....i pam!, l'avioneta altre cop.

Un relat de: TempusFugit

Es passa la tarda preguntant-se què serà de la seva vida. La feina, les amistats, l'amor. De si la desitgen com voldria, de si correspon com es mereix i de cop, PAM!, se li creua una avioneta per la ment. Com un llampec. Continúa fent repàs a la seva existència. Escarva en la memòria fins recordar els dies en què va estar desafortunada, també es confessa d'allò que no ha fet bé i estudia com perfilar els errors, i, PAM!, altre cop l'avioneta, de vol majestuós. Ara no és tant fugaç, la pot apreciar. I reprén aquest examen de consciència que fa tant sovint i que mai aprova perquè sempre s'exigeix més. La família, els que acaben de néixer, els que tardaran menys a desaparèixer. Els dedica prou temps? És conscient que la vida no és eterna ni pels altres ni per ella? Això ja se li escapa i l'inquieta saber que potser no els atén com voldria, que els ha deixat lluny i no s'esforça en difuminar les distàncies i, PAM!, l'interromp una avioneta blanca, que es recrea en acrobàcies. Es posa més tensa i no pot evitar dedicar uns instants als que se li van escapar sense avisar-la i la impotència l'envaeix perquè sap que no tornaran, que no hi són, ni tampoc estan enlloc. I, PAM!, l'avioneta, fràgil com una joguina, repta l'aire i la física amb "descaro". I l'atrapa sense pietat. I és ara quan es pregunta amb insistència si serà capaç o no de superar les seves angoixes, de vèncer la por, i es castiga abans de saber si li plantarà cara, per si arribat el moment es tambaleja.

I es diu a sí mateixa que només el viure teixeix la vida. I dia a dia s'esforça perquè la seva teranyina sigui forta i extensa. I al cap i a la fi, aquest és el seu propòsit: carpe diem perquè tempus fugit.

I, PAM!, l'avioneta, que no sembla disposada a aterrar.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer