III Llegenda -Guifré el Pelós

III.LLEGENDA

GUIFRÉ EL PELÓS

La primavera del 840,
un gran llampec caigué,
al palau de Sunifred I,
donant Ermessenda a llum,
al que seria en Guifré.
L'estança s'il·luminà,
i les centelles rodolaven,
envoltant a la mare i el fill,
que veien bocabadats,
com als seus peus es paraven.
Llavors canten els trobadors,
que les centelles es van alçant,
formant quatre columnes,
lluents com el mateix or,
als peus de nascut infant.
En l'espasa i el dard,
en la lluita i l'estocada,
cos a cos o cavalcant,
Guifré de jove i de gran,
tingué gran anomenada.
Guifré el Pelós, I de Barcelona
comte de d'Urgell i Cerdanya,
Guifré II de Girona,
en la teva merescuda corona.
uneixes una terra estranya.
Lluità contra els sarraïns,
i va deslliurar la terra,
de tots aquells estranys,
encara que fossin veïns.
que només volien la guerra.
Des de la Vall del Lord,
amb força sobrehumana,
estengué el goig català,
de la gran ciutat comtal
a cada petita contrada.
Fou a ajudar al rei Lluís,
contra el que es deia Llop,
sarraí de Lleida governador,
i una llança mortal a traïció,
l'hi va a travessar el cor.
A l'escut daurat d'en Guifré,
El rei dibuixà amb la mà,
amb la sang del comte català,
les quatre barres vermelles,
que la seva bandera durà.
També diu la llegenda,
que esperant ser enterrat,
l'esperit de Guifré s'alçà,
per espelmes il·luminat,
i cridà a la tempesta,
perquè estigui al seu costat.

Un gran llamp se'l endugué,
i cap rastre n'ha quedat.