats prop del moll (on la claror del sol, sembla, malgrat tot, la del primer dia) s’aturen i respiren coratge per seguint bategant, amb els peus a terra però amb una cinta d’atzur lligada al canell per no quedar-se mai a l’escapça i, preservar la noble i digna il·lusió de cada dia.