I tu, en quina llengua vius?

Segons el darrer informe de l'Institut Lingüístic Internacional, l'escanyol és una de les llengües amb més parlants del planeta. Alhora, la majoria de les persones que fan servir habitualment aquest idioma són monolingües.

Tanmateix, l'estudi és molt més ampli, extens i rigorós.
Les conclusions que s'hi poden llegir, van més enllà de la mera exposició i ratificació de fets suposadament coneguts (tant a nivell local com global), i amb l'ús d'arguments d'una solidesa inqüestionable, aprofundeix en les realitats sociolingüístiques d'arreu del món.
Per tant, no és agosarat afirmar, que tenim al nostre abast, el que podríem qualificar d'una obra imprescindible.
El fet que posi especial èmfasi en l'anàlisi de la influència de l'economia, la demografia, la política o els mitjans de comunicació, ha estat, probablement, un dels seus grans encerts.

Naturalment, aquesta ha estat una feina ingent. Valorar amb la màxima objectivitat les variables socials més importants que suara esmentava era un repte pendent; i, sens dubte, s'ha aconseguit una clarificació necessària i de gran utilitat per iniciar-nos en la comprensió dels motius reals que poden convertir una llengua en un fil comunicatiu, relacional i cultural vital; o, en canvi, en d'altres circumstàncies, ser testimonis d'un dissortat esllanguiment progressiu i inexorable: la pèrdua d'un patrimoni humà insubstituïble.

En efecte, és un punt d'inflexió per a la sociolingüística sense precendents. Els criteris utilitzats són fàcilment comprensibles, coherents i adscrits a una lògica acadèmica encomiable. Una obra ambiciosa que no oblida les arrels, ni els fonaments més essencials, i que convida a mirar el futur sociolingüístic mundial des de la corresponsabilitat individual.
És a dir, que considera bàsiques la implicació i la identificació personals en un projecte cultural col·lectiu; sempre que aquest, manifestament, tingui una projecció social futura efectiva i prometedora.

Com és de suposar, alguna de les informacions que hi trobem ens pot afectar singularment per una qüestió de proximitat, absolutament comprensible. No obstant, prendre plena consciència o descobrir l'estat específic d'altres models i contextos sociolingüístics té una força enriquidora indiscutible.

És el cas, possiblement, de l'escanyol.

Ara fa set anys, no vaig dubtar d'incorporar-me a l'equip d'investigació sociolingüística de la Universitat; en la històrica ciutat de Barcelona. Tot el meu entusiasme i dedicació van bolcar-se en què la nostra aportació al projecte de l'Institut Lingüístic Internacional fos un èxit.
El nostre objectiu, ben clar: centrar-nos en la transició sociolingüística entre els segles XX i XXI que va provocar l'extinció irremissible de l'arcà. Una llengua d'origen romànic que, en la seva fase crepuscular, rebé aquesta enigmàtica denominació.

En aquell tombant de mil·leni, algunes persones afirmaven que el país havia viscut una transició sociolingüística de conseqüències fatals. El seu ús a nivell social i quotidià era gairebé nul. En alguns àmbits la seva presència era testimonial, fruit d'una diglòssia absurda, fal·laç i anacrònica.
Més encara, el gran parany del bilingüisme malentès havia convertit en residual la llengua arcana i en hegemònic l'escanyol.
En definitiva, que l'arcà agonitzava (més en algunes àrees geogràfiques que en d'altres) tot i els incomptables esforços dels qui maldaven per revertir la tendència imperant que minimitzava l'afer.
La minorització era ineludible, i lentament o bé es parlava en llengua escanyola o, en tot cas, en un híbrid estèril i desnaturalitzat que cada vegada tenia menys afinitat amb l'arcà.

L'extinció, doncs, segons aquestes veus d'aleshores, estava assegurada.

D'altra banda, també vam poder recopilar molta informació sobre aquells, que llavors afirmaven que el país havia viscut una transició sociolingüística de conseqüències, també, fatals; per la qual cosa, l'escanyol era en un estadi de retrocés i discriminació. Aquí ningú utilitzava la paraula terminal, curiosament, sinó que posava l'accent en una hipotètica hostilitat envers els seus parlants. Aquests sol·licitaven, especialment de l'administració, mesures que garantissin el manteniment d'un estatus sociolingüístic, que al seu entendre, veien en perill.

Era obvi, i així es desprèn de la terminologia que empraven amb més assiduïtat, que no pensaven fer cap renúncia ni concessió. El marc legal els era molt propici per consolidar subtilment una herència que, en cap moment, tenia res a veure amb la hipotètica convivència i tolerància sociolingüística que pregonaven i que hauria permès la supervivència de l'arcà.

Ens vam trobar, doncs, amb una taula que ja estava parada; amb dues postures apocalíptiques que convivien amb tot un ampli ventall d'opinions legítimes que dibuixaven una panorama d'una gradació reveladorament rica i dinàmica.

En l'estudi publicat, totes elles van merèixer la nostra atenció. Així, per il·lustrar-ho clarament, un tercer grup de persones assegurava que la situació d'ambdues llengües els semblava correcta, fet que tampoc anava sempre relacionat amb la indiferència i/o desconeixement aparents que també existia respecte l'assumpte.
És a dir, que, llevat de comptades excepcions, la qüestió lingüística que desvetllava el nostre interès era extraordinàriament sensible i coneguda, per la qual cosa era comprensible que topéssim amb una multitud de punts de vista i, també, de propostes -a priori- incompatibles i antagòniques.

Per bé que les generalitzacions són sempre injustes, atès que en el fons són sectàries i estigmatitzadores, aquesta simplificació o reducció a tres tipus d'actituds ens va ser molt útil.
La citada gradació existent no era menystinguda, en absolut, sinó que fins i tot era la clau de volta necessària per entendre perquè s'havia arribat a un escenari sociolingüístic com el que es vivia als Països Arcans.

En l'àmbit de les opinions, fossin quins fossin els objectius finals que es pretenien assolir, sempre que aquestes havien estat argumentades amb coherència i responien a una estratègia identificable, malgrat les discrepàncies que pogués suscitar no vam descartar cap idea, almenys, teòricament enraonada.

Es tractava de determinar si realment havia existit una transició sociolingüística o, si simplement, hi havia hagut un canvi d'estratagema i de criteri lligat estretament als canvis i evolució de l'estat sota el qual vivien administrativament la majoria dels arcans.

En les darreres dècades del s. XX, encara que fos de manera diferencial, tots els territoris de parla arcana havien patit transformacions polítiques, socials i econòmiques importantíssimes. Si bé és cert, que totes les estimacions sobre els processos migratoris que els podien afectar havien quedat àmpliament desbordades, era absolutament previsible que la situació de la seva llengua no seria la mateixa a principis del segle XXI.

Més que mai, va quedar ben palès com de trascendent era tenir, i aplicar amb eficàcia diligent, unes lleis i unes polítiques lingüístiques que garantissin i promoguessin l'ús social d'una llengua.



Quan vaig desembarcar a Barcelona tots els meus coneixements sobre l'escanyol i l'arcà provenien de registres antics. Gairebé antigalles que jo atresorava amb delit. L'arcà desperta en mi, encara avui, una fascinació sorprenent.

No he tornat a la ciutat on vaig néixer. Un cop en aquest país, vaig entendre que el meu lloc real i vital era aquí. Alguna cosa duia dins meu que em deia que no havia estat l'atzar que m'omplia els ulls de llàgrimes quan aconseguia localitzar alguna persona que em pronunciés a cau d'orella, com un secret, alguns mots en arcà.

Tot el que trobareu en els informes, estudis o l'obra general de l'Institut Lingüístic Internacional és, malauradament, cert. Però, el que no explica el llibre és el nostre projecte actual.

Aquest si que no té parangó i no és un somni; és una realitat que m'obligarà a redactar i afegir tot un capítol esperat, per a tots aquells que saben, que la llengua arcana no té fi.

Països Arcans, 11 de setembre de 2214.